SÍNODE, PARAULA MOLT VENERADA PER LA TRADICIÓ

Permet interpretar amb els ulls i el cor de Déu

Avui diumenge 11è del TO, cicle A, a l’Evangeli es proclama que Jesús recorria totes les poblacions i aldees ensenyant en les sinagogues, predicant l’Evangeli del Regne i curant tota malaltia i tota dolença (cf Mt 9, 35-10-8). Ara Francesc ho recorda parlant de que cal ser una «Església en sortida» ja que Jesús és el que feia i va enviar als seus. El pasatge d’avui és només dirigit als dotze i se’ls envía només a les ovelles perdudes del poble de Israel. En aquest moment la referència és només a un grupet dels seus deixebles (els dotze) i anar només als jueus però aquesta part no es pot tenir com la totalitat ni d’els enviats que són tots els batejats, i l’envíament que és a tot el món. 

Aquesta visió correcta, universal o catòlica es la que s’intenta ressuscitar al tercer mil.lenni i se l’anomena sinodalitat i per facilitar el seu coneixement i que sigui realitat Francesc té convocat el proper Sínode de bisbes amb aquest lema de la sinodalitat. El XV Consell Ordinari de la Secretaria General del Sínode el maig de 2023 té aprovat l’Instrumentum laboris o Document de Treball per la XVI Asamblea General Ordinaria del Sínode dels bisbes a celebrar l’octubre de 2023 i 2024. 

L’«Unió Internacional de Superiores Generals» (UISG) va expresar (3-V-2023) la seva alegria i agraïment per la decisió del Papa de que al Sínode dels bisbes puguin participar com membres amb dret a vot els fidels consagrats, religiosos i laics, dels quals la meitat hauran de ser dones. Avui no té que sonar a novetat sospitosa el que l’Església vulgui fer les coses «com Déu volt». El poble israelià arribat al desert del Sinaí, se sent avui a la 1ª lectura de la Paraula de Déu per ser diumenge 11è del TO, cicle A, va acampar davant la muntanya i Déu cridà a Moisès i li va dir: parla a la casa de Jacob, comunica aixó als israelites (cf Ex 19, 2-3). Totalitat, cap discriminació, cap retallada o reductisme. A la 2ª lectura es llegeix el que Pau diu als cristianas de Roma (Rom 5, 6-11), a tots,  no només a uns pocs o només als clergues. 

Al primer Concili a Jerusalem a l’any 50 dC va asistir tota la comunitat cristiana i no només els “dotze” però no perquè la majoria d’ells ja havien anat a tot el món. Ignaci d’Antioquia (†107) afirma en la seva carta als cristians d’Èfes que tots els membres són «companys de viatge» en virtud de la dignitat bautismal i de l’amistad amb Crist (Ad Ephesios, IX, 2). Ciprià, bisbe de Cartago (†258) afirma també que, si es veritat que a l’Església local no ha de fer-se nihil sine episcopo, és també cert que no ha de fer-se nihil sine consilio vestro (dels preveres i diàques) et sine consensus plebis (Epistula, 14, 4). El Concili Vaticà II (1962-65) afirma que “tot el cos dels fidels (…) no pot errar en matèria de fe” (LG, 12) i que aquest sentit de fe “és suscitat i sostingut per l’Esperit de veritat” i per donar un primer pas en fer-ho realitat vital Pau VI va “inventar” el Sínode de bisbes per ressuscitar alló que s’havia deixat de fer i ajustar la praxi a l’Evangeli. 

Al llarg dels segles no han faltat versos solts per mantenir el record de com fer-ho bé malgrat ser l’excepció que confirma la regla. Fabià, Papa màrtir al 250 en temps de Decio, va fer un Sínode per tractar l’ortodoxia de Orígens. Matern, el 7è bisbe de Milà, va assistir al Sínode de Roma al 313 i al d’Arles al 314. Maximí (†347), bisbe de Trèveris, va obtenir llicència imperial per anar al Sínode de Sàrdica del 342. Dàmas I (†384), Papa anomenat “l’espanyol”, va convocar el Sínode romà del 382 on va intervindre sant Ambròs. Servaci o Gervasi (†384), bisbe de Tongres a Maestricht, va assistir al Sínode de Rimini on es va negar a signar el credo niceno encara que més endavant se’n va penedir.

