TRINITAT, UNITAT EN LA PLURALITAT

No es pot estar mai sense l’altre

El misteri contemplat i celebrat avui, diumenge següent a Pentecosta és la solemnitat de la Trinitat beatíssima que és punt clau de la fe cristiana. Quan al començament de segle XX el Consell Mundial de les Esglésies, constituït per moltes comunitats cristianes sorgides per la reforma luterana, va voler regularitzar i arbitrar mitjans eficasos per viure l’ecumenisme o la promoció de l’unitat dels cristians, a Ginebra va posar la seu i l’oficina per incloure o no a qui demanés ingresar en la Federación i ser membre del Consell. La petició d’ingrés dels “Testimonis de Jehovà”, va ser denegada doncs no se’ls va considerar cristians ja que negaven el misteri trinitari que era la primera pregunta del test que feien. 

El Catecisme de l’Església (CEC, 1992) explica que “l’invocació de Déu com a «Pare» és coneguda en moltes religions. La divinitat és amb freqüència considerada com «pare dels déus i dels homes»" (CEC 238) però que sent un sol Déu sigui alhora trinitari perquè són tres Persones divines, només se sap per la fe cristiana. No hi ha tres déus ni tres aparences. Com resa avui al Prefaci, són “no una sola Persona sinó tres en una sola substància”. Resa el «Quicumque» o «Símbol atanasià» que “una és la Persona del Pare, un altra la del Fill i un altra la de l’Esperit Sant però són una sola divinitat. No pas tres increats, ni tres immensos, sinó un increat i un immens. El Pare és Déu, el Fill és Déu, l’Esperit Sant és Déu però no són tres Déus, sinó un sol Déu”. Es diu «Símbol atanasià» des de l’Edat Mitja que va atribuir la seva autoria a Atanasi, el sant Patriarca d’Alexandria (†373 amb 76 anys) i fou àmpliament aceptat al cristianisme occidental, fins i tot per alguns cristians anglicans i forma part de les confesions luteranes recollides al Llibre de la Concòrdia, i les antigas esglésies litúrgiques, però amb el temps es va utilitzar cada cop amb menys freqüència en el culte públic. 

El Déu un i trino és el Creador del èsser humà, fet a la seva imatge i semblança per tant l’home ha de ser congruent i conciliar la seva unitat esencial d’alló espiritual (l’ànima) i alló material (el cos) i no trencar l’harmonia divina, fantàstica, meravellosa, amb què el Creador ho ha creat. L’home és un i plural al seu èsser i ho ha de ser també en el seu obrar però “del dit al fet hi ha un bon tret”, diu el refrany que és saviesa infalible, popular, el sensus fidei que deien els antics. 

Per corregir errors i fer les coses “com Déu mana” es promou pel tercer mil.lenni l’anomenada «nova evangelització» per recristianitzar alló descristianitzat o cristianitzar el que no ho ha sigut mai. El problema és entendre que la cristianització segóns l’Evangeli és un fet personalíssim de cada home i dona i no que es declari cristià un país encara que els ciutadans no ho siguin, no creguin en alló o creguin en altres coses no cristianes. L’Església catòlica seguint l’impuls de l’Esperit Sant va proclamar en el Concili Vaticà II el dret a la llibertat religiosa i viure l’independència i bona col.laboració amb la societat civil (cf Dignitatis humanae, 1965). 

La idea correcta és reconèixer que un Estat no ha de ser “laic” en el sentit que tenia al segle XIX encara que hi ha laïcistes sedicents atrapats per estereotips fossilitzadts que segueixen atrinxerats en la frontera d’alló que ells mateixos anomenen “confessionalitat encoberta”. Tampoc manquen veus catòliques reticents a la bona secularització o sana laïcitat del poder polític i reclamen a l‘Estat democràtic el que va contra natura que és la confessionalitat estatal. La manca de confessionalitat no és de cap manera renúncia a l’ètica ni l’entronització del relativisme moral. És donar a Déu alló que es de Déu i al Cèsar alló que és del Cèsar. LaÍcitat de l’Estat i Estat laïcista són dos conceptes oposats encara que a molts països es segueixen confonent. L’Estat ha de reconèixer i respectar la pluralitat de les diverses comunitats religioses que hi hagi al seu si, ha de reconèixer les seves funcions socials i les ha d’integrar en la pròpia comunitat política. No és el mateix que un Estat declari que no té religió oficial, a que digui que cap religió té caràcter estatal però a totes i cadascuna se les reconeix respectant els seus drets i exigint els seus deures. 

