L’ARCA DE DÉU ESTÀ EN UN ENVELAT

La senyal de Déu és la sencillesa

A la 1ª lectura d’avui, últim diumenge d’Advent, el 4t, Samuel conta que David “el rey digué al profeta Natan: "¿mira, jo visc en un palau de cedre, mentre l’arca de Déu està en un envelat?" (2Sam 7, 2). I va dir Déu a Natan: “Jo li seré pare i ell serà per a mi un fill. El teu casal, la teva dinastía, es perpetuarà davant meu, el teu tron es mantindrà per sempre" (2Sam 7, 14.16) cosa que repetirà Gabriel a Maria que li va dir: "No tinguis por, Maria (…) tindràs un fill (…) serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre i el seu regnat no tendrà fi” (Lc 1, 26-38).

Estem davant un misteri i una paradoxa enorme doncs Maria veurà el seu fill que neix a la penuria i després el veurà crucificat al Gòlgota quan la promesa divina era que seria rei per sempre i estava a l’agonia. Però per la fe es pot aprofundir en el contingut del misteri encara que aquest humiliar-se de Déu des del principi fins al final, des de Betlem al Calvari. Deixa aturdit que en un primer moment el Déu creador i omnipotent neix en una aldea d’un país desconegut i en un estable, lo adecuat pels animals. 

Benet XVI considera que “res prodigiós, res extraordinari, res espectacular se’ls dòna com a senyal als pastors (…) La senyal de Déu és la sencillesa. Aquesta és la seva manera de regnar. Ell no ve amb poder i grandiositat externes. No ens vol aclaparar per la força. Ens evita el temor davant la seva grandesa. Demana el nostre amor: per aixó es fa bebè”. Francesc també diu que “podia venir espectacularment, o com un guerrer, un emperador (…) es va formar en una aldea remota dels afores de l’Imperi romà. No a Roma que era la capital de l’Imperi, no en una gran ciutat però en un barri quasi invisible, de fet força cutre (…) des de la perifèria del gran Imperi, va iniciar la més sagrada Història”. 

En fer-se bebè, a Jesús se’l pot agafar en braços com feia la seva mare, el seu pare adoptiu, algun dels pastors, i el mateix pot fer l’Església per la qual cosa Francesc pot dir que “l’Església és mare i es fa mare només quan s’obre a la novetat de Déu, a la força de l’Esperit (…) avui és un dia per resar per la nostra mare Església, per tantes esterilitats al poble de Déu. Esterilitat d’egoísmes, de poder (…) quan l’Església creu poder-ho tot, apoderar-se de les conciències de la gent, anar pel camí dels fariseus, dels saduceus, sobre el camí de la hipocresia, eh, l’Església és estèril” (homilia divendres 19-XII-2014). 

En Betlem, com a Natzaret i al llarg de la seva vida terrenal, en Jesús es veu continuament sencillesa, humilitat, no presumeix del seu èsser diví. Una de les primeres coses que va fer el Papa Luciani, Joan Pau I, va ser declarar que prefería el qualificatiu de Pastor Espiritual avans que Summe Pontífex pel seu significat polític ja que era el títol que va decretar l’Emperador romà inclós Constantí. Les aspiracions de Joan Pau I molt aviat van quedar clares, era una revolució que intentava viure les indicacions del Concili Vaticà II per retornar l’Església als seus orígens i esborrar tot alló que atempta a la simplicitat, la honestitat, els ideals i les aspiracions de Jesucrist. Alguns altres abans que ell van acariciar el mateix desig però de seguida es van veure aixafats per la realitat dels seus consellers. Així van morir moltes il.lusions. 

El 28 d’agost de 1978 es va anunciar que la revolució empresa per Albino Luciani havia començat decretant que no es faria cap coronació, tampoc s’utilitzaria la cadira gestatòria i es deixaria d’utilitzar la tiara amb les incrustacions de maragdes, robins, safirs i diamants, ja no flamejarien les plomes d’estruç. No es tindria cap ceremònia de 6 hores de duració per abolir la pompa i el ritualisme de l’esplendor litúrgic de l’antic poder temporal. Luciani va morir “de sobte” als 33 dies d’haver sigut elegit successor de Pau VI. En els seus primers dies de ministeri petrí Luciani havia dit als seus col.laboradors: “¡Què bonic hagués sigut que el Papa hagués renunciat espontàneament al poder temporal! Ho hauria d’haver fet abans”. El bisbe de Roma havia pres el poder temporal amb la caiguda de l’Imperi romà al 476 i després va aconseguir crear els Estats pontificis des del 756 tenint al Papa com a rei i la cosa va durar una mica més d’un mil.leni, fins al 1870 quan van quedar abolits per imperatiu polític de mans alienes al Vaticá. Però a les poques dècades següents a l’abolició Pius XI va “aconseguir” crear l’Estat de la Ciutat del Vaticà pels pactes laterans amb Mussolini encara que aquestes dècades demostren que sense territori, l’Església funciona “com Déu mana”. 

