NO TINGUEU POR

Oberts sense temor a l’Esperit Sant

Diumenge 12è, cicle A, del TO, a la primera lectura el profeta Jeremies diu que "sentia el xiuxiueig de la gent que deia: Denunciem a Jeremies, denunciem al profeta del terror” (Jer 20, 10). També resa l’orant al salm responsorial: “estrany sóc i esdevenidor, fins i tot per aquells de la meva pròpia sang (…) l’odi del qual t’odia, en mi recau”. 

Crist mateix ja té avisat als seus que ser cristià, seguir-lo, no és un camí de roses doncs seràn perseguits, calumniats, tancats a la presó, etc. (cf Lc 21, 12) però no hi ha que tenir por que no és amagar el cap sota l'ala, sinó que s'ha de fonamentar, com diu Pau a la 2a lectura, “per Jesucrist, s’ha desbordat sobre tots l’abundància de la vida i la gràcia de Déu” (Rom 5, 12-15). L’Evangeli recull el que Jesús va dir als seus: "No tingueu por als homes (…) No tingueu por als que maten el cos (…) fins els cabells del vostre cap estan comptats. Per tant, no tingueu por perquè vosaltres valeu molt més que tots les aus del món” (Mt 10, 26-33). 

Tenir por és natural, cosa de tots i s’entén que hem de superar-ho, vèncer-ho com fan els valents que també els senten però el superen. Jesús aconsella no tèmer als que maten el cos, cosa que han fet molts al llarg dels segles, superant les persecucions, tant durant l’Imperi romà com les actuals, en nombre més que llavors. Al Martirologi romà (3ª ed, 2002) apareixen màrtirs cristians de tots els segles però encara que no surtin en cap llistat, també hi ha, i no pocs, fora de l’Església. Una mirada a l’aldea global es veu el que fa Rússia a Ucraïna, o donant un cop d’ull al Sudan, i a la República del Congo, es posa la carn de gallina. Cap recordar a Ratko Mladic, el General del exércit serbo-bosnià durant la guerra civil a la década dels 90 del segle XX, que va ser condemnat por crímens de guerra a finals del passat noviembre per un tribunal de Nacions Unides a La Haya. També en 1995 va ser declarat responsable de la matança de més de 8.000 homes i nens bosnians musulmans en Srebrenica, a l’actual Bòsnia Herzegovina. 

Un altre genocidi és el patit pels rohingya, musulmans que viuen a l’Estat de Rakhine, al noroest de Myanmar, i vènen sent tractats com ciutadans de segona perquè s’els considera immigrants ilegals i «terroristes» de Bangladesh. El President de Sudan del Sud, Salva Kiir, pertanyent al grup étnic dels dinka, des de 2013 utilitza l’exércit per emprendre un genocidi i neteja ètnica contra els nuer i contra altres grups minoritaris de la zona. Els nuer alhora també han participat en la neteja ètnica contra els dinka, l’etnia del President. 

El grup terrorista Estat Islàmic, mentre montava el seu califat a Síria i a l’Iraq en 2014 i 2015, va anar contra varies comunitats i grups ètnics com els yazidíes i xiïtes iraquians, així com contra cristians asiris que viuen a Síria i a l’Iraq. Donant una volta al planeta es fa un llistat interminable en aquest sentit armamentistic però cal seguir sumant els genocidis amb els milions de nens i adults que moren a diari de fam; els milers de dones assessinades pel seu home o la seva parella per la anomenada «violència de gèner», etc.

Jahvé va respondre a Moisès: «Mira (…) faré meravelles devant de tot el teu poble, com mai s’han fet en tota la Terra ni en cap nació; i tot el poble que t’envolta veurà l’obra de Jahvé; perquè he de fer per mitjà de tu coses que causin temor (Ex 34, 1 ss). Però com Déu és amor, no hi ha que agafar el rave per les fulles i, en nom de Déu, dedicar-se a ficar la por al cos, que és una idea que, com la mala herba, mai mor i apareix i reapareix al llarg dels segles, tant a nivell polític com religiós. Es va dir durant molt de temps que al seu origen la religió era un sentiment primordial de temor, com diu el poeta Papino Estacio en el seu poema Thebais (3, 661). Per a Freud, l’home primitiu sentia una por terrible davant els déus terribles.

Diu la carta als hebreus que “amagar-se davant els homes per esperit de temor davant d’ells porta a la perdició” (Hb 10, 39). El do de temor que l’Esperit Sant dona als homes (cf Is 11, 1-9), no és temor servil sinó temor filial, de fill bo que tem ofendre al seu pare i disgustar-lo. No és temor a la reprimenda o un càstig.

Benet XVI a Spe salvi comenta el temor que tenen alguns davant el judici de Déu al morir doncs el suposen terrible i obliden que Déu és amor, per aixó, diu Ratzinger, que “el judici de Déu és esperança, tant perquè és justícia com perquè és gràcia. Si fos només gràcia que converteix en irrelevant tot el que és terrenal, Déu continuaria devent-nos encara la resposta a la pregunta sobre la justícia, una pregunta decisiva per nosaltres davant la Història i davant Déu mateix. Si fos pura justícia al final, podria ser només un motiu de temor per a tots nosaltres (…) la gràcia ens permet a tots esperar i encaminar-nos plens de confiança a l’encontre amb el Jutge, que coneixem com el nostre «advocat», parakletos (cf. 1Jn 2, 1)".

Hi ha altres àmbits on cal vèncer la por o cultivar-la per temer caure en l’error o el pecat, com es refereix Joan Pau II a Redemptor hominis quan denuncia als qui condemnan el Concili Vaticà II amb les seves propostes de reforma litúrgica, de reconèixer la llibertad religiosa i promoure la unitat dels cristians o l’ecumenisme, dient que “hi ha persones que haguessin preferit fer-se enrere (…) són esforços danyosos per la causa de l’Evangeli, condueixen a una ulterior ruptura de l’Església, provoquen confusió d’idees (…) Possiblement serà bo que aquestes opinions expressin els seus temors (…) ¿Ens és lícit no fer-ho?” 

Per la seva part Francesc també assenyala temors a tenir o a evitar per tots els membres de l’Església ja que han de ser “evangelitzadors amb Esperit (…) que s’obren sense temor a l’acció de l’Esperit Sant (…) per anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parresía), en veu alta i en tot temps i lloc, fins i tot a contracorrent” (EvG, 259). “Fidel al model del Mestre, és vital que avui l’Església surti a anunciar l’Evangeli a tots, en tots els llocs, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por” (EvG, 23). “No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embull d’obsessions i procediments (…) espero que ens mogui el temor a tancar-nos en les estructures que ens donguin una falsa contenció, en les normes que ens tornin jutges implacables” (EvG, 49).

Jo soc la Mare de l’amor bell, del temor (del bo), de la ciència i de la santa esperança (Ecclo 24, 24), son paraules atribuïdes a Maria, mare de Déu, mare de l’Església, mare de tots els humans.