¡QUÈ ÉS AIXÓ! ¿UNA DOCTRINA NOVA?

No negar identitat cristiana als batejats 

d’altres confesions cristianes

Avui, diumenge 4t del TO, cicle B, del llibre del Deuteronomi se sent que “va parlar Moisès al poble dient: «El Senyor el teu Déu suscitarà enmig dels teus germans un profeta com jo. A ell escoltaràn (…) A qui no escolti les paraules que ell pronunciï en nom meu, jo mateix li demanaré comptes»” (Dt 18, 15-20). 

La proclamació de l’Evangeli ens diu que Jesús “va entrar a Cafarnaüm i, al arribar el dissabte, va anar a la sinagoga i ensenyava. I quedaren admirats de la seva doctrina (…) Quedaren estupefactes de manera que es preguntaven entre si dient: Què és aixó. ¿Una doctrina nova? (…) i la seva fama va còrrer aviat per tot arreu a tota la regió de Galilea” (Mc 1, 21-28). 

Es evident que de seguida salta preguntar-se si eren conseqüents i vivien el que sentien. Amb el salm responsorial, avui l’orant resa demanant al Senyor que no siguem sords a la seva veu i no endurem el cor (cf Ps 94, 1-9). Com només fa 4 dies, el 25, s’ha celebrat la conversió de Saule de Tars l’any 36 dC i ha acabat l’octavari d’oració per la unitat dels cristians, salta a la memoria, entre moltes altres coses que ens diu Jesús, l’oració d’ell mateix demanant per aquesta unitat dels seus deixebles, “que siguin un com tu i jo, Pare, som un” (Jn 17, 11). 

El 1908 dos cristians episcopalians d’EEUU, prop a New York, van llansar l’idea de celebrar aquest octavari d’oració. Roma ho va acollir per resar que tornessin les ovelles perdudes, idea no correcta segons l’Evangeli ja que el bon pastor no espera que tornin sinó que surt a buscar-les. En 1910 a Edimburg es va tenir la Conferència missionera que va donar peu al moviment ecumènic i al Consell Mundial de les Esglésies amb estatuts fixats a Utrech el 1938. Pius X va beneir l’idea de l’octavari i Benet XV va donar alè a la seva observança. 

Al 2018 Francesc, com a gest pràctic de bon ecumenisme visitava als grec-catòlics ucraïnesos a la Basílica de sta Sofia a Roma, a la via Boccea, temple construït per l’Arquieparca Josip Slipyi el 1963, poc després de sortir de la presó en un gulag. A ella acudeixen uns 14 mil ucraïnesos que viuen a Roma; en tota Itàlia n’hi ha 200 mil. 

Joan Pau II amb l’Enc. Slovarum apostoli (SA, 1985) dedicada a Ciril i Metodi, comenta “la fervent sol.licitud demostrada per tots dos per conservar la unitat entre les Esglésies (…) La catolicitat de l’Església, sentida com una simfonia de les diverses litúrgies en totes les llengües del món, com un cor harmoniós des de qualsevol punt del nostre globus, a qualsevol moment de la Història (…) va inspirar la seva missió entre els eslaus. A Venècia, aferrats a un concepte més aviat angost, eren contraris a aquesta visió. Recordant que Déu fa sortir el sol i fa caure la pluja sobre tots els homes sense excepció, tres llengües (hebreu, grec i llatí) havien decidit que tots els altres pobles i raçes quedessin cecs i sords (SA, 17) (…) unió que no és absorció ni tampoc fusió (SA, 27). 

Chiara Lubich (†14-III-2008 amb 88 anys), fundadora dels Focolars, és soterrada a Rocca di Papa amb Igino Giordani, cofundador. Ella mateixa va explicar que “Trento, 1944, en un refugi antiaeri, vem obrir per casualitat l’Evangeli a la pàgina del Testament de Jesús; «que tots siguin un, Pare, com jo en tu». (…) Aquell «tots» hauria estat el nostre horitzó. Aquell projecte d’unitat, la raó de la nostra vida". En poc més de 60 anys eren a 182 països, amb més de dos milions d’adherents. Per la varietat de la seva composició, Joan Pau II els va definir com un petit poble que abraça catòlics, cristians de diverses Esglésias i Comunitats, seguidors de les grans religions i persones sense referència religiosa. Es una adhesió sense sincretismes. 

