TINC ALTRES OVELLES QUE NO SÓN D’AQUEST RAMAT

El diáleg interreligiós es voler conèixer a l’altre

Avui, 4t diumenge de Pasqua, cicle B, l’Evangeli explica que Jesús diu que “encara tinc altres ovelles que no són d’aquest ramat. També les he de conduir jo i faran cas a la meva veu” (Jn 10, 11-18). Aquest reconèixer que hi ha ovelles d’altre cleda no s’ha vist ni sentit al món eclesial en els passats segles però des del recent Concili Vaticà II l’Església ja s’ha obert per acollir a tothom i afirma l’indiscutible acció ecumènica que busca l’unitat de tots els diversos cristians i desitja respectar les religions no cristianes com afirma a Nostra aetate (NAe, 1965) dient que “no rebutja res del que hi ha de vertader i sant (…) musulmans (…) jueus (…) hinduistes i budistes o d’altres religions”. 

Joan Pau II amb natius nord americans

Joan Pau II volia ajudar a fer vida real les propostes conciliars, i entre altres molts moments, diu en 1999 després del Sínode sobre Amèrica que “cal que l’Església a Amèrica il.lumini (…) animant als ciutadans, tant als catòlics com als altres homes de bona voluntat” (EcAm, 63, 67). Ara s’intenta mirar amb els ulls de Crist a les ovelles també les de l’altre cleda i per aixó també, després el Sínode sobre Àsia, el Papa Wojtyla a l’Exh. Ecclesia in Asia (EcA, 1999) diu que “els pobles d’Àsia se senten orgullosos dels seus valors religiosos i culturals típics, com per exemple: l’amor al silenci i a la contemplació, la senzillesa, l’harmonía, el desaferrament, la no violència, l’esperit de treball dur, de disciplina i de vida frugal, i la set de coneixement i investigació filosòfica (…) Tot aixó indica una intuïció espiritual innata i una saviesa moral típica de l‘ànima asiàtica que constitueix el nucli al voltant del qual s’edifica una crecent conciència de «ser habitant d’Àsia»” (EcA, 6). Mai abans en els 21 segles passats no s’havien sentit aquestes opinions eclesiàstiques. També hi ha mirada amb els ulls de Crist cap al budisme i un detall amb ells són els Missatges anuals del Pontifici Consell pel diàleg interreligiós quan celebra la Vesakh a l’abril-maig la festa budista més important. 

Joan Pau II va fer pròpia l’expressió «nova evangelització» creada pel CELAM i diu que “no es tracta d’inventar un missatge nou, diferent al de sempre. La novetat ha de ser al cor (…) nova en els seus mètodes i nova en l’expressió”. Afegeix que “l’encontre amb Jesús viu, mou a la conversió, canvi de mentalitat, revisió de la pròpia manera d’actuar a la llum dels criteris evangèlics (…) «No tot aquell que em digui: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del Cel» (Mt 7, 21) (EgAm, 26). Bartomeu de les Cases (+1566 amb 82 anys) es va aixecar contra la metodologia de l’evangelització que es feia des del poder temporal titllant-la de no cristiana sinó islàmica i va dir la frase cèlebre: val més un indi pagà i viu que cristià i mort. El Papa polonés Wojtyla, al valorar els fruits del Gran Jubileu del 2000, escriu que “en aquesta perspectiva se situa també el gran repte del diàleg interreligiós, en el qual encara estarem compromesos durant el nou segle, en la línea indicada pel Concili Vaticà II (…) establir una relació d’obertura i diàleg amb representants d’altres religions. El diàleg ha de continuar (…) és també important per proposar una ferma base de pau i allunyar l’espectre funest de les guerres de religió que han banyat de sang tants períodes a la Història de la humanitat” (NMI, 55). 

Amb musulmans

Benet XVI a Verbum Domini (VD, 2010) diu que “el Verb de Déu ens ha comunicat la vida divina (…) La seva Paraula no nomès ens concerneix com a destinataris de la revelació divina, sinó també com els seus anunciadors (…) ens fa partícips de la seva vida i missió. L’Esperit del Ressuscitat capacita així la nostra vida per l’anunci eficaç de la Paraula a tot el món” (VD, 91). A l’Exh postsinodal Ecclesia in Asia (EcA, 1999) Joan Pau II escriu que “l’Església a Àsia canta les lloances del «Déu de la salvació» (Sal 68, 20) per haver elegit iniciar el seu plan salvífic a la terra d’Àsia (…) En efecte, va ser a Àsia on Déu, des del principi, va revelar i va realitzar el seu projecte de salvació. Va guiar als patriarques (cf. Gn 12) i va cridar a Moisès (cf. Ex 3, 10) (…) A la «plenitud dels temps» (Ga 4, 4) va enviar el seu Fill unigènit, Jesucrist, el Salvador, que es va encarnar com asiàtic” (EcA, 1).

Segueix Joan Pau II dient  que “cap persona, cap nació, cap cultura és impermeable a la crida de Jesús, que parla des del cor mateix de la condició humana (…) El Concili Vaticà II va encomanar a tota l’Església, com un deure i un desafíament, la tasca de dur a terme els contactes, el diàleg i la cooperació amb els seguidors de les altres religions (cf. Nostra aetate, 2) (…) Els seguidors de Crist han de tenir un cor humil i cordial com el del Mestre, mai superb ni condescendent, quan participen en el diàleg amb els altres (cf. Mt 11, 29), però encara fora de l’Església catòlica i en àmbits molt diferents, l’Esperit suscita «signes de la seva presència, que ajuden als mateixos deixebles de Crist»”.

Francesc amb indis canadencs

Lluc explica a la 1ª lectura de la Litúrgia de la Paraula d’avui que “Pere, ple de l’Esperit Sant, va dir: Caps del poble i ancians (…) se’ns interroga avui sobre el bé realitzat a un home malalt i per qui ha estat sanat” (Act 4, 8-12). La resposta és que l’ha curat Déu ja que no fa accepció de persones, ni per raça, per religió o qualsevol altre variant de les inventades pels homes. El diáleg interreligiós no es pas sincretisme o voluntat d’arribar a asimilar les doctrines dels altres sinó una sincera voluntat de conèixer a l'altre i per aixó mirar-lo a la cara, parlar, donar-se a conèixer, etc. 