Marutas (†420) era bisbe de Maiferkat, Síria, succeint al seu pare i va presidir el Sínode de Seleucia. Era amic de Joan Crisòstom. Jerònim (†420), retirat a Síria, fou cridat pel papa sant Dàmas a Roma per assistir-li en un Sínode. Aureli (†430), bisbe de Cartago, Patriarca d’Àfrica, que va governar durant 40 ó 50 anys, va convocar 36 Concilis o Sínodes provincials africans. 

Geronci, bisbe de Ficocle, avui Cervia a Les Marques, quan tornava d’un Sínode a Roma al 501, fou assassinat per uns partidaris de l’anti-Papa Llorenç. Emilià de Vercelli (†520) va assistir a Roma al Sínode del 502 que va ratificar Papa a Símaco i va excomulgar al anti-Papa Llorenç. El nou MR no diu que fos bisbe. Menas (†552) va ser Patriarca de Constantinoble que va convocar un Sínode anti-monofisita. Lautó, Laudo o Lo (†575) era bisbe de Coutances, Patró de la diócesi i està documentada la seva participació en diversos sínodes de l’època. Adamnano (†704), el 9è abat d’Iona (Irlanda), al Sínode de Birr al 697 va aconseguir imposar l’anomenada "llei de Adamnano" per protegir a las dones i als nens a la guerra. 

Celso (†1129), bisbe d’Armagh (Irlanda) va estar al Sínode de Rath Breasail, al qual van assistir no menys de cinqüanta bisbes, sota la presidència del Llegat pontifici Gilbert de Limerick. Bennon (†1106), bisbe de Meissen a Saxònia, va ser destituït pel Sínode de Magúncia. Tomàs Becket, Canceller de’Anglaterra i bisbe de Cantorbery, al Sínode de Northhamton (1164) es va negar signar la Constitució de Clarendon que limitava les llibertats i els drets de l’Església. 

Tomàs de Vilanova (†1555), bisbe de València, va convocar un Sínode alhora que uns canonges el van amenaçar amb apel.lar al Papa si seguia endavant amb la seva idea ja que suposavan que emanarien decisions contra els penosos hàbits que havien adquirit. Carles Borromeu (†1584), al qui se’l té com a model en aplicar l’esperit i la lletra del Concili de Trento, va organitzar sis Concilis i onze Sínods a la seva diócesi. 

Giovanni Antoni Farina (†1888), canonitzat al 2014, era bisbe de Vicenza on va convocar el Sínode diocesà que no es convocava des de 1689. La Mare de Déu dels Desamparats, sent una imatge tombada, el Sínode valencià de 1631 va decidir col.locar-la dempeus i al Sínode de 1647 es va permetre treure-la per primer cop en processó per implorar la seva ajuda davant l’epidèmia de pesta. Al 1667, en agraïment a la seva intercessió, es va construir l’actual basílica.

Alexandru Rusu (†1963) era bisbe de Maramureș a Blaj a qui el Sínode Metropolità el va eligir Metropolità, elecció reconeguda per la Santa Seu. Joan Baptista Scalabrini (†1905) va ser bisbe de Piacenza i durant 3 dècades va realitzar 3 sínodes diocesans. Guido Mª Conforti (†1931) era bisbe de Ràvena on en 25 anys va realitzar dos sínodes diocesans. 

Davant els participants de l’«Encontre Nacional del camí sinodal italià», Francesc va explicar les tres actituts per viure aquesta “novetat” eclesial, sabent que és cosa habitual a la conducta divina amb els homes i amb l’Església. Va recordar que la sinodalitat “no és buscar l’opinió de la gent ni tan sols estar d’acord; és una altra cosa. És una bonica experiència d’escoltar a l’Esperit, una experiència espiritual única de conversió i renovació”.

Al transcurs del seu novè quinqueni, al març de 2018, la Comisió Teològica Internacional (CTI) diu que “«Sínode» és una paraula antiga molt venerada per la Tradició de l’Església, el significat del qual s’associa amb els continguts més profunds de la Revelació (…) indica el camí que recorren junts els membres del Poble de Déu” (CTI, 3). Francesc també diu que “caminar junts és el camí constitutiu de l’Església; la figura que ens permet interpretar la realitat amb els ulls i el cor de Déu; la condició per seguir al Senyor Jesús” (CTI, 120).