YAHVÈ, EL TEU DÉU, ESTÀ ENMIG DE TU

Sentit diví del caminar terrenal de Jesús

 Aquest diumenge 3º d’Advent, cicle C, la Litúgia de la Paraula fa crèixer l’esperança i demana entendre una mica millor per què vé el Redemptor, el Messies, el Salvador. A la 1ª Lectura d’avui Sofonies diu: “¡Llança crits de goig, filla de Sió (…) ¡No tinguis por, Sió (…) Yahvé el teu Déu està en mig de tu, ¡un poderós salvador!”. L’esperança cristiana fins i tot fa cantar a “Yahvé que exulta de goig per tu, et renova pel seu amor; dança per a tu amb crits de joia, com els dies de festa” (Sof 3, 14-18).

A la 2ª Lectura Pau diu “que la vostra comprensió sigui patent a tots els homes. El Senyor és a prop. No us preocupeu per res” (Phil 4, 4-7) ¿Per res? ¿L’espera és estar mà sobre mà? A Joan «baptista» la gentada li preguntaba, també els soldats, els publicans i altres persones: “Llavors, ¿què hem de fer?” (Lc 3, 10-18). No deia “anar a Missa, fer una romeria o obres espiritualistes doncs els mitjans no són fins. 

Cal tenir sempre present el sentit diví del caminar terrenal dels homes, també dels creients i practicants, ja que “el Senyor va venir i es va manifestar en una vertadera condició humana que el sostenia, sent alhora aquesta seva humanitat sostinguda per Ell”, diu sant Ireneu. No va venir a aniquilar diu Francesc (cf Aud Gral, 12-XII-2018) i “Jesús no vol que la nostra oració sigui una evasió doncs, com ensenya Jesús, no és cosa separada de la vida. Competeix a tots com tasca quotidiana (…) portar l’Evangeli a les persones que cadascú tracta (…) al carré, a la plaça, al treball, a un camí” (cf EvG, 127), no dins del temple o a la sacristia ja que Déu Pare va enviar al seu Fill al món no per condemnar-lo sinó per salvar-lo i acostumava ser fora de Jerusalem. 

Joan «baptista» com tot cristià és enviat per portar la “bona nova” a totes les gents per aixó cal estar oberts com un ventall recordant que el Concili Vaticà II declara que “ja des de l’antiguitat i fins els nostres dies es troba als diversos pobles una certa percepció d’aquella força misteriosa que és present en la marxa de les coses i en els esdeveniments de la vida humana (....) Aquesta percepció i coneixement penetra tota la vida amb un íntim sentit religiós. Les religions al pendre contacte amb el progrés de la cultura, s’esforcen per respondre a aquests problemes amb nocions més precises i amb llenguatge més elaborat. Així l’hinduisme (...) el budisme (...) així també les altres religions que es troben per tot el món s’esforcen per respondre de diverses maneres a l’inquietud del cor humà, proposant camins, és a dir, doctrines, normes de vida i ritus sagrats” (Nostra aetate, 2).

Joan Pau II, per impulsar les propostes conciliars, manifestava el seu convenciment de que tots els pobles tenen un mateix origen i els homes i dones de tots els temps, de totes les races, de tots els colors, de totes les cultures, de tots els continents s’han fet, es fan i continuaran fent les mateixes preguntes fonamentals de la vida (cf. Creuant el llindar de l’Esperança, pp. 93 ss). 

A l’Índia, l’amalgama de cultures arribades amb els diversos pobladors al llarg de molts segles es van sintetizar a l’hinduisme que és més aviat un conjunt de filosofies i religions. A la Xina hi ha el confucionisme que no és una religió sinó una forma de govern, i el taoisme que no va més enllà de la mentalitat autènticament xinesa i poc espiritual. Al Japó va penetrar el budisme el 552 dC per Corea i als segles XVII-XIX va tenir cert influx el confucionisme. A les portes del tercer mil.lenni es considerava la població asiàtica de més de 3.200 milions d’habitants, dels quals només 300 milions eren cristians (la meitat d’ells catòlics), mentre que els hinduistes eren 750 milions, els musulmans 670 milions i els budistes 330 milions. 