Francesc afirma que “Maria sap reconèixer les petjades de l’Esperit de Déu als grans esdeveniments i també en aquells que semblen imperceptibles. És contemplativa del misteri de Déu al món, a la Història i a la vida quotidiana de cadascú i de tots” (EvG, 288).

ÉS NECESSARI QUE ES COMPLEIXI TOT

La formació no és el privilegi d’alguns

En aquest tercer diumenge de Pasqua, del passatge evangèlic cicle B s’escolta Jesús dir que “és necessari que es compleixi tot el que està escrit de mi. Aleshores els va obrir l’enteniment perquè comprenguessin les Escriptures. I els va dir: Així està escrit: que el Crist ha de patir i ressuscitar d’entre els morts al tercer día” (Lc 24, 35-48). 

Cal preguntar-se si hi ha coses necessàries per Déu i de retruc si n’hi ha per als homes ja que resonen opinions filosòfíques que així ho afirmen arribant fins i tot a negar la llibertat humana. Es evident que Déu no necessita res, ni la creació, ni als èssers humans ni als èssers espirituals o àngels. Ensenya que tot ho ha fet, ho fa i ho farà per amor doncs Déu és amor, com afirma la Escritura (1Jn 4, 16 i altres). 

No són pocs els que, al llarg de la Història, s’han preocupat a definir les necessitats bàsiques del èsser humà com al seu dia se’l va plantejar Tomàs d’Aquino i al seu llistat incloïa un burret; Karl Marx també va fer el seu llistat i no veia necessari el burret però si el poder abrigar-se ja que vivía en un país de molt fred. Però curiosament tots dos acaben el seu llistat amb un etc. No tenien en compta Marx i l’Aquinate valors actuals com l’afecte, la consideració, l’amor i l’aceptació dels altres; potser que agraiexin el que avui s’incloguin la participació a la societat i l’ocio o el temps lliure per activitats familiars o recreatives. Al món eclesial acaba de sortir la Declaració Dignitas infinita (DI, 2024) sobre la dignitat humana que dona peu a oferir l’habitual imatge de confrontació de dugues opinions contraries i la corresponent manca d’unitat, necessària perquè el món cregui, tal com diu Jesús (cf Jn 17, 21). El document exposa que la dignitat és un “principi plenament recognoscible fins i tot per la sola raó, fonamenta la primacia de la persona humana i la protecció dels seus drets. La Declaració pretén aportar alguns elements de reflexió que ajudin a tener-los presents al complex moment històric que vivim perquè, enmig de tantes preocupacions i angoixes, no es perdi el rumb i ens exposem a patiments més lacerants i profunds. 

S’achaca als deixebles de Jesús que el neguessin però després Ell els va obrir els ulls perquè entenguessin el sentit de les Escriptures; no els va obrir el cap però sí l’enteniment i no a base de violencia abusiva com fan alguns i són denunciats avui dia per Francesc per exemple a Gaudete et exultate (GEx, 2018) on cita als gnòstics i als pelagians que “«en el fons només confíen en les seves pròpies forces i se senten superiors als altres per complir determinades normes o per ser inquebrantablement fidels a cert estil catòlic» (Evangelii gaudium, 94) (…) solen transmetre l’idea de que tot es pot fer amb la voluntat humana (GEx, 49). 

Benet XVI va glossar la figura de Tertulià (Aud Gral 30-V-2007) recordant que és un dels mestres de la fe i testimoni de la perenne actualitat del cristianisme “però una recerca massa individual de la veritat juntament amb l’intransigència del seu caràcter, el van portar poc a poc a (…) unir-se a la secta del montanisme (...) Es veu que al final li falta la sencillesa, la humilitat (…) per acceptar les seves debilitats”. Francesc a Veritatis gaudium (VG, 2017) explica que “el Concili Vaticà II, promovent amb vigor i profecia la renovació de la vida de l’Església, en vista d’una missió més incisiva en aquesta nova època de la Història, hagi recomenat en el Decret Optatam totius una revisió fidel i creativa dels estudis eclesiàstics (cf. nn. 13-22)” (VG, 1). Segueix descrivint un aspecte d’aquesta fidelitat creativa que l’home ha d’utilitzar per ser lliure i demana “buscar superar aquest divorci entre Teologia i Pastoral, entre fe i vida, ha estat precisament una de les principals aportacions del Concili Vaticà II. M’animo a dir que ha revolucionat en certa mesura l’estatut de la Teologia, la manera de fer i del pensar creient” (VG, 2).

 

A Amoris laeticia (AL, 2016) apunta un altre lloc de la fe en que falta la fidelitat creativa que Déu espera del èsser humà explicant que “moltes vegades hem actuat a la defensiva i gastem les energies pastorals redoblant l’atac al món decadent (…) Jesús (…) mai perdia la proximitat compassiva amb els fràgils com la samaritana o la muller adúltera” (AL, 38) o com es veu avui amb els seus als que alleva la seva incredulitat i no només la de Tomàs. La fidelitat creativa porta a tenir “amplitud mental per no tancar-se amb obsessió en unes poques idees i flexibilitat per poder modificar o completar les pròpies opinions” (AL, 139). 

Posar tots els mitjans humans al nostre abast per créixer en fidelitat creativa no descarta la simultànea acció de l’Esperit Sant en cada èsser humà i per aixó diu el mateix Jesús que quan Ell vingui ho entendrem tot doncs guiarà cadascú cap tota la veritat (cf Jn 16, 13). Per aixó diu Francesc que “és sa prestar atenció a la realitat concreta, perquè les exigències i cridas de l’Esperit Sant ressonen també en els esdeveniments mateixos de la Història, a través dels quals l’Església pot ser guiada a una comprensió més profunda del inesgotable misteri”. (AL, 31). I en un altra ocasió afirma que “la vertadera saviesa, producte de la reflexió, del diàleg i de l’encontre generós entre les persones, no s’aconsegueix amb una mera acumulació de dades que acaba saturant, en una mena de contaminació mental” (LS, 47). 

