EL COS I LA SANG DE CRIST

Està per menjar-se’l

El diumenge següent a la solemnitat de la Trinitat stma que és el diumenge que segeix a Pentecosta, es celebra el anomenat «corpus» doncs es la celebración del misteri eucarístic de la presència real de Crist sota les aparences del pa i del vi, que el Papa Urbà IV (8-IX-1264) va fer extensiva a tota l’Església la festa belga que va començar a Lieja. Benet XVI va fer un comentari históric de aquesta devoció belga.

La sang ha sigut sempre a les religions de la humanitat un element simbòlic important. En el culte de les diverses religions està present l’ofrena de sang, tant animal com humana, a través de sacrificis cruents realitzats per lloar i calmar Déu o la divinitat que sigui. 

Quan el Senyor Déu va manar a Abraham, que era un pagà persa i no israelita, que oferís en sacrifici al seu únic fill Isaac, no li va resultar estrany o escandalitzador (cf Gen 22, 1-13), pot ser perquè estava acostumat amb alló de la sueva religió mesopotàmica. Buda era contrari a la proposta del hinduisme de fer sacrificis que dedicaven a la deesa Kali per que allunyara els dimonis. El sacrifici d’animals era fundamental en les tradicions rituals dels brahamans. 

Diu la Sagrada Escriptura que “Moisès, després d’haver llegit tots els manaments segons la Llei a tot el poble, prenent la sang dels vedells i dels mascles cabrius (…) va ruixar el llibre de la Llei i a tot el poble dient: aquesta és la sang de l’aliança que Déu ha disposat per a vosaltres (…) segons la Llei gairebé tot es purifica amb la sang, i sense vessament de sang no hi ha remissió” (Hb, 9, 19-21). 

Quan els espanyols van arribar al nou continent (per ells), els nadius (incas, mayas, aztecas, etc.) tenien els sacrificis humans com a cosa habitual però també els europeus del nord, els vikingos que els tenien en el seu ritual religiós. Els celtes els feien per honrar i calmar Taranis, que era el seu déu de les temporals i tempestes. A l’antiga Grècia, la deesa Artemisa exigia sacrificis humans. A l’antiga Roma es feien sacrificis humans encara que amb el temps es van deixar de fer als temples i van ser substituïts per les lluites sagnants i a mort dels gladiadors o les crucifixions que van ser de milers a l’Imperi romà. 

Pel poble de Déu de l’Antic Testament, els jueus o israelites, segons la Biblia i la Torá, i pels mahometans o islamistes, segons el Coràn, tenen manat abstenir-se de menjar sang com a senyal de respecte a Déu per a qui la sang és la vida (animal i humana) però no tenen prohibit menjar carn que, encara que s’hagi dessagnat abans de cuinar, no deixa de tenir sang. El poble jueu viu les ceremònies pasquals que suposen el sacrifici de milers d’anyells amb generós vessament de sang, en record del pacte que el poble elegit va establir amb Jehová. Al món occidental només els «Testimonis de Jehovà» no accepten donació ni transfusió de sang. 

execució de JanHus

La civilitzada Europa cristiana medieval, amb la santa Inquisició, es va dedicar a vessar sang per tot el continent per “netejar-lo” dels heretges, dels que no opinen com la doctrina oficial i així van acabar, entre altres més, amb Joana d’Arc cremada a la foguera en 1431 amb 19 anys a la plaça del mercat de Rouen, el 30 de maig. Amb el bohemi de Praga Jan Hus qui reclamava a l’Església catòlica recuperar la comunió sacramental amb les dues espècies, tal com va instituir l’Eucaristia el mateix Crist durant l’«Últim sopar» y no poder beure la seva sang. Jan va ser cremat a Constança (6-VII-1415). Amb el temps van surgir així les guerres de religió entre reis cristians i, com deia el Papa Wojtyla, van deixar Europa amb un bany de sang com un calvari. l’Inquisició espanyola va ser fundada pels «reis catòlics» en 1478 imitant la francesa creada en 1184 per l’extermini del càtars, fins que Isabel II la va suprimir després de que les Corts de Cadis en 1812 va decretar la seva abolició. No és de rebut justificar les execucions dient que només van ser un 4% de la totalitat de sentències hagudes. No cap obviar l’horror dels 20 primers i terribles anys i d’alguns periodes de salvagisme, ni que experts historiadors considerin que l’Inquisició espanyola era lluny de ser la màquina de la mort doncs encara que tant sols fos una execució ja és escandalós en aquells que prediquen la caritat, la misericordia divina, l‘amor de Déu i l’amor al proïsme, el tarannà de Crist.

