VEU QUE CRIDA AL DESERT

El cristià ha de estar obert al món

Estem preparant la vinguda del Senyor i per aixó s’actualitza el meditar en la presència de Déu que va nèixer a Betlem sense perdre de vista la paradoxa del tema ja que ell mateix va dir que “estaré amb vosaltres tots els dies fins a la fi del món” (Mt 28, 20). Aquest viure en presència de Déu fa que estem atents almenys com es pot estar atent al futbol, a la política, a la loteria, al móbil, a l’Economia o a altres coses. 

Isaïes, avui diumenge 3è d’Advent, cicle B, diu en boca del Redemptor que “l’Esperit del Senyor reposa sobre meu perquè m’ha ungit i m’ha enviat” (Is, 61, 1). Seria meravellós que cada batejat pogués dir el mateix. En la 2ª lectura Pau diu als primers cristians de la seva época i als d’avui que “aixó és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist. No sofoqueu l’Esperit” (1Tes, 5, 16-24).  A l’Evangeli es proclama que Joan digué als sacerdots i levites que "soc una veu que crida al desert: «aplaneu el camí del Senyor", com diu el profeta Isaïes. Alguns dels enviats eren fariseus” (Jn, 23-24). 

El Senyor ve però Déu ens té sempre presents doncs estem en la seva presència encara que estigui més enllá de les estrelles i no necessiti ulls per veure’ns. Ens té presents com a Adam i a Eva al paradís, encara que s’amagaren de la seva presència per no ser vists per Ell. A Tertio millennio adveniente (TMA, 1994) Joan Pau II explica que “en Jesucrist Déu no només parla a l’home, sinò que el busca (...) Déu va en busca de l’home, creat a la seva imatge i semblança (...) ¿Per què el busca? Perquè l’home s’ha allunyat d’ell, amagant-se com va fer Adam entre els arbres del paradís terrenal (cfr. Gen. 3, 8-10)” (TMA, 6-8). Francesc comenta que la presència de Déu no es programa, es troba, es desvetlla doncs Crist està present i amagat a l’Eucaristia i en cada un dels seus germans també als més petits, als pobres i als necessitats.

En la Història de les religions s’admet en sentit genèric que el Èsser suprem s’ha manifestat a l’home en el seu èsser o en el seu nom o en els seus designis de salvació fent-ho de moltes maneres i per diversos mitjans (cf Hb 1, 1). Ha sigut un parlar diví a vegades directe a alguns homes ja que Déu s’ha manifestat també fora del seu poble elegit, el poble d’Israel, dirigint-se a pagans o gentils, com Adam, Noé, Lot, Job, Ciro, etc., i a Israel Jesús no va trobar tanta fe com la del centurió (cf Mt 7, 9). 

Tàcit que neix al 55 quan regna Neró i mor al 120 (amb 65 anys) escriu a «Anals VI» que “el nostre temps és una època de decadència religiosa (…) El poble o és supersticiós o s’ha tornat indiferent. L’élit de la societat és agnòstica o escèptica (…) S’experimenten les religions orientals i les tècniques de meditació. La major part dels homes estan afectats per la decadència o la corrupció del nostre temps”. 

Crist el tenim sempre amb nosaltres doncs, a part d’estar a l’Eucaristia, és en cada germà seu per petit que sigui i a més com cada batejat és un altre Crist, també va en busca dels altres i està present en la vida dels homes, en la política i en els esdeveniments socials però, com fa Déu, sense que es noti, sense que enlluerni, sense empènyar. Joan Pau II ho recorda a Christifideles laici (ChL, 1988) dient que “els fidels laics de cap manera poden abdicar de la participació a la «política», és a dir, de la multiforme i variada acció econòmica, social, legislativa, administrativa i cultural, destinada a promoure orgànicament i institucionalment el bé comú” (ChL, 42). A Dominum et vivificantem (DV, 1986) també recorda que “per principi i de fet, el materialisme exclou radicalment la presència i l’acció de Déu que és Esperit” (DV, 56). 

Déu, encara que no s’ens cau un pel del cap sense que ho sàpiga, no es present per solucionar els problemes petits o enormes de la vida diària personal o col.lectiva però en totes les èpoques de la humanitat l’home ha tingut interès per conèixer el futur, que en temps de decadència religiosa arribava a ser cosa obsesiva. A Roma “va arribar a ser tan gran l’estima dels auguris i del sacerdoci dels augurs que res es feia en temps de guerra i de pau sense haver consultat els auspicis” (Tito Livio, 1, 36). També els bàrbars “observen com els que més les sorts i els auspicis” (Tácito, Germania, 10). 

La providència és entre les olles com afirma Teresa de Jesús i Déu manifiesta la seva presència tant en alló conegut com en alló desconegut o en alló però no pocs s’han preguntat si Déu era a Auschwitz, si és a Palestina, a Ucraïna, en els continus esdeveniments super malignes de genocidis, guerres, tsunamis, terratremols, inundacions, etc., davant la qual cosa, per la fe cristiana, cal respondre que el Déu silenciós és present en tan doloroses experiències com ho era en el drama de Crist a la creu. Diu Francesc que “el Senyor sempre escull la manera d’entrar en la nostra vida (...) El Senyor està involucrat en les nostres vides, ¡aixó és segur!, però moltes vegades no ho veiem. Aixó ens exigeix paciència perquè el Senyor que camina amb nosaltres té molta paciència amb nosaltres (…) ens demana caminar sempre en la seva presència” (Hom sta Marta, 28-VI-2013). Zacaries, pare de Joan “baptista”, ple de l’Esperit Sant ho va profetitzar dient: “Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, perquè ha visitat i redimit el seu poble (…) per concedir-nos que el servim (…) amb santedat i justícia en la seva presència tots els dies de la nostra vida” (Lc 1, 68, 74-75). 

Joan Pau II acabat el Gran Jubileu del 2000 explica que “conscients d’aquesta presència del Ressuscitat entre nosaltres, ens plantegem avui la pregunta dirigida a Pere a Jerusalem, immediatament després del seu discurs de Pentecosta: «¿Què hem de fer, germans?» (Hch 2, 37) (…) ens ho preguntem amb confiat optimisme (…) (amb) la certesa que ens infon: ¡Jo estic amb vosaltres!” (NMI, 29). 

Com cada batejat és un altre Crist, també és present davant qualsevol èsser humà i per aixó Francesc demana una Església en sortida no parroquies o institucions masos per estar-hi tancats esperant plàcidament que vinguin. El Papa Wojtyla recorda que “l’inagotable profundització teològica de la veritat cristiana ajuda a entendre cada cop millor que el cristià no es pot tancar al temple; ha de estar obert al món dialogant amb les filosofíes, cultures i religions (NMI, 56). 

No es pot veure Crist sense advertir alhora la presència de Maria com recorda Joan Pau II també el 2003 en l’Enc. Ecclesia d’Eucharistia (n. 53) concretant un detall a descobrir segons proposava ja en la seva primera Encíclica programàtica Redemptor hominis (RH, 1979) dient que “Maria s’ha de trobar a totes les vies de la vida quotidiana. Mitjançant la seva presència materna, l’Església (…) persevera amb ella, la Mare de Jesús (…) Suplic a la celeste Mare de l’Església que, en aquest nou Advent de la humanitat, es digne perseverar amb nosaltres, el Cos místic del seu Fill”. (RH, 22).