Al capdavant de les reformes i canvis prioritaris que volia fer Joan Pau I figurava la necessitat d’alterar radicalment la relació del Vaticà amb el capitalisme i el desig d’alleujar els grands sufriments que patia gran part de la humanitat. Davant els seus ulls tenia que fer fron en primer lloc, no lúnic, les finances vaticanes. Pau als primers cristians del seu temps i als d’avui, ahir i demà, demana “deixeu-vos guiar per la humilitat i considereu sempre superiors als altres (…) Ell, malgrat la seva condició divina, no va fer ostentació de la seva categoria de Déu; al contrari, es va desposseir del seu rang (…) passant per un de tants actuant com un home qualsevol” (Phil 2, 3-7). Francesc ha demanat que “meditem com Jesús es va enfrontar a la comunitat religiosa i als deures de la vida social” (Aud Gral 17-XII-2014) i ha recordat que “el Concili Vaticà II va presentar la conversió eclesial com l’obertura a una permanent reforma de si per fidelitat a Jesucrist” (EvG, 26). 

També ha assenyalat un punt concret de reforma a l’Església dient que “a vegades, escoltant un llenguatge completament ortodox, el que els fidels reben (…) és cosa que no respon al veritable Evangeli de Jesucrist (…) En algunes ocasions els donem un fals déu o un ideal humà que no és veritablement cristià” (EvG, 41). Alhora ve demanant d’una manera o altra que “no vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embull d’obsessions i procediments (…) espero que ens mogui el temor a tancar-nos en les estructures que ens donan una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges implacables, en els costums on ens sentim tranquils” (EvG, 49).

La catequesi d’aquest dimecres avans de Nadal, Francesc explica detalls del significat dels belens que es monten als carrés, tendes, a casa i recorda que san Francesc d’Assís, “inventor” del, pessebre diu: «vull representar al Nen nascut a Betlem y d’alguna manera veure amb els ulls del cos les penúries en que es va trobar per manca de les coses necessàries per un nen, com va ser ajeurat en un pessebre i com va jeure sobre el fenc entre el bou i la mula». A la Cùria vaticana en la salutació anual nadalenca que fa el Papa, aquest any Francesc ha comentat, entre altres coses, que “seixanta anys després del Concili, seguim debatent sobre la divisió entre 'progressistes' i 'conservadors', mentre que la diferència central està entre 'enamorats' i 'acostumats'. Aquesta és la diferència. I només caminen els que estimen".

Sant Bernat resant a la Mare de Déu va dir: “Mira que l’àngel aguarda la teva resposta (…) També nosaltres (…) esperem, Senyora”. Es pot dir a més que ara el món espera aquesta mateixa paraula però pronunciada per l’Església, aquest sí, fiat mihi, ja que l’Església és Maria. Segueix dient Bernat que “per la teva breu resposta serem ara restablerts (…) Aixó et suplica, oh piadosa Verge, el trist Adam (…)  Abraham, David, amb tots els sants antecessors teus (…) aixó mateix et demana tot el món, postrat als teus peus (…) Mira que el desitjat de totes les gents està trucant a la porta (…) Que la teva humilitat es revesteixi d’audàcia i la teva modèstia de confiança (…) que la teva sencillesa no oblidi la prudència (…) no tinguis por, Verge prudent, de la presumpció perquè encara que és bona la modèstia en el silenci, més necessària és ara la pietat en les paraules. 

Sant Ambrós alhora resa que “la lentitut en l’esforç és extranya a la gràcia de l’Esperit (…) ¡Benaurada tu que has cregut! Però felisos també vosaltres perquè heu sentit i cregut (…) Que en tots resida l’ànima de Maria (…) que en tots estigui l’esperit de Maria”.