4t d’Advent a les portes de Nadal

L’esperança, missatge del proper Jubileu del 2025

 

A la primera lectura d’avui diumenge 4t d’Advent, cicle C, el profeta Miquees exclama: “Tu Bet-Lèhem Efratá, petita per a figurar entre les famílies de Judá, de tu ensortirà el qui ha de regir Israel. Els seus orígens són llunyans, des dels temps eterns” (Miq 5, 1-4). O sigui que la cosa vé de lluny. 

L’evangeli d’avui narra la visitació de Maria a la seva parenta Isabel, anciana però embarassada de set mesos (Lc 1, 39-45) citant l’Esperit Sant una altra vegada obrant amb Elisabet; ja abans era amb el seu marit Zacaries i també abans amb Maria, doncs el Senyor era amb ella, plena de gràcia. Gabriel va preguntar a Maria si vol alló que Déu vol i i sant Bernat comenta que “vas sentir, oh Verge, que concebràs i donaràs a llum un fill (…) Mira que l’àngel espera la teva resposta (…) També nosaltres (…) esperem, Senyora”. Cada día de la nostra vida Ella també espera la nostra resposta que com la seva vol que sigui “fiat mihi”, ¡sí!, ¡d’acord! 

Aquest demanar-nos Déu actualitzar la nostra disposició de col.laborar amb Ell es planteja en tots els àmbits de la vida, també als de l’Església i no només als personals o al món. Les reformes per anar millorant les suscita l’Esperit Sant al poble de Déu al seu estil diví, sugerent, no impositiu i al seu aire ja que bufa on vol i així es té en conta que, per exemple, les órdres o congregacions religioses mai han sigut fundades ni concebudes "per Roma". L’ecumenisme es també obra de l’Esperit Sant així com, per posar les coses al seu lloc, l’actual redescubriment de la sinodalidad, el sensus fidei. No es tracta de quedar-se en reformar els temples o edificis com alguns sugereixen ser la voluntad de Déu per Francesco d’Assís, el poverello, o ara el papa Francesc. El día 20 es fa memòria de sant Domènec de Silos (†1073 amb 68 anys), sacerdot, eremita, després benedictí en sant Millàn de la Cogolla que va ser desterrat a Castella on, el rei Ferran I, germà del navarrés, li va encomenar restaurar el monestir de Silos.

Quan es parla de reformes es vol assenyalar també de l’Església en les seves estructures o maneres de fer que com afirmen els experts es semper reformanda i han de fer-se continuament concretes i factibles. Ara n’hi han assenyalades pel Concili Vaticà II que no va ser un simple episodi ni un parèntesi. La Història ensenya que van transcorrer segles de constant estira i arronsa entre el papat i l’imperi, fet de desconfiança, de necessitat mutua i d’utilització. Van ser els carolingis els que van anomenar al Papa “cap d’Estat”. La reforma gregoriana del segle XI no va ser definitiva com no ho és cap i tota la Edat Mitja va soportar les xacres de la simonia i la corrupció moral de la cúria romana, contra la qual gairabé a cada segle no van deixar de sentir-se veus de sants i santes així com d’institucions o moviments eclesials reformadors que, alguna vegada aconseguien un trionf momentàni. La reforma tridentina va arribar tard i no va ser completa ja que la Santa Seu es va reformar del que significava Alexandre VI però no del de Juli II i Lleó X.

Jesús va nèixer en un estable a Betlem i els mags d’Orient van anar a la casa d’aquesta aldea, no a un barri residencial o a un palau d’una gran ciutat. A Natzaret el Déu fet home, Jesús, vivia en una casa com totes les d’aquesta població i mai va utilitzar un edifici noble palatí amb els seus deixebles i aixó que eren molts: els 12 mes els altres 72, mes les dones (les citades són 7) així ja sumen unes 90 persones. Els fidels que deien que els Estats pontificis no eren voluntat de Crist van ser titllats de “Judes”. Els protocols, politiqueus, despeses desmesurades, guardaespaldes, faustos i altres mil pinzellades de tot alló que el llenguatge ascètic tradicional anomenava "vanitats”, Jesús recomenava evitar-ho (cf Lc 10, 4ss). Gregori I “el gran” deia que "es pot dubtar si el bisbe de Roma fa l’ofici de pastor o de príncep temporal".