Joan Pau II a la seva Enc. Dominum et vivificantem (DV, 1986) dedicada a Ell, la tercera Persona de la Trinitat divina recorda que Ell “ajudará a comprendre millor el just significat del contingut del missatge de Crist, assegurant la seva continuïtat i identitat de comprensió enmig de les condicions i circumstàncies mudables” (DV, 4). A Christifidelis laici (ChL, 1988) deixa escrit que “la formació no és el privilegi d’alguns sinó un dret i un deure de tots. Quan més ens formem, més sentim l’exigència de prosseguir i aprofondir tal formació; com també quan més som formats, més ens fem capaços de formar als altres” (ChL, 63). Francesc a Gaudete et exúltate (GEx, 2018) explica que “no tot el que diu un sant és plenament fidel a l’Evangeli, no tot el que fa és autèntic o perfecte. El que cal contemplar és el conjunt de la seva vida” (GEx, 22). Anteriorment a Evangelii gaudium (EvG, 2013) diu que “Ell ens permet aixecar el cap i tornar a començar (…) No fugim de la resurrecció de Jesús, mai ens declarem morts, passi el que passi” (EvG, 3).

Tots els prefacis de les Misses, dels moltissims que hi ha al llarg del any, en tots es resa a Déu, Pare sant, que “és realment just i necessari que sempre i en tot lloc us donem gràcies”.

DIUMENGE DE LA DIVINA MISERICÒRDIA, 2n DE PASQUA

 El misteri pasqual és el cim de la misericòrdia divina

Jesús ressuscitat va encarregar a Faustina Kowalska (†1938 amb 33 anys), polaca canonitzada en 2000, difondre la devoció a la Misericòrdia divina i Joan Pau II va decretar –com Crist va demanar a Faustina- dedicar a la Misericòrdia divina el 2º diumenge de Pasqua. La devoció avui dia és canónicament un «moviment» a l’Església amb més d’un milió de persones en tot el món. 

A l’Enc Dives in misericòrdia Joan Pau II comença dient que “Déu ric en misericòrdia (Ef 2, 4) és el que Jesucrist ens ha revelat com a Pare. Seguint els ensenyaments del Concili Vaticà II (…) m’impulsa a descobrir un cop més en el mateix Crist el rostre del Pare que és “misericordiós i Déu de tot consol” (2Cor 1, 3). 

El Concili Vaticà II, a Dei verbum (DV, 1965), ensenya que “els llibres de l’Antic Testament manifesten a tots el coneixement de Déu i de l’home i les maneres d’obrar de Déu just i misericordiós amb els homes segons la condició del gèner humà en els temps que van precedir a la salvació establerta per Crist” (DV, 15). 

A Lumen gentium (LG, 1964) recorda el Concili que “el designi de salvació abraça també a aquells que reconèixen al Creador, entre els quals hi ha en primer lloc els musulmans que confessant professar la fe d’Abraham adoren amb nosaltres a un sol Déu misericordiós que ha de jutjar als homes al darrer dia” (LG, 16). Ho repeteix a Nostra aetate (NAe, 1965) on diu que “l’Església mira també amb apreci als musulmans que adoren al únic Déu, vivent i subsistent, misericordiós i totpoderós, Creador del cel i de la Terra” (NAe, 3). 

Pere, el primer Papa diu que “Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, que en la seva gran misericòrdia ens ha fet néixer de nou” (1Pt, 1, 3). A la Salve es resa a la Mare de Déu dient-li “Reina i Mare de misericòrdia, torna a nosaltres aquests teus ulls misericordiosos”. Las referèncias del Papa Francesc a la misericòrdia són constants. La Jornada pontifícia mundial dels malalts, la XXX al 2022. era titulada "Sigueu missericordiosos, així com el vostre Pare és misericordiós"(Lc 6, 36). Ha afegit 3 noves advocacions a les lletanies lauretanes que va aprovar al 1587 Sixte V, i són: «Mare de la misericòrdia» (Mater misericordiae), «Mare de l’esperança» (Mater spei) i «Benestar pels migrants» (Solacium migrantium). 

El Papa polonès Wojtyla diu que “Jesús fa de la mateixa misericòrdia un dels temes principals de la seva predicació. Crist, en revelar l’amor-misericòrdia de Déu, exigia alhora als homes que es deixessin guiar en la seva vida per l’amor i la misericòrdia. Aquesta exigència forma part del nùcli mateix del missatge del Messies i constitueix l’essència de l’Evangeli (DM, 3). Als llindars del Nou Testament resona la misericòrdia divina (...) Maria, entrant a casa de Zacaries, proclama amb tota la seva ànima la grandesa del Senyor “per la seva misericòrdia”, de la que “de generació en generació” se’n fan particips els homes que viuen en el temor de Déu. Al néixer Joan «baptista», a la mateixa casa el seu pare Zacaries, beneint el Déu d’Israel, glorifica la misericòrdia que ha concedit “als nostres pares i s’ha recordat de la seva santa aliança”. En els ensenyaments del mateix Crist aquesta imatge es simplifica i alhora s’aprofundeix” (DM, 5). 

Continua dient que “el missatge mesiànic de Crist i la seva activitat entre els homes acaba a la creu i la resurrecció (…) El que “va passar fent el bé” i “curant tota mena d’infermetats i dolençes”, Ell mateix sembla merèixer ara la més gran misericòrdia i apel.lar-hi quan és arrestat, ultrajat, condemnat, flagel.lat, coronat d’espines, clavat a la creu i expira entre terribles turments. És llavors quan mereix de manera particular la misericòrdia dels homes i no la rep.

    (…) El misteri pasqual és el cim d’aquesta revelació i actuació de la misericòrdia divina capaç de justificar a l’home, de restablir la justícia en el sentit salvífic volgut per Déu” (DM, 7). 