Roger Schultz, “el germà Roger“, religiós cristià va fundar la Comunitat ecumènica de Taizé a la Borgonya francesa i Benet XVI, al 1r aniversari de la seva mort, va dir que “el seu testimoniatge cristià de fe i de diàleg ecumènic ha sigut un ensenyament preciós». Roger va morir el 16-VIII-2005 amb 90 anys, apunyalat por una dona desequilibrada mentalment, durant la pregària vespertina amb molts milers, sobretot joves. El dia abans de la seva mort, havia escrit una carta al Papa en què li assegurava l’intenció de la seva Comunitat ecumènica de «caminar en comunió amb el Sant Pare». 

Joan Pau II a l’Enc. Redemptoris mater (RM, 1987) recorda que “la unitat dels deixebles de Crist és un gran signe per suscitar la fe del món, mentre que la seva divisió constitueix un escàndol” (RM, 29). Ja Pau VI va manifestar la seva opinió de que el Papa era la primera causa de la desunió dels cristians i calia arreglar-ho però no van faltar ni falten ara els fariseus que s’escandalitzen per les novetats que la veu interior de l’Esperit promou. La gent que escoltava Jesús a la sinagoga de Cafarnaüm deia en veu alta “¡què és aixó! ¿Una doctrina nova?” (Mc 1, 27). 

Joan Pau II dalt del Sinaí, durant el seu pelegrinatge a Terra Santa l’any 2000 va manifestar l’urgència del canvi de la manera de exercir-se el primat per part del bisbe de Roma. Francesc ha comentat que “també he de pensar en una conversió del papat. Em correspon, com a bisbe de Roma, estar obert als suggeriments que s’orientin a un exercici del meu ministeri que ho torni més fidel al sentit que Jesucrist va voler donar-li i a les necessitats actuals de l’evangelització” (EvG, 32). En una altra ocasió ha dit que “Joan Pau II havia demanat que se l’ajudés a «trobar una forma de l’exercici del primat que, sense renunciar de cap manera a alló essencial de la seva missió, s’obri a una situació nova». Hem avançat poc en aquest sentit”. 

Una idea ecumènica que també ha de ser real en la vida diaria és que no s'ha de desconfiar dels que no pertanyen a la pròpia confessió ja  que nega identitat cristiana als batejats d’altres confessions cristianes. No s'ha d'oblidar la História i no cal defallir en les probes que no faltaran en el camí cap a l’unitat desitjada. 

A l’Enc. Redemptoris missio (RM, 1990) el Papa Wojtyla escriu que “l’impuls missioner pertany a la naturalesa íntima de la vida cristiana i inspira també l’ecumenisme: «Que tots siguin un (...) perquè el món cregui que tu m’has enviat»” (RM, 1). 

A l’Enc. Fratelli tutti (FT, 2020) Francesc té una oració cristiana ecuménica. A Episcopalis communio (EC, 2018) escriu que “va dir Joan Pau II, «tota Assemblea General del Sínode dels bisbes és una experiència eclesial forta, fins i tot si en las modalitats dels seus procediments roman sempre perfectibles»” (EC, 6). 

Pau VI, a l’Exh. Marialis cultus (MC, 1974) recorda que “en el culte a la Mare de Déu es reflecteixen les preocupacions de l’Església mateixa, entre les quals sobresurten en els nostres dies l’anhel pel restabliment de l’unitat dels cristians (…) el mateix poder de l’Altíssim que va cobrir amb la seva ombra la Verge de Natzaret actua en l’actual moviment ecumènic i ho fecunda” (MC, 32-33).