Les reformes que Déu espera no són només interiors sinó també externes que donen el diagnòstic correcte. Convé habitualment donar un cop d’ull a les estructures eclesials en l’actuar evangelitzador, en la manera de viure l’Evangeli, la Litùrgia, els sagraments, la concepció del poble de Déu i el paper dels batejats laics i de la dona. Etc. 

Cada Nadal és un moment d’or per concretar alguna reforma personal i/o col.lectiva així com la propera ocasió propiciada pel Papa amb la Bula “Spes non confundit” que convoca el «Jubileu ordinari» de 2025 que començarà el 24-XII-2024 i es clausurarà el 6-I-2026. Aquest Jubileu es precedit pel «Jubileu extraordinari de la Misericòrdia» el 2015-2016. Francesc recorda que “des de que Bonifaci VIII va instituir el primer Any Sant el 1.300 —amb cadència de cent anys, que després va passar a ser segons el model bíblic, de cinquanta anys i ulteriorment fitxat en vinticinc—, el poble fidel de Déu ha viscut aquesta celebració com un do especial de gràcia, caracteritzat pel perdó dels pecats i, en particular, per l’indulgència, expressió plena de la misericòrdia de Déu”. Afegeix que “el Gran Jubileu de l’any 2.000 va introduir l’Església al tercer mil.lenni de la seva Història. Sant Joan Pau II ho havia esperat i desitjat tant, amb l’esperança de que tots els cristians, superades les divisions històriques, puguessin celebrar junts els dos mil anys del naixement de Jesucrist, Salvado de la humanitat”. 

Explica que aquest Jubileu ordinari “pugui ser per a tothom un moment d’encontre viu i personal amb el Senyor Jesús, «porta» de salvació (…) Que el Jubileu sigui per a tots ocasió de revifar l’esperança” (SNC, 1). Aristotil diu que “l’esperança és el somni de l’home despert”. El libanés Khalil Gibran (1883-1931) afirma que “per molt llarga que sigui la tempesta, el sol sempre torna a brillar entre els núvols”. Per la seva part Martin Luther King (1929-1968) diu que “si sabés que el món s’acaba demá, jo, avui encara plantaria un arbre”. 

Calvino, Bayo, els jansenistes i alguns altres van dir que practicar el bé amb l’esperança del premi de la benaurança era immoral i egoista. Aquesta doctrina va ser condemnada pel Concili de Trento i ja havia sigut desautoritzada per Pau que diu als de Corint (cf 1Cor 9, 25). Nietzsche defineix l’esperança la «virtut dels febles» que fa del cristià un èsser inútil, un segregat, un resignat, un extrany al progrés del món.

Benet XVI diu per escrit que “així doncs ens trobem de nou davant la pregunta: ¿Què podem esperar? És necessària una autocrítica de la edat moderna en diàleg amb el cristianisme i amb la seva concepció de l’esperança. En aquest diàleg, els cristians (...) tenen també que aprendre de nou en què consisteix realment la seva esperança, què tenen que oferir al món i què és, pel contrari, alló que no poden oferir-li. Cal que en la autocrítica de la Edat moderna conflueixi també una autocrítica del cristianisme modern que ha d’aprendre sempre a comprener-se a sí mateix a partir de les seves pròpies arrels” (Spes salvi, 22). 

Advent és temps d’esperança i a Maria, la Mare de Déu i mare nostra i a sant Josep no és l’últim que es perd sinò que en ells és real, constant i interminable.