REBEU L’ESPERIT SANT

Cal revifar l’ardor de Pentecosta

La Paraula de Déu avui diumenge de Pentecosta es commemora la vinguda de l’Esperit Sant damunt tots el deixebles de Jesús tancats al cenacle, uns 120 com diu Pere, i damunt la gentada que es va concentrar fora, davant del cenacle i de molts països, pero van entendre a Pere cadascú en el seu idioma. Se sent a la 1ª lectura que “al arribar el dia de Pentecosta, estaven tots en el mateix lloc (…) tots van quedar plens de l’Esperit Sant” (Act 2, 1, 11). Per Israel era la 2a festa més important, anomenada Shavuot o de les 7 setmanes (cf Ex 34, 22, Lev 23, 15-16) o de la collita, als 50 dies del sabbath de la Pasqua. 

L’Evangeli d’avui, cicle A, conta que al vespre del diumenge de la resurrecció els deixebles eren a casa amb les portes tancades, Jesús entrà, els va mostrar les mans i el costat, alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant» (cf Jn 20, 19-23). Ja els havia dit abans que l’Esperit Sant, que el Pare enviarà en el meu nom, us ho ensenyarà tot i us recordarà tot alló que us he dit (Jn 14, 26) i Joan Pau II comenta que “no només seguirà inspirant la predicació de l’Evangeli sinó que també ajudarà a comprendre el just significat del contingut del missatge de Crist” (DV, 4). També va recordar que “il.luminada i sostinguda per l‘Esperit Sant, l’Església té una conciència cada cop més profunda, sigui respecte del seu misteri diví, sigui respecte de la seva missió humana” (RH, 3). Del Concili explicava que “el seu ric magisteri conté pròpiament tot alló que l’Esperit diu a les Esglésies” (DV, 26).

Sobre aixó Francesc afirma que “la catolicitat (…) ferment d’unitat en la diversitat i de comunió en la llibertat, exigeix per a si mateixa i propicia aquesta polaritat tensional entre el particular i l’universal, entre alló un i alló múltiple, entre alló simple i alló complex. Aniquilar aquesta tensió va contra la vida de l’Esperit” (Veritatis gaudium, 4). També ve afirmant que ”els rígids (…) són incapaços d’admetre qualsevol novetat perquè per ells és una amenaça” (abril 2018) la qual actitut no estranya ja que hi ha fets reals al llarg de la Història que ho justifiquen. Donant un cop d’ull al Santoral o Martirologi romà (actualitzat per indicació de Joan Pau II i editat en 2002, es veuen uns quants exemples tenint en conta els molts milers que poden haver-se donat als segles passats però no s’han recollit per escrit.

Hi ha novetats que no semblen ser obra de l’Esperit Sant com va pasar, per exemple, amb Joan II que, elegit Papa el 2-I-533, fou el primer que es va canviar el nom que era Mercuri i va ser qui, per Edicte del rei visigot Atalaric, va ser nomenat cap de tots els bisbes del món. Potser si que és obra seva doncs l’Esperit bufa on vol i no saps d’on vè i a on va (cf Jn 3, 8). Més esdeveniments semblants amb Félix IV (†530) que va ser nomenat Papa per l’Emperador ostrogot Teodoric “el gran” encara que després el va repudiar i el va desterrar. Menas (†552) va ser Patriarca de Constantinoble nomenat per Justinià “el gran”, l’Emperador d’Orient, al deposar Antimo per monofisita i fou consagrat pel Papa sant Agapito que estava a la capital bizantina el febrer del 536. A Nicecio (†573 amb 60 anys) el rei Childebert I el va nomenar bisbe de Lió per succeir al seu oncle que de nom es deia Sacerdot. Bertràn (†623), clergue de sant Germà de París, per influència del rei Gontràn fou nomenat bisbe de Le Mans. Lupo (†623) va ser nomenat bisbe (19º) de Sens pel rei Teodoric en 609. Julià (†690 amb 70 anys), bisbe de Toledo, a l’any de ser prelat, se li va concedir el privilegi de consagrar a tots els bisbes nomenats pel rei a la península ibèrica i a la Narbonensi.

Federic (†838 amb 48 anys) va ser bisbe d’Utrecht nomenat per l’Emperador Lluis “el bonàs”, fill de Carle ”magne”. Nicèforo (†829 amb 71 anys) en el 806 fou nomenat per l’Emperador bisbe de Constantinoble, succesor de sant Tarasi. Gauzlí (†962) va ser bisbe de Toul nomenat pel rei de França Carles III “el simple”. Aimard (†963 amb 63 anys), abat (3º) de Cluny, com estava cec i feble, va decidir nomenar succesor seu a sant Màyolo que es resistia però va convocar als bisbes i senyors importants per obligar-lo a acceptar en virtut de la santa obediència. Gebard (†995 amb 46 anys) fou bisbe de Constança per desig de l’Emperador germànic Otó II.