I afegeix que “supliquem per intercessió d’Aquella que no para de proclamar “la misericòrdia de generació en generació” i també d’aquells en que s’han complert les paraules del sermó de la montanya: “Benaurats els misericordiosos perquè assoliran misericòrdia” (Mt 5, 7) (…) en continuar la gran comesa d’actuar el Concili Vaticà II, en què podem veure justament una nova fase de l’autorrealització de l’Església—a la mida de l’època que ens ha tocat viure—l’Església mateixa ha de guiar-se per la plena conciència que en aquesta obra no li és lícit, de cap manera, replegar-se sobre si mateixa (…) Per molt forta que pugui ser la resistència de la Història humana; per molt marcada que sigui l’heterogeneïtat de la civilització contemporànea; per molt gran que sigui la negació de Déu al món, més gran ha de ser la proximitat a aquest misteri que, amagat des dels segles en Déu, ha sigut després realment participat a l’home en el temps mitjançant Jesucrist“ (DM, 15). 

El Concili, al cap VIII de Lumen gentium, dedicat a la benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església, afirma que “el Pare de les Misericòrdies va voler que precedís a l’Encarnació l’aceptació de part de la Mare predestinada (…) la Mare de Jesús, que va donar al món la vida mateixa que renova totes les coses i que va ser adornada per Déu amb dons dignes de tan gran ofici” (LG, 56).

JESÚS HA RESSUSCITAT

La fe cristiana és un encontre viu amb Ell

«Si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació no té cap sentit i la vostra fe el mateix. A més, com a testimonis de Déu, resultem uns mentiders perquè en el nostre testimoniatge li atribuïm falsament haver ressuscitat a Crist» (1Co 15, 14s). Sant Pau ressalta amb aquestes paraules de manera contundent l’importància que té la fe en la resurrecció de Jesucrist per el missatge cristià en el seu conjunt: és el seu fonament. Joseph Ratzinger, com a teòleg, no com a Papa Benet XVI, diu que si se’n prescindeix d’aixó (…) la fe cristiana queda morta. En aquest cas, Jesús és una personalitat religiosa fallida; una personalitat que, malgrat el seu fracàs segueix sent gran i pot donar lloc a la nostra reflexió pero roman en una dimensió purament humana i la seva autoritat només és vàlida en la mesura que el seu missatge nos convenç” (“Jesús de Natzaret”, 2007, tom II, pp 93 - 102). 

Segueix considerant Ratzinger que “qui s’acosta als relats de la resurrecció amb l’idea de saber el què és ressuscitar d’entre els morts, sens dubta interpretarà malament aquestes narracions, terminant després per descartar-les com insensates. Si la resurrecció de Jesús no hagués estat més que el miracle d’un mort rediviu, no tindria per a nosaltres en última instància cap interès. No tindria més importància que la reanimació, per la pericia dels metges, d’algú clínicament mort (…) Jesús no ha tornat a una vida humana normal d’aquest món, com Llàtzer i els altres morts que Jesús va ressuscitar (…) Ell es manifesta als seus (…) no un cadàver reanimat, sinó algú que vivia des de Déu d’una manera nova i per sempre (…) Es tractava d’una cosa absolutament sense igual, única, que anava més enllà dels horitzonts usuals de l’experiència i, no obstant, seguia sent del tot incontestable per als deixebles. 

“Per la comprensió teològica del sepulcre buit em sembla important –escriu Ratzinger- un pasatge del discurs de sant Pere a la Pentecosta (…) (Hch 2, 26 ss). «No conèixer la corrupció»: aquesta és precisament la definició de resurrecció”. Ja deia Joan Pau II que “¡Ell és el Ressuscitat! Si no fos així, en va seria la nostra predicació i en va la nostra fe (cf 1Cor 15, 14). La resurrecció va ser la resposta del Pare. L’Església animada per aquesta experiència, reprén avui el seu camí per anunciar Crist al món. 

Explica Joan Pau II que “la’Església mira ara Crist ressuscitat. Ho fa seguint els passos de Pere, que va plorar per haver-lo renegat i va rependre el seu camí confessant, amb comprensible temor, el seu amor a Crist: «Tu saps que t’estimo» (Jn 21, 15.17) (NMI, 28) (…) Conscients d’aquesta preséncia del Ressuscitat entre nosaltres ens plantegem “¿Què hem de fer, germans?” (Hch 2, 37). En primer lloc, no dubto de dir que la perspectiva és la de la santedat. Convé descobrir el capítol V de Lumen gentium dedicat a la “vocació universal a la santedat”. Aquest do de santedat es dona a cada batejat. És un compromis que no afecta només a alguns cristians. Aquest ideal de perfecció no ha de ser malentés com si impliqués una mena de vida extraordinaria, practicable tan sols per alguns «genis»” (MNI, 29). 

A Veritatis splendor diu que “l’evangelització és el desafiament més peremptori i exigent que l’Església està cridada a afrontar des del seu mateix origen. En realitat, aquest repte no el plantegen només les situacions socials i culturals que l’Església troba al llarg de la Història sinó que és contingut en el mandat de Jesús ressuscitat, que defineix la raó mateixa de l’existència de l’Església: «Aneu per tot el món i proclamaeu la bona nova a tota la creació» (Mc 16, 15)” (VS, 106). 

Segueix considerant punts concrets on aplicar la llum de la resurrecció dient a Novo millennio ineunte (NMI, 2001) que “cada diumenge Crist ressuscitat ens convoca de nou como al Cenacle per iniciar-nos en la gran aventura de l’evangelització. Ens acompanya en aquest camí la Santíssima Verge, «Estrella de la nova evangelització»” (NMI, 58) “Que Jesús ressuscitat, el qual ens acompanya en el nostre camí, deixant-se reconèixer com als deixebles d’Emaús «en partir el pa» (Lc 24, 30), ens trobi vigilants i preparats per reconèixer el seu rostre i còrrer cap als nostres germans, per portar-los el gran anunci: «¡Hem vist el Senyor!» (Jn 20, 25)” (NMI, 59). “Com Tomàs, l’Església es postra davant Crist ressuscitat en la plenitud del seu diví esplendor i exclama perennement: ¡« Senyor meu i Déu meu »! (Jn 20, 28)” (NMI, 21).

