ADVENT, ESPERANÇA

La marxa de l’esperança viva

Quatre diumenges abans de Nadal són els d’Advent, i amb el 1r s’inaugura el nou any litúrgic. Advent és sobretot temps d’esperança, temps per crèixer en aquesta virtut que amb la fe i la caritat els teòlegs anomenen «virtuts teologals». El Catecisme recorda que “adapten les facultats de l’home a la participació a la naturalesa divina (cf 2Pt 1, 4)” (CEC 1812 ss). 

Advent és temps d’espera, encara que ho és cada dia de l’any, però és temp pera recordar-ne la seva importància i pensar-ne en el contingut. Esperem al Messies recordant Nadal i esperem la seva segona i definitiva vinguda, anomenda la “parusia”. També és temps per recordar que Déu és qui espera a cada home com també els àngels i els sants que ja són al cel esperen la nostra arribada allà. A més és temps d’espera pels homes no cristians els qui, conscient o inconscientment esperen als cristians que els portin la Bona Nova. 

Deixem que parli Francesc, el Papa argentí vingut de la fi del món, sobre la virtut de l’esperança que, com diu el refrany, és l’última cosa que es perd. A Evangelii gaudium (EvG) diu que “una predicació positiva sempre dóna esperança, orienta cap al futur, no ens deixa tancats en la negativitat” (EvG, 159). “La resurrecció de Crist provoca per tot arreu gèrmens del món nou; i encara que se’ls talli, tornen a sorgir, perquè la resurrecció del Senyor ja ha penetrat la trama oculta d’aquesta Història, perquè Jesús no ha ressuscitat en va. ¡No ens quedem al marge d’aquesta marxa de l’esperança viva!” (EvG, 278). 

A Fratelli tutti (FT) diu que “l’Església és una casa amb les portes obertes, perquè és mare. I com Maria, la Mare de Jesús, volem ser una Església que serveix, que surt de casa, que surt dels temples, que surt de les sagristies, per acompanyar la vida, sostindre l’esperança, ser signe d’unitat […] per estendre ponts, trencar murs, sembrar reconciliació” (FT, 276). A l’oració al Creador al final de FT resa: “que el nostre cor s’obri a tots els pobles i nacions de la Terra, per reconèixer el bé i la bellesa que vas sembrar a cadascú, per estrènyer llaços d’unitat, de projectes comuns, d’esperances compartides. Amén”. Afegeix que “em vull ferme ressò de tants camins d’esperança. Perquè Déu continui vessant en la humanitat llavors de bé. La recent pandèmia ens ha permés rescatar i valoritzar a tants companys i companyes de viatge que, a la por van reaccionar donant la pròpia vida” (FT, 54). 

Benet XVI a l’Exh post sinodal Verbum Domini (VD) escriu que “el Sínode ha dirigit moltes vegades l’atenció als fidels laics, donant-los les gràcies pel seu generós compromis en la difusió de l’Evangeli en els diferents àmbits de la vida quotidiana, del treball, l’escola, la família i l’educació. Aquesta tasca, que prové del baptisme, s’ha de desenvolupar mitjançant una vida cristiana cada cop més conscient, capaç de donar «raó de l’esperança que tenim» (cf. 1P 3, 15)” (VD, 84). I afegeix que “els primers cristians han considerat l’anunci missioner com una necessitat provinent de la naturalesa mateixa de la fe: el Déu en què creien era el Déu de tots, el Déu un i vertader que s’havia manifestat a la Història d’Israel i, de manera definitiva, en el seu Fill, donant així la resposta que tots els homes esperen en allò més íntim del seu cor” (VD, 92). 

A Lumen fidei (LF) escriu Francesc que “la fe no aparta del món ni és aliena als afanys concrets dels homes del nostre temps (…) Sí, la fe és un bé per a tots, és un bé comú; la seva llum no llueix només dins de l’Església ni serveix únicament per construir una ciutat eterna al més enllà; ens ajuda a edificar les nostres societats, perquè avancin cap al futur amb esperança” (LF, 51). A la Carta als sacerdots (VIII-2019), i cada batejat és particep del sacerdoci real de Crist, anima a “contemplar Maria  (...) ens ensenya la lloança capaç d’obrir la mirada al futur i tornar l’esperança al present”. 

A l’Exh post sinodal Amoris laetitia (AL) recorda que “en totes les situacions, l’Església sent la necessitat de dir una paraula de veritat i d’esperança” (AL, 57). A Gaudete et exultate (GEx) sobre la crida universal a la santedat recorda també que “el sant és capaç de viure amb alegria i sentit de l’humor. Sense perdre el realisme, il.lumina als altres amb un esperit positiu i esperançat” (GEx, 122). 

A l’esperança Benet XVI li va dedicar una Encíclica titulada Spe salvi on escriu que “«en esperança vam ser salvats», diu sant Pau als romans i també a nosaltres (Rm 8, 24) (...) se’ns ha donat l’esperança, una esperança fiable, gràcies a la qual podem afrontar el nostre present (…) encara que sigui un present fatigós, es pot viure i acceptar (…) És el moment de preguntar-nos ara de manera explícita: la fe cristiana ¿és també per nosaltres ara una esperança que transforma i sosté la nostra vida?”. 

I a Sacramentum caritatis (SC) afirma que “si bé és cert que tots nosaltres estem encara en camí cap al ple compliment de la nostra esperança, aixó no treu que es pugui reconèixer ja ara, amb gratitud, que tot allò que Déu ens ha donat encontri realització perfecta en la verge Maria, mare de Déu i mare nostra: la seva assumpció al cel en cos i ànima és per nosaltres un signe d’esperança segura, ja que, com  pelegrins en el temps, ens indica la meta escatològica que el sagrament de la Eucaristia ens fa pregustar ja des d’ara” (SC, 33).