DIUMENGE DE LA PARAULA DE DÉU

Portar-la a tot el món val per a tots els cristians

Avui tercer diumenge de gener és el 3r del TO, «Diumenge de la Paraula de Déu», sempre prop o dins de l’Octavari d’oració per l’unitat dels cristians, ja que expresa un valor ecumènic. El va instituir Francesc al 2020 amb un Decret que diu que “La Biblia no pot ser només patrimoni d’alguns, i encara menys una col.lecció de llibres per uns pocs privilegiats. Pertany, en primer lloc, al poble convocat per escoltar-la i reconèixer-se en aquesta Paraula”. 

Benet XVI va recordar a Basili “magne” (†379 amb 49 anys), Pare de l’Església, un dels dos més grans escriptors grecs, com a model de vertader cristià doncs va dir que “va ser un home que (…) es va comprometre també per sanar les divisions dins de l’Església, tractant sempre de que tots esdevinguessin Crist i a la seva Paraula, força unificadora, a la qual tots els creients han d’obeir” (Aud Gral 4-VII-2007). 

Francesc a la festa sant Marc (hom 25-IV-2020) ha recordat que “anar a anunciar la Paraula de Déu no vol dir fer proselitisme. La fe no té res de proselitisme, es oferir-la. La fe és missionera o no és fe. Creure que només és per a mi, perquè jo hi crèixi amb ella, és una heretgia gnóstica. La fe sempre et porta a sortir de tu mateix, a sortir. La fe és transmesa, oferta, sobre tot amb el testimoniatge. Quantes vegades, a l’Església, en la Història, han nascut moviments, agrupacions d’homes o dones que volien convèncer de la fe, convertir, però eren proselitistes i com han acabat? A la corrupción”. 

El Concili Vaticà II (1963-65) a la Constitució dogmàtica Dei verbum (DV, 1965) sobre la Paraula de Déu recorda que el Déu invisible s’ha manifestat “parlant als homes com amic, mogut per el seu gran amor” (DV, 2). Déu sap actuar adequant-se a la naturalesa de la criatura feta a imatge i semblança seva, i ho ha fet amb paraules i obres. A la revelació natural se la sol dir per les obres i a la sobrenatural en canvi per la paraula; però cal tenir en compte que també la natural es pot dir “Paraula de Déu” perquè en definitiva Déu “parla” encara que sigui sense fer servir paraules humanes. I també la sobrenatural es revela per obres i accions com demostra la Història. 

Al 2022 Francesc ha dit que “Jesús abandona la vida tranquil.la i oculta de Natzaret i es trasllada a Cafarnaüm, ciutat situada a la vora del mar de Galilea, lloc de pas, cruïlla de pobles i cultures diferents. La urgència que l’impulsa és l’anunci de la Paraula de Déu, que s’ha de portar a tots. De fet, veiem a l’Evangeli que el Senyor invita a tots a la conversió i crida als primers deixebles perquè transmetin també als altres la llum de la Paraula (cf. Mt 4, 12-23). Captem aquest dinamisme (…) sentim-nos cridats per Jesús mateix a anunciar la seva Paraula, a testimoniar-la en les situacions de cada dia”. 

El Concili diu que “Crist Senyor, en qui es consumeix la revelació total del Déu sum, va enviar als apòstols que predicaren a tots els homes l’Evangeli (…) a la predicació oral van comunicar amb exemples i institucions alló que havien rebut per la paraula, per la convivència i per les obres de Crist, o havien aprés per l’inspiració de l’Esperit Sant” (DV, 7). 

“La Sagrada Teologia es recolça, com en fonaments perpetus en la Paraula de Déu escrita (…) per tant l’estudi de la Sagrada Escriptura ha de ser com l’ànima de la Sagrada Teologia” (DV, 24). 