 

Un altre punt a on dona llum el Ressuscitat és el camí ecumènic que “es certament laboriós, potser llarg, peró ens anima l’esperança de estar guiats per la presència de Crist ressuscitat i per la força inesgotable de l’Esperit, capaç de sorpreses sempre noves” (NMI, 12). A l’Enc. ecològica Laudato si (LSi, 2015) explica que “el Nou Testament ens parla del Jesús (…) ressuscitat i gloriós, presente en tota la creació amb el seu senyoríu universal (…) les criatures d’aquest món ja no se’ns presenten com una realitat merament natural perquè el Resssucitat les envolta misteriosament i les orienta a un destí de plenitud. Les mateixes flors del camp i les aus que Ell va contemplar admirat amb els seus ulls humans, ara són plenes de la seva presència lluminosa” (LSi, 100). 

A Mulieris dignitatem (MD, 1988) explica el Papa polonès que “la dona demostra una sensibilitat especial, que troba confirmació particular també el dia de la resurrecció. Les dones són les primeres en arribar al sepulcre. Són les primeres que el troben buit. Són les primeres que senten: «No és aquí, ha ressuscitat com ho havia anunciat» (Mt 28, 6). Són igualment les primeres en ser cridades a anunciar aquesta veritat als apòstols (cf. Mt 28, 1-10; Lc 24, 8-11): «Vés-te’n on els meus germans i digel-los… Fou Maria Magdalena i va dir als deixebles que havia vist al Senyor» (Jn 20, 16-18). Per aixó ha sigut anomenada «l’apòstol dels apòstols». Jesús confiava a les dones les veritats divines igual que als homes (MD, 16). 

Francesc també a Desiderio desideravit (DD, 2022) dona un cop d’ull a un altre punt de la fe cristiana dient que “si el Ressuscitat fos per a nosaltres el record del record d’altres, tan autoritzats com els apòstols, si no se’ns donés també la posibilitat d’un vertader encontre amb Ell, seria com declarar conclosa la novetat del Verb fet carn (…) La fe cristiana, o és un encontre viu amb Ell, o no és” (DD, 10). 

També afirma a Evangelii gaudium (EvG, 2013) que la seva resurrecció “provoca per tot arreu gèrmens d‘aquest món nou i encara que se’ls talli, tornen a sortir perquè la resurrecció del Senyor ja ha penetrat la trama oculta d’aquesta Història” (EvG, 278).

DIUMENGE DE RAMS 2024

L’estil de Déu és la humilitat

Celebrant al anomenat «diumenge de rams» l’entrada de Jesús a Jerusalem montat en un pollí sis dies abans de la Pasqua que va demanar quan passava per Betfagé i baixant de la montanya de les oliveres, la multitud va començar a aclamar-lo entusiasmada. Aquesta entrada clamorosa no és per fer gala doncs existia el costum de donar la benviguda als pelegrins que arribaven a Jerusalem a celebrar la Pasqua, recitant i aclamant-los amb el salm 117 (abans 118). A Jesús l’aclamen els que creuen estar veient al Messies amb l’errònia concepció d’un messianisme terrenal sense adonar-se’n que el seu tron és la creu. Quan és cicle B el passatge evangélic al ritu inicial de la processó amb els rams és de Marc que diu que “cridaven: ¡Hosanna! ¡Beneït el qui ve en nom del Senyor! ¡Beneït el Regne que ve, el de David el nostre pare!” (Mc 11, 9-10). 

Francesc comenta la temptació del trionfalisme que Satanàs tendeix a Jesús i que venç amb la humilitat representada al pollí. L’endemà Jesús maleïda la figuera, va entrar al temple i va fer fora els que venien. Preguntem-li què significa tot aixó que es veu, entre altres, el fet de entrar aclamat donant una primera impressió de manifestar poder però uns dies després és clavat a la creu cridant ¡Déu meu, Déu meu! ¿per què m’has abandonat? (Mc 15, 34). El pollí que monta no és el seu tron victoriós; serà la creu. Jesús “mai va prometre honors i trionfs terrenals. Els evangelis –diu Francesc- són molt clars. Sempre va advertir als seus amics que el camí era aquest i que la victòria final passaria a través de la passió i de la creu”. El ex Papa Ratzinger té escrit que “Jesús reivindica el dret de rei, és el rei que trenca els arcs de guerra, un rei de la pau, i un rei de la senzillesa, un rei dels pobres. Vol que s’entengui el seu camí i la seva actuació (…) no es recolza en la violència, no emprèn una insurrecció militar contra Roma” (Ratzinger. B-XVI. Jesús de Natzaret (des de l’entrada a Jerusalem fins a la resurrecció, pp 14-15). 

Pau explica als cristians de Filip que “Crist, malgrat la seva condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu (…) havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol” (Phil 2, 6-11). 

Pere Damià (†1072 amb 65 anys), monjo camaldulenc, era partidari de la estreta aliança de l’Església amb el poder temporal alhora que va viure el Decret d’independitzar l’elecció papal del poder de la noblesa romana i de la reialesa germana donat per Nicolau II el 1059. El 27-F-380 el cristià Emperador romà Teodosi va donar el seu primer Edicte per acabar amb el paganisme i que el 8-XI-392 va fer vigent per a tot l’Imperi, declarant el cristianisme religió oficial de l’Imperi. Bonifaci VIII a Avignyó va triplicar la tiara que s’havia cenyit Silvestre I (†335) com signe del declarat seu poder per damunt de l’Emperador. Robert Belarmino (†1621), jesuïta, cardenal i bisbe a Capua era consultor del Sant Ofici encara que va estar ficat al Índex per criticar els límits del poder temporal del Papa, conscient de no faltar al seu 4t vot sinó tot al contrari, vivint l’evangèlica correcció fraterna. 

