EL QUE VÉ US BATEJARÀ EN L’ESPERIT SANT

Seran veïns el llob i l’agnell

Avui, 2n diumenge d’Advent, cicle A, Mateu explica que “en aquells dies aparegué Joan “el baptista” predicant al desert de Judea i dient: «Feu penitència perquè està en arribar el Regne dels cels» (…) Com veiés que venien al seu baptisme molts dels fariseus i dels saduceus, els va dir: «Raça d’escurçons, ¿qui us ha ensenyat a fugir de la ira que ha de venir? (…) no us justifiqueu interiorment (…) Jo us batejo amb aigua (…) però el que vé després de mi (…) us batejarà en l’Esperit Sant i en foc»” (Mt 3, 1-12). ho deia a aquells però també als d’avui, als del sigle XXI. 

Com Joan, cal reconèixer el protagonisme de l’Esperit Sant que és Senyor i Dador de vida, de la natural i la sobrenatural, doncs mai deixa d’actuar a la creació i a la redempció encara que mai sense la nostra cooperació humana. Joan Pau II ho recorda a l’Encíclica Dominum et vivificantem (DV, 1986) afirmant que “l’Església profesa la seva fe en l’Esperit Sant, que és «Senyor i dador de vida» (…) també que (…)  és una Persona divina que esta al centre de la fe cristiana i és la font i la força dinàmica de la renovació de l’Església (...) En la perspectiva d’un cel i una Terra que «passaran», l’Església sap prou bé que adquireixen especial eloqüència les «paraules que no passaran». Són les paraules de Crist sobre l’Esperit Sant”. 

Continua dient que “la seva missió messiànica es revelada per Joan “el baptista” que anuncia al Messies-Crist com el que «porta» l’Esperit Sant, com Jesús va revelar millor al cenacle. Alló que Joan anuncia, es realitza a la vista de tothom (…) Al nostre segle (…) s’ha manifestat de manera especial per mitjà del Concili Vaticà II. L’ensenyament d’aquest Concili està essencialment impregnat per la veritat sobre l’Esperit Sant, ric magisteri que conté pròpiament tot el que «l’Esperit diu a les esglésies» en la fase present de la Història de la salvació”. 

Malauradament la resistència a l’Esperit Sant en l’època moderna es concentra com contingut de la cultura i de la civilització, com Filosofia, com ideologia, com programa d’acció (cf DV, 56) i va descrivint fets actuals, just lo contrari al que diu Isaïes per l’era messiànica: “Seran veïns el llob i l’agnell, el lleopard i el cabrit, la vaca i l’osa pasturaràn, juntes acostaràn les seves cries; el lleó com els bous menjarà palla” (Is 11, 7). Segueix Wojtyla descrivint actuals signes de mort que es multipliquen, però queda la certeça cristiana de que el vent bufa on vol, de que nosaltres posseïm les primicies de l’Esperit. Una espera plena d’indefectible esperança perquè precisament a aquest èsser humà s’ha acostat Déu que és Esperit (cf DV, 57). 

Per la seva part Francesc repeteix el mateix magisteri evangèlic dient que “es necessita apendre a no dependre de les nostres seguretats, dels nostres esquemes consolidats, perquè el Senyor vé a l’hora en que no imaginem. En definitiva, l’Advent vé per introduir-nos en una dimensió més bella i més gran” (Àngelus 27-XI-2016). En una altra ocasió (Aud Gral) diu que “l’acció de l’Esperit Sant (…) obra constantment (…) condueix la creació sensera cap a la llibertat de la glòria dels fills de Déu”. 

A Evangelii gaudium (EvG, 2013) ja recordava que “l’Esperit Sant també enriqueix tota l’Església evangelitzadora amb diferents carismes. Són dons per renovar i edificar l’Església. No són un patrimoni tancat, lliurat a un grup perquè el custodiï” (EvG, 130).

 

I afegeix una altra idea afirmant que “evangelitzadors amb esperit vol dir evangelitzadors que s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant (…) per anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parrèsia), en veu alta i en tot temps i lloc, fins i tot a contracorrent” (EvG, 259). 

A Advent veiem com Maria i Josep emprenen el viatge camí de Betlem que dista uns 100 km de Natzaret, que es farien en una setmana de viatge que dona perquè tots dos parlessin llargues estones sobre el que els estava passant i per què passava així si l’àngel, de part de Déu, havia dit que el seu regne no tendrà fi. 

Al salm responsorial que segueix a la 1ª lectura, la resposta que resa o canta l’asamblea és “que en els seus dies floreixi la justícia i la pau abundi eternament”. És la resposta de l’orant a alló que diu el salmiste, que “Éll alliberarà al pobre que clamava, al afligit que no tenia protector; éll s’apiadarà del pobre i de l’indigent, i salvarà la vida dels pobres” (Ps resp 71). És l’anunci del que passarà a l’època messiànica i que dibuixa Isaïes dient que “no jutjarà per les aparènces, ni sentenciarà d’oides. Jutjarà amb justícia als febles, i sentenciarà amb rectitut als pobres de la Terra” i a més profetitza que “seran veïns el llob i l’agnell, el lleopard i el cabrit, la vaca i l’osa pasturaràn, juntes acostaràn les seves cries; el lleó com els bous menjarà palla” (Is 11, 3-7). 

Amb la primera vinguda de Crist la humanitat ja està a l’època del Messïes la presència del qual al mòn no és només a un llogaret desconegut de Judea, país que ningú llavors sabria localitzar, sinó que és present, a més de estar a la Reserva eucaristica (en els sagraris), és allà on hi hagi un cristià que pel baptisme és un altre Crist. Així els cristians contribueixen a la múltiple renovació de la faz de la Terra i ho fan col.laborant amb els seus germans, siguin o no cristians, i ho fan com a deixebles de Crist que obra per virtut de l’Esperit que és donat al cor de l’home cristià, despertant l’anhel del segle futur, encoratjant, purificant i enfortin. 

“Enmig de les limitacions inseparables de la nostra situació present –va dir Francesc en una catequesi- el cristià (…) és capaç d’admirar totes les belleses i meravelles de la Terra, d’apreciar tota la riquesa i tota la bondat, d’estimar amb tota la fermesa i tota la puresa per les quals està fet el cor humà”. 

El Papa Wojtyla deia que “l’Església, unida a la Verge Mare es dirigeix incesantment com esposa al seu diví espós com ho testifiquen les paraules de l’Apocalipsi: «L’Esperit i la esposa diuen al Senyor Jesús: ¡Vine!». És l’esperança del cumpliment definitiu en Déu del regne etern” (DV). 

Francesc diu per escrit que “hi ha un estil marià a l’activitat evangelitzadora de l’Església (…) Maria sap reconèixer les emprentes de l’Esperit de Déu en els grans esdeveniments i també en aquells que semblen imperceptibles. És contemplativa del misteri de Déu al món, a la Història i en la vida quotidiana de cadascú i de tots (…) amb Maria avançem confiats i li diem: Verge i Mare Maria, tu que, moguda per l’Esperit vas acollir al Verb de la vida en la profunditat de la teva humil fe (…) aconsegueix-nos ara un nou cremor de ressuscitats per portar a tothom l’Evangeli de la vida (…) Dóna’ns la santa audàcia de buscar nous camins perquè arribi a tots el do de la bellesa que no s’apaga” (EvG, 288).