A Àsia, el cristianisme va aribar abans que a Europa per l’apòstol Tomàs; a Europa el va portar Pau unes dècades després però per a la difusió del cristianisme va ser un seriós obstacle la colonització que va còrrer paral.lelament a l’evangelització i encara avui cada gest de l’Església s’interpreta per molts no cristians a la llum d’experiències passades. Per no retallar la veritat, no hi ha que oblidar la tendència de l’hinduisme a absorbir les altres religions, també el cristianisme, i no oblidar la concepció de l’Història i de la persona humana que tenen aquestes cultures orientals.

Joan Pau II signava l’Encíclica “Fe i Raó” (FR, 1998) on confirma la fe dels seus germans a l’episcopat i exercint la seva funció magisterial escriu que “una simple mirada a l’Història antiga, mostra amb claredat com en diverses parts de la Terra, marcades per cultures diferents, brollen alhora les preguntes de fons que caracteritzen el recorregut de l’existència humana (...) Aquestes mateixes preguntes les trobem als escrits sagrats d’Israel, però apareixen també als Vedes i als Avestes; les trobem als escrits de Confucio i Lao-Tse i a la predicació dels Tirthankara i de Buda; així mateix es troben als poemes d’Homer i a les tragèdies de Eurípides i Sófocles, així com als tractats filosòfics de Plató i Aristòtil. Són preguntes que tenen el seu origen comú en la necesitat de sentit que des de sempre acuita el cor de l’home” (FR, 1).

Mirant l’este asiàtic, el Papa polonés observava que la vida dels occidentals (identificats amb la civilització cristiana) “és més aviat un antitestimoni que bloqueja l’acceptació de l’Evangeli. Mahatma Gandhi més d’una vegada s’hi va referir a aixó, sent indi i hindú, a la seva manera profundament evangélic i tanmateix desil.lusionat per com el cristianisme es manifestava en la vida política i social d’aquelles nacions (Messori, Creuant el llindar de l’esperança, pp 95 i ss). 

Quan el pare Nicolau i l’oncle Mafeu de Marc Polo van arribar a Bojaria, el gran Senyor de tots els tàrtars del món Kublai Khan, davant el seu esglai per veure homes llatins per aquells paratges, els va dir que “el gran Senyor dels tàrtars mai havia vist un llatin i tenia gran desig de travar coneixement amb ells”. Kublai Khan demanava al Papa que li enviés fins a cent savis de la cristiandat que sabessin probar per raonaments que la llei cristiana és millor que la d’ells (MARC POLO. Viatges, 8ª ed., Espasa-Calpe, col. “Austral”. Madrid 1983, pp. 15-17). L’excepció confirma la regla, es diu. 

Francesc, recent elegit bisbe de Roma,  va escriure la 1ª Exh. Evangelii gaudium (EvG, 2013) sobre l’anunci de l’Evangeli al món actual i diu que “l’Església, que és deixeble missionera, necessita crèixer en la seva interpretació de la Paraula revelada i en la seva comprensió de la veritat. La tasca dels exegetes i dels teòlegs ajuda a «madurar el juici de l’Església». D’altre manera també ho fan les altres ciències (…) Als qui somien amb una doctrina monolítica defensada per tothom sense matisos, els pot semblar una imperfecta dispersió. Però la realitat és que aquesta varietat ajuda a que es manifestin i desenvolupin millor els diversos aspectes de l’inagotable riquesa de l’Evangeli” (EvG, 40). 

La gentada, els publicans, els soldats, etc., preguntaven al «baptista» “¿Què hem de fer?” (Lc 3, 10-18) i és encertat i imprescindible apendre de Maria, la Mare de Déu, que esperava mentre meditava en el seu cor, per entendre en la mesura del possible alló que sentia i veia en Jesús (cf Lc 2, 19).