L’afany de poder és cosa “natural” en tothom, pares, professors, polítics, clergues, policies, àrbitres, etc. i avui són el pa nostre de cada dia als noticiaris de ràdio, premsa i tele els abusos de poder denunciats encara que amb freqüència sembla que només interessen els de sexe i del clergat. Es parla fa dècades d’eliminar la maquinària de poder de la Santa Seu. Fra Cantalamesa en una de les conferències al Vaticà amb el Papa i col.laboradors diu que “Jesús hauria pogut demanar al Pare dotze legions d’àngels ¿Què oposa l’Evangeli al poder? ¡El servei! Un poder pels altres, no sobre els altres. Jesús, els hi va dir: “Sabeu que els que són tinguts com caps de les nacions, les dominen com senyors absoluts i les oprimeixen amb el seu poder. Peró no ha de ser així entre vosaltres”. 

Francesc fa considerar que “la gent espera per a la Pasqua al alliberador poderós, però Jesús ve per cumplir la Pasqua amb el seu sacrifici. La seva gent espera celebrar la victòria sobre els romans amb l’espasa però Jesús ve a celebrar la victòria de Déu amb la creu” (Hom Rams 2021).

 

I Jesús va anar al Temple i després d’observar-ho tot atentament, com ja era tard, va sortir cap a Betània amb els dotze (Mc 11, 11) com feia cada vespre d’aquesta setmana. L’endemà va fer fora del Temple als que venien i als canvistes i va derrocar la seva taula així com també els llocs dels que venien coloms. Mirant amb sinceritat la conducta dels deixebles de Crist, salta la convicció que Crist té més raons que Benet XVI per dimitir per la corrupció. Però com diu Francesc al glossar la Carta als filipencs on diu que «es va humiliar a sí mateix» (Phil 2, 8), Pau “ens desvetlla l’estil de Déu i, en conseqüència, aquell que ha de ser el del cristià: la humilitat. Un estil que mai deixarà de sorprendre-ns i posar-nos en crisi: mai ens acostumarem a un Déu humil. Humillar-se es abans que res l’estil de Déu: Déu s’humilia per caminar amb el seu poble, per suportar les infidelitats”.

 

Continua dicent el Papa argentí que “hi ha un altra via, contrària al camí de Crist: la mundanitat. La mundanitat ens ofereix el camí de la vanitat, de l’orgull, de l’èxit (...) És l’altra via. El maligne la va proposar també a Jesús durant quaranta dies al desert. Però Jesús la va rebutjar sense dubtar-ho. I amb ell, només amb la seva gràcia i amb la seva ajuda, també nosaltres podem vèncer aquesta temptació de la vanitat, de la mundanitat, no tan sols en les grans ocasions, sinó també en les circunstàncies ordinaries de la vida” (Hom Rams 2015).

 

Maria diu que Déu «va dispersar els superbs de cor; va enderrocar del tron els poderosos» (Lc 1, 51).

VOLEM VEURE JESÚS

No és un problema òptic

L’evangeli d’avui, 5è diumenge de Quaresma, cicle B, narra que “alguns grecs que havien pujat a Jerusalem per adorar Déu es van acostar a Felip, el de Betsaida de Galilea, i li pregaven dient que volem veure Jesús (…) Va venir una veu del cel: L’he glorificat i de nou ho glorificarè. La multitud que hi era present i la va sentir, deia: Ha estat un tro. Altres deien: Un àngel li ha parlat. Jesús va respondre: «Aquesta veu no ha vingut per mi, sinó per a vosaltres»” (Jn 12, 20-33). Felip va anar a dir-ho a Andreu que porta a Jesús als qui ho demanan peró en canvi no és així amb el seu germà Simó, anomenat Pere, doncs ése ell que el va invitar a conèixer al Messies (cf Jn 1, 42). 

Joan Pau II comenta el passatge dient que “«volem veure Jesús» (Jn 12, 21): com aquells pelegrins de fa dos mil anys, els homes del nostre temps, potser no sempre conscientment, demanen als creients d’avui no tan sols “parlar” de Crist sinó fer-ho “veure” (NMI, 16). Aquests grecs demanen veure Jesús peró no tot èsser humà ho demana encara que poden ser motivats perquè ho desitgin. Del passatge evangèlic cal també fer-se la pregunta de ¿què ha estat d’aquesta multitud davant el que és evident? 

Quan el pare, Nicolau, i l’oncle de Marc Polo, Mafeo, van arribar a Bojaria, la ciutat més bella de Pèrsia, va venir un emissari d’Alan, el Senyor de Llevant, que era enviat pel gran Senyor de tots els tàrtars del món, Cublai Khan, i, davant la seva sorpresa per veure homes llatins per aquells paratges, els va dir: “Senyors, us adverteixo que el gran Senyor dels tàrtars mai va veure un llatí i té gran desig de trabar coneixement amb ells”. Cublai Khan els va nomenar ambaixadors davante el Papa a qui demanava l’enviés fins a cent savis de la cristiandat que sapiguessin les set arts, que sapiguessin discutir als idòlatres i als gentils, que tots els ídols que tenien a casa eren obres del diable i que sapiguessin provar per raonaments que la llei cristiana és millor que la d’ells (MARC POLO. Viatges (8ª ed). Espasa-Calpe, col. “Austral”. Madrid 1983, pp. 15-17). 

Diu Francesc: “invito a cada cristià, en qualsevol lloc i situació en que ès trobi, a renovar ara mateix el seu encontre personal amb Jesucrist” (EvG, 3). Afegeix que “no és el mateix haver conegut Jesús que no conèixer-lo, no és el mateix caminar amb Ell que caminar a les palpentes, no és el mateix poder escoltar-lo que ignorar la seva Paraula, no és el mateix poder contemplar-lo, adorar-lo, descansar-hi, que no poder fer-ho” (EvG, 266). 

Tirthankara

En una entrevista de Joan Pau II amb el periodista Messori manifestava el seu convenciment, com el Concili Vaticà II, que la Revelació cristiana, des del seu inici en certa manera ha estat en totes les religions ja que tots els pobles formen una única comunitat, que tots els homes som fills de l’únic Déu vertader. A l’Enc. Fides et ratio (FR) afirma que “una simple mirada a la Història antiga, mostra amb claredat com en diverses parts de la Terra, marcades per cultures diferentes, broten al mateix temps les preguntes de fons que caracteritzen el recorregut de l’existència humana (...) Aquestes mateixes preguntes les trobem als escrits sagrats d’Israel, però apareixen també als Vedes i als Avestes; les trobem als escrits de Confuci i Lao-Tse i a la predicació dels Tirthankara i de Buda; així mateix es troben als poemas d’Homer i a les tragèdies d’Eurípides i Sófocles, així com en els tractats filosòfics de Plató i Aristòtil. Són preguntes que tenen l’origen comú en la necessitat de sentit que des de sempre acuita el cor de l’home (FR, 1). 

