CRIST REI DE l'UNIVERS

El meu regne no és d’aquest món

 

El Regne està destinat a tots els homes, tractant-los com a iguals i amics (cfr Lc 7, 34), fent-los sentir estimats per Déu (Redemptoris missio, 14), deia el Papa Wojtyla. El Regne és la humanitat sensera que Ell ha redimit i l’expressió no pot ofendre als republicans doncs “el meu regne no és d’aquest món” diu Jesús. És rei, diu Pau a la 2ª lectura  perquè “per mitjá d’ell van ser creades totes les coses: celestes i terrestres, visibles i invisibles (…) tot es manté en Ell” (Col, 1, 12-20). 

La realitat incipient del Regne es pot trobar també fora dels confins de l’Església, a la humanitat sensera, sempre que es visquin els valors «evangèlics» i s’estigui obert a l’acció de l’Esperit que bufa on vol i com vol. El passatge evangèlic d’avui explica que un dels dos crucificats al Tabor li va demanar a Jesús “recorda’t de mí quan estiguis al teu regne”. ¿Quina idea tindria del regne de Déu? 

La’Església té com a fi suprem el Regne de Déu que aquí i ara, en aquesta etapa transitòria de la vida terrenal, és germen i el seu inici. El Regne serà complet i definitiu a la segona vinguda de Crist en que s’iniciarà la vida eterna doncs no tindrà fi. La’Esgleésia, poble profètic, sacerdotal i real, té la missió d’iniciar el Regne de Déu aquí a la Terra portant a tots els homes el nou manament de l’amor. La vida cristiana no és un codi escrit, sinó «l’amor de Déu vessat als nostres cors per virtut de l’Esperit Sant que ens ha estat donat» (Rom 5, 5). 

Benet XVI glossant sant Agustí (feb 2008) afirma que «davant la caiguda de Roma, alguns pagans posaven en dubta la grandesa del Déu cristiá que semblava incapaç de defensar la ciutat. A aquesta objecció, que també tocaba profundament el cor dels cristians, respon sant Agustí aclarant qué és alló que havien d’esperar de Déu i qué és alló que no podien esperar d’Ell, quina és la relació entre l’esfera política i l’esfera de la fe, de l’Església». 

Quan ea Occident es crea el regne cristià amb Carlemany i després l’imperi eclesiàstic amb els germànics, es va dir adéu a la veritat veritable, a la carta a Diognet i el cristianisme ja no era l’ànima del món sinó el cos. Joan Pau II ja va advertir a la llum del Vaticà II que “ha passat ja (…) la situació d’una «societat cristiana»” (Nou mil.lenni incipient, 40). 

Llegint els evangelis sur la pregunta de perqué el seu regne “no és d’aquest món” (Jn 18, 36), encara que és al món. Obviament qui espera del Messies un poder temporal visible, s’equivoca. Quan Crist inicia la seva predicació a la Terra, no ofereix un programa polític sinó que diu: “feu penitència, perquè és a prop el regne del cel” (Mt 3, 2). La comesa dels cristians a la Terra no és fer brollar una corrent polític-religiósa encara que el món i tot el que en ell hi ha -menys el pecat- és bo perquè és obra de Déu, així que el cristià ha de dedicar-se a tot alló terrenal i ha de defendre tots els béns derivats de la dignitat de la persona, especialment el de la llibertat personal. 

El Regne tendeix a transformar les relacions humanes, es realitza progressivament a mesura que els homes aprenen a estimar-se, a perdonar-se i a servir-se mutuament. Joan Pau II recorda que  “el Regne interessa a tothom: a les persones, a la societat, al món senser. Construir el Regne significa treballar per la alliberament del mal en totes les seves formes” (Redemptoris missio, 15). 

S’afirma en veritat que no estem en una época de canvis sinó en un canvi d’època en que, entre altres coses, es deu “rebutjar la temptació d’una espiritualiat oculta i individualista que poc tenen que veure amb (…) la lògica de l’Encarnació” (NMI, 52). Els fidels laics ocupan un lloc concret, a causa de la seva «índole secular» que els compromet, amb maneres propies i insustituïbles, en l’animació cristiana de l’ordre temporal (Christifidelis laici, 36). Wojtyla  afirma que “diverses situacions eclesials tenen que lamentar l’absència o l’escasíssima presència dels homes, dels que una part abdica de les propies responsabilitats eclesials” (ChL, 52). 

Durant la celebració del “Jubileu dels Pobres” en 2025, el Papa Lleó XIV diu que “en aquesta època encara ferida per les diverses formes de pobresa, exhorto als caps d’Estat i als líders de les nacions a escoltar el clam dels pobres, perquè no hi hay pau sense justícia, i els pobres ens ho recorden mitjansant la seva migració, el seu crit i el deixar-los al destí”. Lleó XIV segueix comentant que “observant Jesús, l’idea que tenim d’un rei fa un tomb (…) Ens vindrà a la ment un home fort assegut en un tron amb esplèndides insignies, un ceptre a les mans i anills brillants als dits, mentre dirigeix als seus súbdits discursos solemnes. Aquesta és, més o menys, l’imatge que tenim a la ment. Però, en canvi, mirant Jesús veiem que Éll çes tot el contrari. No està assegut en un cómodoe tron, sinó més aviat penjat en un patíbul. El Déu que va «enderrocar els poderosos del seu tron» es comporta com servent crucificat pels poderosos. Està adornat tan sols amb claus i espines, despullat de tot; des del tron de la creu ja no instrueix la multitut amb paraules, ni aixeca la ma per ensenyar. Fa molt més: en comptes d’apuntar el dit contra algú, extén els braços per a tothom. Així es manifesta el nostre rei, amb els braços oberts”.

Avui l’Evangeli ens posa davant dos camins i davant Jesús hi ha qui es queda d’espectador i qui s’involucra i depèn de nosaltres decidir si ser espectadors o involucrar-nos. Els espectadors –segueix considerant el Papa- són molts, la majoria. De fet –diu el text– «el poble hi era i mirava». No era gent dolenta, molts eren creients, però al veure al Crucificat es queden com espectadors. No fan un pas endavan cap a Jesús, sinó que el veuen des de lluny, curiosos i indiferents, sense interessar-se veritablement, sense preguntar-se què podrien fer. “Tots aquests espectadors tenen en comú una frase recurrent: «Si ets rei, ¡sàlva’t a tu mayeix!»” recorda el Papa. 

Wojtyla deixava escrit que “els cristians estàn cridats a preparar-se (…) renovant la seva esperança en la vinguda definitiva del Regne de Déu, preparant-lo dia a dia al seu cor, a la comunitat cristiana a la que pertanyen, en el context social on viuen i també en la Història del món” (TMA, 46). Francesc va dir al 2024 que “si mirem al nostre voltant, alló que veiem es mostra diferent i poden surgir en nosaltres preguntes inquietants. ¿Què dir de les guerres, la violència, els desastres ecològics? ¿I què pensar dels problemes que també vosstes, estimats joves, han d’afrontar mirant cap el futur, com la precarietat del treball, l’incertesa econòmica —i no tan sols aixó—, les divisions i les desigualtats que polaritzen la societat? ¿Per què passa tot aixó? ¿I què podem fer per que no ens destrueixi? Es veritat, aquestes són interrogants difícils, però són preguntes importants”.