2º DIUMENGE D'ADVENT (CICLE a)

Vingè Joan baptista al riu jordà

No acumular riquesa i éxit social a tota costa

A l’Evangeli d’avui, 2º diumenge d’Advent, cicle A, diu Mateu que “en aquells dies va apareixer Joan  Baptista (…) Com veiés que venien al seu baptisme molts dels fariseus i dels saduceus, els va dir: «Raça d’escurçons, ¿qui us ha ensenyat a fugir de la ira que ha de venir? (…) no us justifiqueu interiorment (…) Jo us baptejo amb aigua (…) però qui ve després de mi (…) us baptejarà en l’Esperit Sant i en foc» (Mt 3, 1-12).

A la 1ª Lectura es llegeix que l’Esperit Sant “no judicarà per les aparences ni decidirà pel que senti dir. Farà justicia als desvalguts, sentenciarà amb rao a favor dels pobres del país” (Isaïes 11, 1-10). La resposta del salm responsorial resa “que el benestar floreixi als seus dies i mesos i anys abundi la pau. Salvarà els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor” (Ps resp 71). 

L’Esperit Sant és el protagonista de tot i no sense la cooperació humana, lliure i responsable. Maria va concebre Jesús per obra de l’Esperit Sant i els acompanyem cap a Betlem amb sant Josep. Afirma Benet XVI que "mirant la Història de l’època postconciliar es pot reconèixer la dinàmica de la veritable renovació, que sovint ha adquirit formes inesperades en moviments plens de vida i que fan gairabé tangible l’inesgotable vivacitat de l’Església, la presència i l’acció eficaç de l’Esperit Sant" (Missa crismal del Dijous Sant de 2012). 

Joan Pau II a Dominum et vivificantem (DV, 1986) recorda que “l’Església profesa la seva fe en l’Esperit Sant, que és «Senyor i donador de vida» (…) que “va parlar per boca dels profetes” com es llegeix avui amb Joan Bta (…) L’Esperit Sant que procedeix del Pare i del Fill (…)  és una Persona divina que està al centre de la fe cristiana i és la font i la força dinàmica de la renovació de l’Església (...) En la perspectiva d’un cel i una Terra que “passaràn”, l’Església sap bé que adquireixen especial eloqüencia les “paraules que no passaràn” (DV, 2). Són les paraules de Crist sobre l’Esperit Sant, font inesgotable de l“aigua que brolla per a la vida eterna” (Jn 4, 14). 

Segueix dient  que “al nostre segle (…) s’ha manifestat de manera especial per mitjà del Concili Vaticà II. L’ensenyament d’aquest Concili està essencialment impregnat per la veritat sobre l’Esperit Sant, ric magisteri que conté propiament tot alló que “l’Esperit diu a les Esglésies” en la fase present de la Història de la salvació” (DV, 26). Un bon grapat de fets actuals són majoritariament tot just els oposats als d’Isaïes promesos per l’era mesiànica. “L’Esperit transforma el món humà des de dins, des de l’interior dels cors i de les conciències” (DV, 59). Segueix dient Wojtyla que “l’Esperit Sant és l’únic que pot ajudar a les persones a alliberar-se dels vells i nous determinismes, descobrint la veritable llibertat” (DV, 60). 

Camí a Betlem, a 100 km al sud de Natzaret, una setmana de viatge: dona per parlar llarg i estès sobre alló que ocurreix i per què ocurreix així. Ja és diu que el Messies “salvarà els pobres que reclamin, els desvalguts que no tenen defensor” (Ps resp. 71, 12-13). Però actúa a través de la correpondència humana per la que “els cristians (…) contribueixen a la múltiple “renovació de la faç de la Terra” col.laborant amb els seus germans (…) com deixebles de Crist que obra per virtut del seu Esperit en el cor de l’home, despertant l’anhel del segle futur, alentant, purificant i enfortint” (DV, 60). 

Ratzinger diu que “amb l’acció de l’Esperit Sant, les maneres de seguir Jesucrist dins l’Església són innombrables. Tan diversos com ho són els cristians“ (Benet XVI. Ecclesia in Orient, 13). “En aquesta regió (Orient Mitjà) hi ha fidels natius pertanyents a les venerables Esglésies orientals catòliques «sui iuris»: l’Església patriarcal d’Alexandria dels coptos, les tres Esglésies patriarcals d’Antioquia dels grec-melquites, dels siris i dels maronites; el Patriarcat de Babilònia dels caldeus i la de Cilicia dels armenis” (EinO, 2). Segeix Ratzinger dient que “des de fa bastants anys, els moviments eclesials i les noves comunitats (la llista és inacabable) estàn presents en l’Orient Mitjà. Són un do de l’Esperit a la nostra època. No s’ha d’apagar l’Esperit (cf. 1Ts 5, 19) (…) La’Església catòlica a l’Orient Mitjà s’alegra del testimoni de fe i de comunió fraterna d’aquestes comunitats on es reuneixen cristians de varies Esglésies, sense confusió ni proselitisme” (EinO, 87). 

Lleó XIV en la recent  visita pastoral a Turquia va instar a aquesta comunitat a “forjar «llaços d’unitat» amb altres cristians i amb persones d’altres religions, com invitació a convertir-se en promotors de la pau”. En la solemnitat de Crist Rei va dir a l’homilia que “les grans civilitzacions ens han regalat la mùsica perquè puguem manifestar alló que portem al fons del nostre cor i que no sempre poden expressar les paraules”. 

En la seva Exh Dilexi te explica que “al compromis concret pels pobres també és necessari associar un canvi de mentalitat que puga incidir en la transformació cultural. En efecte, l’il.lusió d’una felicitat que deriva d’una vida acomodada mou a moltes persones a tenir una visió de l’existència basada en l’acumulació de la riquesa i de l’éxit social a tota costa, que s’ha d’aconseguir també en detriment dels altres i beneficiant-se d’ideals socials i sistemes polítics i econòmics injustos que afavoreixen els més forts” (Dilexi te, 11). 

L’Església, unida a la Verge Mare es dirigeix incesantmente com Esposa «¡Vina!». L’oració de l’Església és aquesta invocació incesant en la que l’Esperit mateix intercedeix per nosaltres»; en certa manera Ell mateix la pronuncia amb l’Església i a l`Església”. (DV, 66).