¿ON SÓN ELS ALTRES NOU?

Maria va satisfer de béns als famolencs 

i va acomiadar els rics amb les mans buides

 

La Liturgia de la Paraula d’avui, diumenge XXVIII del TO (cicle C) ens parla de que Jesús guareig 10 leprosos i només 1 (samarità) dóna les gràcies (Lc 17, 11-19). També la 1ª Lectura compta que un altre no jueu, el siri Naaman, fou curat de la lepra i ho volía agraïr amb un regal que Eliseu, l’home de Déu, no li va acceptar” (2Reis 5, 14-17). 

A la 2ª Lectura Pau diu que “tot ho suporto pels elegits, perqué també ells assoleixin la salvació (…) Podeu estar segurs: si morim amb éll també viurem amb éll” (2Tim 2, 8-13). Morir per a l’èsser humà és acabar la vida terrenal però per començar cosa millor i inimaginable que ni ull ha vist ni a ningú se li ha passat pel cap alló que Déu té preparat. Joan Pau II té escrit cosa anàloga afirmant que “el Concili Vaticà II marca una època nova en la vida de l’Església. Aixó és veritat” (TMI, 8) alhora que es recorda que ja Pius XII va dir que el segle XX era un canvi d’era i no una era de canvis. 

Per celebrar l’any dos mil Wojtyla va dir que “havia pensat en aquest Any Sant del dos mil (…) com una convocatòria providencial en que  l’Església, trenta i cinc anys després del Concili Ecumènic Vaticà II, hauria sigut convidada a interrogar-se sobre la seva renovació per assumir amb nou ímpetu la seva missió evangelitzadora” (NMI, 2). “¿Com no pensar en (…) en el ministeri petrì (…) la col.legialitat episcopal, designi del mateix Crist sobre l’Església (…) la reforma de la Cúria romana, l’organización dels Sínodes i el funcionament de les Conferències Episcopals” (NMI, 44). Amb la somiada «civilització de l’amor» surgía rabiós el record del profétic text bíblic que diu que “habitarà el llop amb el xai, la pantera s’estirará amb el cabrit, el vedell i el lleó pasturaràn junts. La vaca pastaurrá amb l’ós, les sueves cries se abocaràn juntes. El lleó menjarà palla amb el bou. El nen jugarà a la hura de l’aspid, la criatura ficarà la mà al amagatall de la serp…” (Isaïes 11, 1-9). Cervantes al “El Quixot” diu que “entre els pecats més grans que els homes cometen, encara que alguns diuen que és la sùperbia, jo dic que és el desagraïment, atenent-me a alló que sol dir-se: que dels desagraïments és ple l’infern” (II part, cap. 58). 

Amb la mirada de fe posada al futur del que ni ull va veure ni oïda va sentir ja que ningú pot imaginar el que Déu té preparat, es lògic donar gràcies com fan els nens que solen fer-ho jugant amb els regals. Joan Pau II té escrit que “desitjo elevar el meu agraïment al Senyor amb les paraules de la seva Mare Santíssima, sota la protecció qui he posat el meu ministeri petrí: Totus tuus!”. També escriu que “responem al segueix-me a vegades amb poca responsabilitat i molta incoherència (…) però amb llibertat i per ella” (RH, 21). 

Advertia sant Agustí: «¿Per  què, doncs, has de pensar que qualsevol temps passat vA ser millor que els actuals? Des d’el primer Adam fins l’Adam d’avui, aquesta és la perspectiva humana: treball i suor, espines i cards». En aquest sentit Wojtyla escriu que “ens plantegem avui la pregunta dirigida a Pere a Jerusalem, immediatament després del seu discurs de Pentecosta: «¿Què hem de fer, germans?» (Hch 2, 37) (…) ens ho preguntem amb confiat optimisme, encara que sense minusvalorar els problemes. No ens satisfà certament la ingènua convicció de que hi hagi una fórmula màgica pels grans reptes del nostre temps” (NMI, 29). Afegeix que “per l’eficàcia del testimoniatge cristià (…) no es tracta de imposar als no creients una perspectiva de fe, sinò d’interpretar i defendre els valors arrelats a la naturaleça mateixa de l’ésser humà” (NMI, 51). 

Un expert teòleg afirma que “els homes van oblidar l’Evangeli i a força de barrejar-se amb el món, es van fer «del món»” (Rops, p. 212-13), mundans, ja que mai ha mancat l’interès per conèixer i reconèixer conductes correctes i incorrectes de l’homo sapiens, sabent que som tots de la mateixa pasta. Joan Pau II llegia a Julián Marías qui escriu a «Perspectiva cristiana» que la fe se “enrareix” des d’el Renaixement. En aquell moment es fixaven tant en el pecat que es confessaven inclus dels pecats venials i s’oblidava la Redempció. Alguns mantenen encara aquesta perspectiva més aviat per “bel.ligerància” o “resistència” que per “naturalitat”. A les pàgines 105 i ss comenta sobre les infidelitats cristianes al Cristianisme, les adherències històriques i socials, alló científic que semblava incompatible amb la “fe”, etc. Per aixó fa falta sempre recomençar com recordava el Papa Wojtyla dient que “el nostre ès un temps d’activisme, amb el risc fàcil del “fer per fer”. Hem de resistir aquesta temptació”.

El seu succesor, Benet XVI, deixa escrit que “com ciutadans de l’Estat els cristians no es poden eximir de “la multiforme i variada acció econòmica, social, legislativa, administrativa i cultural (…) respectant la legítima autonomia i cooperant amb els altres ciutadans segons les respectives competències” (DCE, 29). 

Deia Wojtyla que "és l’hora d’una nova “imaginació de la caritat” no com almoina humiliant. Hem d’actuar de manera que els pobres se sentin com “a casa seva” (…) Fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió: aquest és el gran desafiament que tenim davant nostre en el mil.leni que comença, si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món" (NMI, 43).

Lleó XIV acaba de escriure el seu primer document, la Exhortació apostólica Dilexi te on diu que «T’he estimat» (Ap 3, 9), diu el Senyor a una comunitat cristiana que, a diferència d’altres, no tenia cap relevància ni recursos i estava expossada a la violència i al meynspreu (Ap 3, 8-9). Aquest text evoca les paraules del càntic de Maria: «Va enderrocar els poderosos del seu tron i va elevar els humils. Va satisfer de béns als famolencs i va acomiadar els rics amb les mans buides» (Lc 1, 52-53). 

El día 7 d’aquest octubre es celebra la Verge del Rosari, festa instituïda per sant Pius V com «Verge de les Victories» però Gregori XIII al any següent de succeir-lo va canvia el nom per la «Verge del Rosari». Joan Pau II a «Rosarium Virginis Mariae» (RVM, 2002) escriu que “difós gradualment en el segon mil.lenni sota el bufa de l’Esperit de Déu, és una oració estimada per nombrosos sants i fomentada pel Magisteri. En la seva sencillesa i profunditat, segueix sent també en aquest tercer mil.lenni tot just iniciat una oració de gran significat, destinada a produir fruits de santedat” (RVM, 1).