UN HOME RIC COM EL POBRE LLÀTZER TAMBÉ MORÍ

Preocupació pel desenvolupament integral dels més abandonats

 

Avui, diumenge XXVI (C) del TO, el profeta Amós diu: “ai d’aquells que viuen tranquils (…) dels que es creuen segurs (…) s’estiren en llits de marfil, s’aclofen en els seus sofàs” (Amós 6, 1, 4-7). Pel contrari diu Pau que “tu, en canvi, home de Déu, fuig d’aquestes coses, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la  paciencia, la mansuetud” (1Tim 6, 11-16). A l’Evangeli Lluc diu que “hi havia un home ric que anava vestit de porpora i lli finísim i cada dia celebrava festes esplèndides” però com el pobre Llàtzer també morí i només va trovar sufriments (Lc 16, 19-31). 

Amós va ser un profeta d’Israel, de família sense tradició profética, aldeà del regne del sud, pastor i recol.lector de figues que va ser enviat a predicar al regne del nord d’Israel el benestar material del qual gaudien els rics i poderosos, mentre els pobres i desvalguts eren oprimits cada cop més. Els poderosos s’atribuïen l’éxit pel bon fer i l’esplendor del culte i als ritus (idolátrics) als déus Betel i Guilgal. aL segle XX la seva doctrina s’ha actualitzat aplicant les seves propostes a les actuals circumstàncies als pobles en víes de dessemvolupament llatinoamericans i africans. 

Segles després Bernat de Claraval (†1153 amb 63 anys) va predicar als seus amonestant-los dient que  “em pasmo que alguns abats de monestiris de la nostra Ordre trenquin amb odioses contencions aquesta regla d’humilitat i (...) perquè sigueu prelats (…) no dexeu de ser monjos (...) habent-se aconseguit amb molt treball i molt preu privilegis de Roma, s’apropien de les insignies pontificals, usant també, a la manera dels bisbes, mitra, anell i sandàlies (...) ¿amb quan or et sembla que pretendríen aconseguir ser anomenats bisbes? (…) ¿Qué feu? (...) sant Pere (…)  no se sap que sortís mai adornat de pedres o de sedes, ni cobert d’or, ni portat en blanc cavall, ni acompanyat de tropa, ni cercat de sorollòs séquit de ministres. En aixó heu succeit no a Pere sino a Constantí. En altre lloc diu haver vist un abat amb la pompa de dos bisbes, pel nombre de cavallers que portava (quasi 60). Lamenta que portin mos d’or els cavalls i arreus encastats de joies i brillants,

 (…) Clamen els nus, els famélics es queixen dient: Digueu, pontífexs ¿què fa l’or al fre? Per ventura aparta l’or del fre el fret o la fam? (...) ¿de què serveixen tants vestits? Nostre és alló que vosaltres gasteu superfluament (...) Caminen els muls carregats de pedres precioses i ens deixeu a nosaltres la nuesa. Anells, cadenes, campanetes, corretges clavetejades i moltes coses semblants, tan belles en els seus colors com precioses pel seu pes, van penjant de les cervices dels muls (...) A aixó s’afageix que totes aquestes coses no les heu guanyat pel comerç ni pel afány de les vostres pròpies mans; tampoc las heu heretat dels vostres pares (...) Heus aquí els pensaments dels pobres i alló que ells diuen al presente davant Déu”. 

Ressonen les paraules de Pau que diu que Crist sent ric es va fer pobre. Justino (†155), en el context de la celebració dominical dels cristians, escriu Benet XVI recordant que “els que posseeixen segons les seves possibilitats i cadascú quant vol, donaven les seves ofrenes al bisbe; aquest, amb lo rebut, sustenten als orfes, a les viudes i als que es troben en necessitat per enfermetat o altres motius, així com també als presos i forasters” (DCE, 22). 

Segueix dient Benet XVI que ”des del segle XIX s’ha plantejat una objecció contra l’activitat caritativa de l’Església, desenvolupada després amb insistència sobretot pel pensament marxista. Els pobres, es diu, no necessiten obres de caritat sinò de justícia. Les obres de caritat —l’almoina— serien en realitat una manera per la que els rics laudeixin l’instauració de la justícia i acallen la seva conciència, conservant la seva pròpia posició social i desposseint als pobres dels seus drets” (DCE, 26). 

Afageix el Papa Ratzinger que “la crítica del cel es transforma en la crítica de la Terra, la crítica de la Teología, en la crítica de la política (…) cal que en l’autocrítica de la Edad Moderna conflueixi també una autocrítica del cristianisme modern que ha d’aprendre sempre a comprener’s a sí mateix a partir de les seves pròpies arrels (…) Voldria citar en aquest context al gran Doctor grec de l’Esglèsia, sant Máxim el Confessor (†662), el qual exhorta (,,,) «Qui estima a Déu no pot guardar per a sí els diners, sinò que el reparteix ‘‘segons Déu''([...) a imitació de Déu, sense cap discriminació».

Sense fer cap esforç assalta preguntar-se ¿d’on surten els diners per donar de menjar al famolenc, ensenyar al que no sap, vestir al nu, donar posada al pelegrí, etc.? L’avia de Sancho Panza deia que “Dos llinatges només hi ha al mòn, que són tenir i no tenir”. 

El Papa Bergoglio afirma per escrit que “quan la vida interior es clausura en els pròpis interessos ja no hi ha espai pels demés, ja no entren els pobres, ja no s’escolta la veu de Déu, ja no es gaudeix la dolça alegría del seu amor (…) Els creients també corren aquest risc, cert i permanent” (EvG, 2). Més endavant afegeix que “animo als experts financers i als gobvernants dels països a considerar les paraules d’un sabi de la antiguetat: «No compartir amb els pobres els pròpis béns és robar-los i treure’ls la vida. No són nostres els béns que tenim sinó seus»” (EvG, 57). Afageix que “de la nostra fe en Crist fet pobre i sempre a prop dels pobres i esclosos, brolla la preocupació pel desenvolupament integral dels més abandonats de la societat (EvG 186).