El Concili recorda que “l’Església catòlica no rebutja res del que hi ha de vertader i sant en aquestes religions perquè no poques vegades reflecteixen un centelleix d’aquella Veritat que il.lumina tots els homes” (NAe, 2) per la convicció de l’existència de les anomenades “llavors del Verb” presents en totes les religions. En un altre passatge el Concili diu que l’Esperit Sant obra eficaçment també fora de l’organisme visible de l’Església (cf LG, 13) com ja testimoniava el pròpi sant Pere i la primitiva Església (cf Act 8, 14-17; 10, 34-11, 19). 

Veure Jesús no és un problema òptic sinó que requereix ser persona de bona voluntat, sincera, honrada, humil i sense prejudicis. Avui es diu als primers cristians hebreus i a tots els d’ahir, d’avui i de demà, que “havent sigut escoltat (…) va arribar a ser causa de salvació eterna per a tothom” (Heb 5, 7-9). Francesc recorda que “el Pare desitja que tots els homes se salvin” (EvG, 181) així que alló que diu Jesús, quan jo sigui enlairat a la Terra, referència a la seva mort a la creu dalt del Gólgota, atrauré a tots cap a mi (cf Jn 12, 33). A l’Enc. Lumen fidei (LF) diu que “al centre de la fe bíblica hi ha l’amor de Déu, la seva sol.licitud concreta per cada persona, el seu designi de salvació que abraça tota la humanidad i tota la creació” (LF, 51). 

Tots els èssers humans estan capacitats per veure i oir Déu pel que Francesc recorda que l’Església “s’alegra i fins i tot gaudeix reconeguent l’enorme potencial que Déu ha donat a la ment humana (…) Els creients tampoc no poden pretendre que una opinió científica que els agrada i que ni tan sols ha sigut suficientment comprovada, adquireixi el pes d’un dogma de fe (…) En aquest cas no és la raó el que es proposa sinó una determinada ideologia que tanca el camí a un diàleg autèntic, pacífic i fructifer” (EvG, 243). 

El Papa polonés Wojtyla té escrit que l’Església ”reprén avui el seu camí per anunciar Crist al món (…) hem de treure un renovat impuls a la vida cristiana fent que sigui, a més, la força inspiradora del nostre camí (…) No ens satisfà certament l’ingènua convicció de que hi hagi una fòrmula màgica pels grans desafíaments del nostre temps. No, no serà una fòrmula que ens salvi però sí una Persona i la certeça que Ella ens infon. No es tracta, doncs, d’inventar un nou programa (…) es centra, en definitiva, en Crist mateix, al qual cal conèixer, amar i imitar (…) És un programa que no canvia en variar els temps i les cultures, encara que té compte del temps i de la cultura per un vertader diàleg i una comunicació eficaç” (NMI, 29). 

En aquest 7è diumenge dels set dedicats a sant Josep es pot meditar el fet que, igual que la seva dona Maria, no necessitaven dir que volien veure Jesús. El creixement de Jesús en «saviesa, edat i gràcia» (Lc 2, 52) era a la vista de José, que havia d’alimentar, vestir i instruir Jesús en la Llei i en un ofici. Et demanem humilment que sepiguem viure amb un nou esglai de fe davant l’amor de Déu Pare, descobrint-lo en el fidel cumpliment de les nostres obligacions diaries, tal com vas aprendre del mateix Jesucrist.

DÉU ENVIÀ EL SEU FILL NO PER CONDEMNAR EL MÓN

Els homes no es comportaven com cal

El pasatge evangelic d’aquest diumenge 4t de Quaresma, cicle B, recorda que Déu estimà tant el món que envià el seu Fill no perquè el condemnés sinó per salvar el món (…) va venir la llum al món i els homes van estimar més les tenebres que la llum, no es comportaven com cal (Jn 3, 4-21). La mala conducta no va ser només en temps de Jeremies com diu avui la 1ª lectura dient que “tots els caps dels sacerdots i el poble van multiplicar les seves infidelitats (…) el rei dels caldeus deportà a Babilònia als que s’havien escapat de morir per l’espasa”. Però després de 70 anys de captivitat Déu va despertar l’esperit de Cir, el rei de Pèrsia que va decretar el retorn a Jerusalem (cf 2Cròniques 36, 14-23). 

La fidelitat a Déu, diu el Papa Wojtyla, “no tracta només de saber el que Dèu vol de nosaltres, cal fer alló que Déu vol” (ChL, 58) com suggeria Maria a les noces a Canà de Galilea al dir “feu el que ell us digui” (Jn 2, 5). Per actuar amb fidelitat a la voluntat de Déu cal fer-se cada cop més capaç i per aixó Francesc invita “a tots a ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objetius, les estructures, l’estil i els métodes evangelitzadors” (EvG, 33). Joan Pau II diu que “avui s’ha d’afrontar (…) la nova evangelització (…) cal revifar en nosaltres l’impuls dels orígens (…) l’ardor de (…) després de Pentecosta (…) respectant degudament (…) cada persona i atenent les diverses cultures (…) de manera que no es neguin els valors peculiars de cada poble” (NMI, 40). Francesc explica que “si remanem tancats en nosaltres mateixos, en les nostres costums i en l’apatia (…) perdrem l’oportuniat de somiar en gran i de convertir-nos en protagonistes de la Història única i original que Déu vol escriure amb nosaltres. Sorpren que la Història l’hagi deixat en mans dels homes sabent que por fer-ho fins i tot molt malament i de fet no és ni ha sigut, ni será una possibilitat sinó una trista realitat. 