Teodoric (†1022), monjo a l’abadia de st. Pierre-le-Vif a Sens, va ser bisbe d‘Orleans nomenat pel rei de França Robert II “el piadós”. Gaudenci (†1011 amb 41 anys), monjo benedictí a Roma, va ser bisbe (1º) a Gniezno nomenat per l’Emperador Otó III. Esteve (†1038 amb 63 anys), primer rei d’Hongria, va ser coronat pel Papa Silvestre II al Nadal de l’any 1000 i li va concedir així la diadema imperial i els poders per crear bisbats i nomenar dignataris, unint així en una sola cosa l’Estat i l’Església. Lleó IX (†1054), era bisbe de Toul i l’Emperador Enric III el va designar succesor del Papa Dàmas II. L’intromisió del poder secular a l’elecció i nombrament del bisbe de Roma venia de lluny però Nicolau II, succesor de Lleó IX, va decretar la sevaabolició però l’influx polític en l’elecció del Papa es va seguir repetin fins Pius X (†1914 amb 79 anys) que va ser elegit succesor de Lleó XIII perquè el papable card Rampolla va tenir el veto de l’Emperador austriac. Gregori VII (†1085 amb 65 anys), ja va fer la reforma per eliminar l’intromisió del poder civil en els nomenaments eclesiàstics. Avito (†1063), monjo galleg, parent de sant Rosendo, va ser nomenat bisbe de Lleó pel rei Ferran I. 

Anselm (†1109 amb 76 anys), benedictí i bisbe de Canterbury, va ser expulsat pel rei per la seva oposició al nomenament secular de bisbes i clergues. Albert de Lovaina fou nomenat bisbe de Lieja però l’Emperador Enric IV es va oposar i a Reims 4 cavallers alemanys el van assessinar en 1192 amb 26 anys.

L’Esperit Sant otorga el do de llengües per inculturitzar l’Evangeli portant-lo a tot arreu que no és per imposar cosa aliena sinó per cristianitzar la cultura, la religió, l’idiosincràsia de cada nació o poble que reb la Bona nova. Ho repetia Joan Pau II dient que “el compromis de l’evangelització és indubtablement una prioritat (…) Ha passat ja (…) la situació d’una “societat cristiana” (…) cal revifar en nosaltres l’impuls dels orígens (…) l’ardor de (…) després de Pentecosta (…) Aixó s’ha de fer respectant degudament (…) cada persona i atenent a les diverses cultures (…) de tal manera que no es neguin els valors peculiars de cada poble” (NMI, 40). I insistia escrivint que cal “tenir el mateix entusiasme dels cristians dels primers temps (…) amb la força del mateix Esperit que va ser enviat en Pentecosta (…) el nostre camí (…) s’ha de fer més ràpid en recòrrer els senders del món” (NMI, 58-59). Ja des del principi del seu ministerio petrí deia que “espero que puguem rebre l’Esperit Sant que baixa sobre nosaltres i convertir-nos així en testimonis de Crist fins als confins de la Terra (Act 1, 8), com aquells que van sortir del cenacle de Jerusalem el dia de Pentecosta” (RH, 22).

Que l’Esperit Sant renovi la faç de la Terra i concedeixi els seus dons septenaris. El do del Temor, el filial, no el servil, que imprimeix l’esperit d’adoració, fruit d’una profunda i sincera humilitat que inclou avorrir tot pecat. El do d’Enteniment per tenir una intel.ligència més profunda de la Revelació i així estimar apasionadament Déu i el món, vivint la secularitat o laicitat sana. El do de Consell ajuda a discernir què fer i què ometre en cada cas concret, o sigui viure la democracia correcta. El do de Pietat aviva la conciència de ser fills de Déu i per aixó germans de tots els homes i així viure la correcta tolerància. El do de Ciència per comprendre què són les coses creades i facilitar el viure de veritat la subsidiarietat. El do de Fortaleça que convè a tot aquell que té fam i set de justícia i santedat, o sigui als membres del Poble de Déu. Tots ells ruixats amb el licor de la Saviesa que permet a l’home conèixer i gustar de Déu i de tot lo seu. 

Francesc recorda que “amb l’Esperit Sant, enmig del poble sempre hi és Maria (…) i així va fer possible l’explosió missionera que es va produir en Pentecosta” (EvG, 284). I segueix dient que “Maria sap reconèixer les emprentes de l’Esperit de Déu en els grans esdeveniments i també en aquells que semblen imperceptibles. És contemplativa del misteri de Déu al món, a la Història i a la vida quotidiana de cadascun i de tots” (EvG, 288).