Al Concili de Roma del any 382, el papa Dàmas I va instituir el Cànon Bíblic amb la llista del Nou Testament, similar al de Atanàs de Alexandria i als llibres de l’Antic Testament de la Versió dels LXX. Aquesta versió va ser traducïa del griec al llatí per Jerònim i es va anomenar “Vulgata” perquè l’intenció papal va ser que la puguès entendre «el vulgo», el poble i no només els estudiosos i saberuts teòlegs. Posteriorment els Concilis regionals d’Hipona al 393, el III de Cartago al 397 i el IV de Cartago al 419, en els que va participar Agustí d’Hipona, van aprobar definitivament el Cànon. L’any 405 aquesta llista fou enviada pel papa Inocenci I al bisbe Exuperi de Tolosa, a la Gàl.lia, on va aparèixer el Cànon Bíblic amb els 73 llibres ja existents. El Concili de Trento va fixar el cànon declarant-ho dogma. La divisió per capítuls, tal com és avui dia, va ser introduïda pel cardenal Stephen Langton (+1228 amb 78 anys), bisbe de Canterbury. La Bíblia és una recopilació de textos escrits al llarg d’uns 1000 anys, entre el 900 aC i el 100 dC, i que en un principi eren documents separats anomenats «llibres».

Pau VI a l’Enc. Ecclesiam suam (ES, 1964) diu que “l’art de l’apostolat és arriscat (…) no pot transigir amb una mena de compromís ambigu (…) L’irenisme i el sincretisme són en el fons formes d’escepticisme respecte a la força i al contingut de la Paraula de Déu que volem predicar” (ES, 40). A l’Exh. Evangelii nuntiandi (EvN, 1975) recorda al n. 13 que “l’ordre donada als Dotze: «aneu i proclameu la Bona Nova», val també, encara que de manera diversa, per a tots els cristians. Per aixó Pere els defineix «poble adquirit per pregonar les excel.lències del qui us va cridar de les tenebres a la seva llum admirable»" (1Pt 2, 9). 

Pau VI, en el seu viatge a Bombai (3-XII-1964) va manifestar que l’Índia “és la casa d’un poble que ha vist Déu amb el seu incansable desig de veure’l a través de profundes meditacions i silencis. Poques vegades el desig de Déu ha sigut expresat amb paraules tan plenes de l’esperit de l’Advent com en els vostres llibres sagrats, escrits molts anys abans de Jesucrist”. Hermes Trismegistos, el tres vegades molt gran, del s. II-III dC, és el déu hel.lé, pare de la paraula i, en general, del “logos” que era assimilat al déu egipci Thot.

Benet XVI a l’Exh. post sinodal Verbum Domini (VD, 2010) escriu que «La paraula del Senyor (…) és l’Evangeli que us anunciem» (1P 1, 25: cf. Is 40, 8). (…) Aquesta paraula (…) ha entrat en el temps. Déu ha pronunciat la seva Paraula eterna d’una manera humana; el seu Verb «es va fer carn» (Jn 1, 14). Aquesta és la bona notícia. Aquest és l’anunci que, a través dels segles, arriba a nosaltres” (VD, 1) 

Joan Pau II, en referència a New Age va dir que “només és una nova manera de practicar la gnosis, és a dir, la postura de l’esperit que, en nom d’un profund coneixement de Déu, acaba per tergiversar la seva Paraula substituint-la per paraules que són només humanes. La gnosis no ha desaparegut mai de l’àmbit del cristianisme” (Creuant el llindar de l’esperança, p.103-104). 

El Papa Montini afirma a l’Exh. Marialis cultus (MC, 1974) que “Maria és la Mare de Déu «oient» que acull amb fe la Paraula de Déu” (MC, 17). A l’Exh. Verbum Domini Benet XVI diu que “desitge cridar l’atenció sobre la familiaritat de Maria amb la Paraula de Déu (…) Parla i pensa amb la Paraula de Déu; la Paraula de Déu es converteix en paraula seva i la seva paraula neix de la Paraula de Déu. Així es posa de manifest, a més, que els seus pensaments estan en sintonia amb el pensament de Déu, que el seu voler és un voler amb Déu” (VD, 28).