Una de les coses mal fetes és el clericalisme que és mala consciència sobre el temps que hi ha entre la Resurrecció i la Parusia doncs el trionf de Crist al final dels temps resulta portat a la Història actual i identificat amb el trionf humà, terrenal, polític i social dels cristians. No creuen i per aixó no admeten l’espera ja que el trionf definitiu de Déu serà només amb la 2a vinguda del Senyor a la fi de la Història. L’Església no pot repudiar el món encara que la realitat monàstica del contemptu mundi, el menyspreu del món, s’ha anat imposant per quallar en l’expressió que afirma que aquest món no és altra cosa que una vall de llàgrimes i pecat. Al 1195 el papa Innocenci III v escriure De contemptu mundi sive de miseria humanae conditionis. 

Quan s’ha parlat de reformes a l’Església, l’habitual era referir-se a les Òrdres i Congregacions religioses¸ poc i sense publicitat era referit al Vaticà o a les diòcesis. Gerald (†1095 amb 70 anys), benedictí abat a Laó ho va abandonar per no acceptar els seus monjos la reforma que proposava i va fundar un a Sauve-Majeure d’on van sortir diversos priorats filials. Joan Bta de la Concepció (†1618 amb 57 anys) va fer la reforma dels monjos “trinitaris” amb 8 nous convents. Àlvaro de Còrdoba (†1430 amb 70 anys) va ser un frare dominic, profesor a Salamanca que, en el moment de les tres tiares a Avignon i de la corrupció de les costums, va fer la reforma de la seva Òrdre amb sis convents. Joan Josep de la Creu (†1734 amb 80 anys) va ser un frare alcantarí que durant 30 anys va difondre a Itàlia la reforma que Pere d’Alcàntara havia establert a Espanya. Coleta (†1447 amb 66 anys) veía que tots els monestirs li semblaven massa còmodes i relaxats. A França se li van posar en contra els seglars, els religiosos i els mateixos prelats; les monges la jutjaren com amotinada, orgullosa, hipòcrita i il.lusa però va fundar divuit nous convents anomenats de les «Clarises Pobres», les descalces. Esteban Harding (†1134 amb 84 anys), benedictí a Molesme (Borgonya), amb sant Robert, que era el 1r abat, van voler més estricta observànça de la regla benedictina i se’n van anar a Citeaux (en llatí Cistercium) per fundar el Cister, els monjos blancs per contrast amb els negres de Cluny. Pere Regalat (†1456 amb 66 anys), anomenat el “Francesc d’Asís de Castella”, fou un franciscà reformador del seu convent i la seva reforma més tard la va generalitzar a Espanya el cardenal Cisneros. Maria de l’Encarnació Avrillot (†1618 amb 52 anys), igual que Teresa d’Àvila havia reformat l’Òrdre del Carmel a Espanya, ella ho va fer a França.

Ja Plató defensava aquesta “opinió” del menyspreu del món doncs la seva Filosofia era que l’únic bo i real és el món de les idees i el neoplatonisme va penetrar de seguida en el cristianisme fins que Albert “magne” (†1280 amb 74 anys) i el seu deixeble Tomàs d’Aquino (†1275 amb 51 anys) i altres del seu temps van acollir l’aristotelisme. A Toledo es va ressuscitar a Aristòtil que tan sols l’havia conservat el món àrab i es va poder conèixer traduit al llatí. A l’Universitat de París, on Tomàs era professor, estava prohibit dir la paraula Aristòtil, ja no llegir els seus llibres, i el bisbe parisenc, Rector de l’Universitat, va fer dos decrets d’excomunió al qui el cités però no se li va fer cap cas i per aixó el bisbe va demanar al Papa un Decret així perquè le farien cas pero ni així va cedir la raó al prejudici. El 1323 es va canonitzar a l’Aquinate en cedir una mica l’hostilitat al seu pensament aristotèlic, tan unit a les interpretacions aràbigues. Tomàs discrepava de la tradicional doctrina agustiniana que era mantinguda en gran mesura per l’Òrdre franciscana que s’oposava a aquesta “novetat” sobretot en les universitates angleses, las de predomini franciscà. Joan Duns Escoto (†1308 amb 42 anys), anomenat el “Doctor subtil”, és un filòsof franciscà que va conciliar la tradició platònica-agustiniana dels franciscans amb la novetat aristotèlica-tomista que defensaven els dominics. 

Segles abans de Crist a les religions asiàtiques, budisme, hinduisme i sufisme, ja es donava aquesta mentalitat de fugir del món al desert o a la vida solitaria renunciant fins i tot al treball professional i a la vida conyugal. En el cristianisme es va desenvolupar els anacoretes quan no pocs van fugir del món per por a les persecucions decretades a l’Imperi romà, especialment als segles II i III amb Decio i Dioclecià. 

Francesc diu que no hi ha reforma de l’Església si no n’hi ha a la Litúrgia i explica que “no es tracta de repensar la reforma revisant les decisions, sinó de conèixer millor les raons subjacents (…) l’Església, com a catòlica, va més enllà del Ritu Romà que no és l’únic. L’harmonia de les tradicions rituals d’Orient i d’Occident, són per inspiració del mateix Esperit”. 

En aquest 6è diumenge del set dedicats a sant Josep, a Redemptoris custos (RCu, 1989) diu Joan Pau II que meditem el fet de que va “participar en aquest misteri com cap altra persona, a excepció de Maria” (RCu, 1). “Josep era just i no sabia com comportar-se, buscava una resposta, reflexionava sobre aixó” (RCu, 3). “Gracies al seu banc de treball sobre el qual exercia la seva professió amb Jesús, Josep va acostar el treball humà al misteri de la Redempció” (RCu, 22). “Cal  que es coneguin i assimilin els continguts del treball a la vida de l’home (…) asumint una viva participació en la seva triple missió de sacerdot, profeta i rei” (RCu, 23). Josep “és la prova de que per ser bons i autèntics seguidors de Crist no calen ‘grans coses’, sinó que es requereixen només les virtuts comuns, humanes, senzilles, però vertaderes i autèntiques” (cf RCu, 24).