NOMÉS QUE TINGUÉSSIU UNA FE MENUDA COMUN GRA DE MOSTASSA

Jo us he triat perquè aneu

Aquest diumenge XXVII del TO, cicle C, Lluc explica que Jesús va dir als apòstols que “només que tienguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dieu a aquesta morera «arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar», us obeiria” (Lc 17, 5-10). La 1ª Lectura recorda les paraules del Senyor de que “el just viurà perquè ha cregut” (Habacuc 1, 2-3; 2, 2-4). El Salm responsorial diu que “tan de bó esculteu avui la veu del Senyor: No enduriu el vostre cor” (PsR, 94) i la 2ª insisteix en la idea dient “et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu que portes (…) no és de covardia sinò de fermesa, d’amor i de seny” (2Tim 1, 6-8. 13-14). 

Joan Pau II deixa escrit que “mai en la Història del home tant va deprendre com llavors del consentiment de la criatura humana” (TMA, 2) perquè del sí de Maria va dependre la redempció universal. Al llarg de la Història són els deixebles seus els qui volen com Maria dir-li ‹sí› a Déu, conscients o no de que els homes els estan esperant com recorda Wojtyla en Novo millenio ineunte on deixa escrit que “milers de veus demanen que el cristianisme s’actualitzi i, conservant la seva pròpia identitat, tingui l’impacte que va tenir al principi (…) Escoltem el clam general de cadascun dels homes i dels pobles. Tot aquest immens clam dóna testimoni del fet de que en Jesús s’ha obert “el camí, la veritat i la vida” (Jn 14, 6), que en diuen «el gran camí», així anomenat també pel budisme. 

Tot i que Jesús parla de «petit ramat», que és com ha de ser l’Església per complir la seva missió universal, els eclesiàstics tenen una visió de les cifres que no té la dimensió cristiana, i la estadística anual vaticana al 2014 diu que al món hi havia 1.272 miliones de catòlics en 2.998 circunscripcions eclesiástiques, gairebè 500 milions de cristians no catòlics, 250 milions d’ortodoxos i 55 milions d’anglicans. Pel 2050 es preveuen 1.600 miliones de catòlics, xifra que no s’ajusta a alló de ser un «petit ramat». 

Hi ha un mite a Nova Guinea holandesa que és semblant a la fe cristiana que explica la redempció obrada per Crist i diu que abans dels temps primitius, va viure un home dotat de dons extraordinaris; ell va ser qui va donar als «papús» la Llei i el Dret, yi va fundar la casa dels homes. Mes com els papús fossin repetidament infidels als seus preceptes, va desaparèixer encara que es creu que tornarà una altra vegada i llavors renovarà totes les coses. Sembla que parli del Salvador, de Crist i l’espera del seu retorn. 

Agustí d’Hipona entenia que la saviesa precristiana predisposa per rebre el cristianisme per el que escriu que “Déu mai ha parat de revelar-se, uns cops amb més claredat, d’altres amb més foscor. Mai van faltar homes a Israel i en altres pobles que creguessin en Déu abans que s’encarnés ¿Per què em de creure que als altres pobles gentils (no israelites), propers o llunyants, no hi havia creients?” 

Avui dia han sentit parlar de Crist fins i tot els esquimals com va passar amb els egipcis del segle XIII aC que també sabien de Déu doncs quan perseguien al poble jueu i les rodes dels carruatges s’atascaven a la sorra i estaven pertorbats pel núvol de foc i fum, van declamar: “Fugim d’Israel que Yhawéh combat per ell” (Ex 14, 25). També havien sentit parlar de Déu els de la antiga Persia ja que quan la deportació jueva a Babilonia, van exclamar: “aquests són el poble de Yhawéh, han sigut tirats de la seva terra” (Ez 36,20). 