“Ha passat ja –diu Joan Pau II-, fins i tot en països d’antiga evangelització, la situació d’una «societat cristiana» (NMI, 40) entesa a la usança medieval que no era pluralista i va expulsar o eliminar als que tenien altra religió i un altra cultura. Es deia «Cristiandat» al ordre super clerical europeu establert entre els segles XI i XIII imposant una fusió (antievangèlica) del tron i l’altar doncs Jesús va explicar clarament que el seu regne no és d’aquest món i sabia el que es deia. Ara Francesc ve repetidament cridant l’atenció perquè es corretgexi aquest defecte del clericalisme que ha anomenat un «càncer» i que que es «perversión» acaba de dir al Encontre amb els bisbes italians aquest passat 25 de maig. 

Amb Roger Bacon (†1292 amb 72 anys), franciscà anglès i filòsof escolàstic, es van formular per primer cop els principis generals de la Respublica Christiana. Després Federic II va proposar la seva Respublica universae Christianitatis amb un corpus saecularium principium, en resposta a la Cristiandat papal que tenia la convicció de que la Seu apostòlica és fundamentum totius christianitatis. Amb la reforma del papa Gregori VII es va instaurar –per alguns es va aconseguir- la “nova Cristiandat” amb la seva profunda subordinació al Papat i que es diferencia de la Cristiandat anterior que era més cristològica que eclesiològica; era la del romànic amb el Crist majestàtic on l’unitat del poble cristià era definida per la sumissió de cadascú a l’imperium Christi i l’expresió política que feia dir als monarques vicarii Christi. Amb Gregori VII també va haver una decisiva mutació de la política eclesiástica i en lloc de fomentar l’ideal de l¡anterior fugida del món i indiferència davant alló terrenal, va imposar el domini del món en el nom de Déu. Va afirmar llavors que el poder papal està per sobre de tots els reis i emperadors.

Una societat moderna, amb la sana laïcitat, és pluralista, fraterna i solidària que sap resoldre la legislació civil del divorci, del avort i altres errors ètics fent-ho amb l’influx dels cristians que són (han de ser) llevat vivint les seves responsabilitats civils i baptismals, aportant arguments racionals, científics, filosòfics, i no per imperatiu d’una religió ni per una dreta política identificada amb el catolicisme i poder imposar per llei el càstic sense més explicacions. Jesús no va venir a condemnar al món, no condemnava als pecadors, sinó al contrari, els buscava, es feia invitar a menjar amb ells, malgrat que la seva actitud escandalitzava el grapat d’homes fòssils immovilistes que no admeten la conversió ni el progrés. 

En una societat cristianitzada no s’espera que, ja que no hi ha bisbes a les Cambres legislatives, els polítics prediquin des del “hemicicle” la maldat moral dels extraviaments ètics justificant una legislació amb tint fondamentalista. Una societat moderna pluralista, amb la sana secularitat, ha de resoldre l’ensenyament de la Religió (la que sigui) a les escoles, també el de les minories socials, ja que són els pares els únics responsables de l’educació dels seus fills també en la fe (la que sigui) i són els pares els que s’han de moure per exercir els seus drets-deures cívics i religiosos, sense esperar per part dels catòlics que l’Executiu de dretes de torn i la Conferència Episcopal els resolgui la problemàtica. La bona secularització ha de legislar que a les escoles sigui assignatura obligatòria el fet religiós, el coneixement de la Història de les religions i el seu influx cultural en qualsevol civilització. Posar la Religión com alternativa del parxis és una ofensa a la dignitat del home perquè és un “animal religiós”.

Joan Pau II, acabat el Gran Jubileu del 2000, inicia la seva Carta ap Novo mi.lennium ineunte (NMI) recordant que “contemplant Crist, hem adorat al Pare i a l’Esperit, l’única i indivisible Trinitat” (NMI, 1). “La Trinitat, va dir Francesc al Ángelus d’aquesta solemnitat del any passat 2022, ens ensenya que no es pot estar mai sense l’altre. No som illes, estem al món per viure a imatge de Déu: oberts, necessitats”.