Com altres molts pobles de l’Amèrica precolombina, la religió era un element d’extraordinària vitalitat i el factor més decisiu de la seva cultura durant l’època de màxim desenvolupament de l’Imperi asteca. El déu solar, fill de la Terra i germà de la lluna i de les 400 estrelles del sud, és qui imposava el sacrifici de milers d’èssers humans als altars dels seus temples, extraient a les víctimes el seu cor encara palpitant, ofert a l’estàtua del déu, ruixada amb sang fresca i després consumit pel poble participant o pel foc. També al déu del foc (Xintecutli) se li oferien víctimes humanes immolant-li presoners de guerra. Aquests sacrificis humans van arribar a assolir proporcions aterridores; els crànis s’amuntegaven als costats del temple, i Andreu Tapia, company de Cortés, narra que van veure 136.000. Segons els càlculs més prudents, al 1486, durant la consagració del temple a Tenochtitlan, es van immolar 20.000 èsseres humans en quatre dies. Alguns sacrificis eren per degollament, flexació i incineració en viu. 

Els mayes de Guatemala, Honduras i el Yucatàn, poble d’origen asiàtic amb trets mongoloides, tenien una religió on al sacrifici ritual prenien part els sacrificadors o nacom i els chaces eren els sostenidors de les víctimes. Els oficiants anaven pintats del sagrat color blau i alguns cops escorxaven la víctima i el sacerdot es revestia amb la seva pell, realitzant-se tot seguit un banquet ritual canibalesc. El 2 de juny el santoral commemora a Potí (†177 amb 90 anys) i 46 comp màrtirs a Lyon, martiritzats en temps de Marc Aureli, quan s’acusava els cristians de antropòfags o sigui de caníbals perquè menjaven el cos de Crist. 

Encara avui hi ha penitents que durant les processons de Setmana Santa s’assoten i castiguen per expiar-ne les faltes comeses i obtindre el perdó de Déu. A l’Iran, algunes de les ceremònies religioses realitzades durant el Moharram (la seva particular “setmana santa” dels xiítes) contenen un element d’expiació i els fidels s’assoten de forma bàrbara per afirmar la seva fe. 

La sang s’ofereix, però també s’ingereix com fan els masai africans que beuen sang de lleó per adquirir la seva feresa, i els guerrers escites bevien la sang dels enemics caiguts a la batalla per apoderar-se de la seva vitalitat. El canibalisme ha sigut interpretat per alguns antropòlegs com a activitat simbòlica i apoderar-se de la força vital de les persones que devoren, així que, lluny de ser un acte de menyspreu o costum bàrbara, es trataria d’una mostra de respecte, gairebé de veneració, cap a la persona qui es devora. Un dels principals mites de la cultura europea, el comte Dràcula, és un devorador de sang que sobreviu gràcies a la sang de les seves víctimes, en especial de les dones joves. Bebent la seva sang es manté immortal. 

A l’èxtasi amorós, l’amant reclama ser devorat o diu voler devorar a la sueva parella i Benet XVI a l’Enc Deus caritas est (DCE, 2005) recorda que “l’eros ebri i indisciplinat no és elevació, «éxtasi» cap a alló diví, sinó caiguda, degradació de l’home” (DCE, 4). A l’éxtasi religiós el místic és devorat per la divinitat; a la comunió eucarística el creient devora Déu menjant la seva carn i sang transmutada en pa i vi. És “universal” la dita d’una mare o algú de la família o parentela que, davant un nounat, exclami que «està per menjar-se’l» que no es més que manifestació d’amor a la criatura.

A l’Evangeli es llegeix que al cenacle amb els seus, “mentre sopaven, Jesús (…) prenent el calze i havent donat gràcies, se’l va donar dient: “Bebeu tots d’ell perquè aquesta és la meva Sang de la nova aliança” (Mt 26, 28). Benet XVI a l’Exh Sacramentum caritatis (SC, 2007) diu que “a l’Eucaristia, Jesús no dona «quelcom», sinó a si mateix; ofereix el seu cos i vessa la seva sang. Dona així tota la seva vida” (SC, 7).