El teòleg Ratzinger, 40 anys abans de dimitir com Succesor de Pere, ja va profetitzar la necessaria redimensió de l’Església, la reducció de llocs de culte. Com Benet XVI va comentar que la comunitat del poble de Déu, “com Maria, està formada pels qui són «pobres», purs i senzills de cor. Es tracta del «petit ramat» convidat a no tèmer (Aud Gral 15-02-2006). La mateixa idea va dir abans del seu viatge a Txequia i al Líban. A la Curia vaticana els va comentar que “tinc la sensació que ens acaparen massa els que són a casa i estem molt poc presents en els llocs de descreïment (…) massa tancats en el «nostre món» (…) massa preocupats pel peit ramat doméstic i massa llunyants dels perduts fora de la cleda” (XII 2009). Després Francesc ho traduïa en la seva expressió de “Església en sortida”. 

Holofernes, Generalíssim del exèrcit assiri al 158 aC, enfadat, va rebre explicacions d’Ajior, cap dels ammonites i els va comptar tota la Història d’Israel i el seu Déu que els protegeix o desampara” (Judit 5, 1-25). El papa Francesc va estar a Georgia on la majoria és ortodoxa (87%) i a Azerbaidjan on la majoría és musulmana (97%). Georgia disputa la primacía cristiana amb Etiopía i Armenia doncs Sanadruck, rei d’Armenia, va rebre la visita del cosí de l’Emperador romà i de 4 funcionaris, un d’ells anomenat Vartan. Van creure d’eseguida per Judes i es van retirar al desert, on es van topar amb 3 georgians que anaven a visitar la seva cosina, la regna armenia, i Vartan els va batejar. 

Jo us he triat perquè aneu, no perquè els rebeu si vènen, ja que el pla de Déu és que els seus recristianitzin el món des de dins, que ben fet s’anomena secularisme i secularitat. Així ho ensenya Jesús qui va dir que “en aixó coneixeràn que sou els meus deixebles”, no perque lluïu estampes u altres signes externs doncs “els cristians no es distingueixen dels altres homes ni pel lloc on viuen, ni pel seu llenguatge, ni per la seva manera de viure (...) segueixen les costums dels habitants del país, tant en el vestir como en tot el seu estil de vida” (Ep a Diogneto, cap. 5). “Per dir-ho en poques paraules: els cristians són al món lo mateix que l’ànima és al cos (…) escampada per tots els membres del cos; així també els cristians es troben dispersos per totes les ciutats del món” (ibid, cap 6). 

Joan Pau II va iniciar un desconegut optimisme en afirmar que potser llavors només era el començament d’una nova primavera (cf NMI, 40) la qual cosa feia pensar en l’eterna espera del mil.leni de pau anunciat per Isaïes afirmant que “habitarà el llop amb el xai, la pantera s’estirarà amb el cabrit, el vedell i el lleó pasturaràn junts… el nen jugarà a la hura del àspid, la criatura ficarà la mà a l’amagatall de la serp” (Is 11, 1-9). També Wojtyla demanava que “ara tenim que mirar cap endavant, hem de “remar mar endins”, confiant en la paraula de Crist: Duc in altum!, experimentat en iniciatives concretes”. “¡Caminem amb esperança! Un nou mil.lenni s’obre davant l’Església com un oceà immens on cal aventurar-se (…) El mandat missioner ens introdueix en el tercer mil-lenni invitànt-nos a tenir el mateix entusiasme dels cristians dels primers temps. Per aixó podem comptar amb la força del mateix Esperit que va ser enviat a Pentecosta i que ens empenya avui a partir animats per l’esperança «que no defrauda» (Rom 5, 5)” (NMI, 58).

A la correspondència humana, referint-se a la Verge Maria, Mare de Déu, “mai a la Història de l’home tant va dependre, com llavors, del consentiment de la criatura humana” (TMA, 2) perquè del seu ‹sí› depenia la redempciò universal. Maria reconexia que “Per mí ha fet Éll coses grans".