CADASCÚ ÉS UNA CRIDA DE DÉU

La vida de tot home és una vocació

Aquest diumenge 2n del TO, cicle B, l’evangeli de Joan explica l’acudit de que “veieren on s’allotjava Jesús i es quedaren amb ell” quan Joan «el baptista» era amb dos dels seus deixebles i veient passar Jesús, va provocar a tots dos seguir-lo (cf Jn 1, 35-42). Semblant idea de la crida personal de Jesús fent deixebles seus, narra el primer llibre de Samuel que “encara era un noi i el Senyor el cridà; ell va respondre: parleu que el vostre servent us escolta” (1Sam 3, 3-10). 

A Maria de Natzaret i als pastors de Betlem la crida va ser per mitjà d’àngels; als mags d’Orient per una estrella molt lluminosa que per ells tenia un significat clar. La crida a Andreu, al seu germà Simó, a Mateu, es d'una altra manera doncs no sempre es el viu i en directe. La crida o la vocació la fa sempre Déu a tot èsser humà, cosa que recorda Joan Pau II des del primer moment del seu magisterí petrì, a l’Enc. Redemptor hominis (RH, 1979) on escriu que estar a l’Església “no es tracta només d’una “pertenença social” sinó que es para cadascú i per a tothom, una concreta “vocació”, una crida particular. Hem de veure sobretot a Crist que diu a cada membre: “¡Segueix-me!”; aquesta és la comunitat dels deixebles. Cadascú de vegades molt conscient i coherent, de vegades amb poca responsabilitat i molta incoherència.

El Vaticà II ha dedicat una especial atenció a impulsar aquesta comunitat perquè sigui conscient de la seva pròpia vida i activitat. Es tracta d’una veritable renovació de l’Església que suposa un adequat coneixement de la vocació i de la responsabilitat per aquesta gràcia singular, única i irrepetible de la crida. En base a aixó han de construir les seves vides els esposos, els pares, les dones i els homes de condició i professió diverses, començant pels que ocupen a la societat els llocs més alts” (RH, 21).

Benet XVI, com Joan Pau II, recorda que la crida o vocació és universal, per a tothom, no només pels frares i les monjes dins del Poble de Déu. A l’Enc. Caritas in veritate (CV, 2009) escriu que “Tots els homes perceben l’impuls interior d’estimar de manera autèntica; amor i veritat mai els abandonen completament perquè són la vocació que Déu ha posat al cor i a la ment de cada èsser humà” (CV, 1). I recorda que “a la Populorum progressio, Pau VI ens ha volgut dir, abans de res, que el progrés, en la seva font i en la seva essència, és una vocació: «En els designis de Déu, cada home esta cridat a promoure el seu pròpi progrés perquè la vida de tot home és una vocació» (CV, 16). 

Francesc recorda també el mateix de diverses maneres i ja al principi del seu ministeri petrì diu a l’Exh. Evangelii gaudium (EvG, 2013) que “la vocació d’un empresari es una noble tasca” (EvG, 203). A l’Exh Amoris laetitia (AL, 2016) escriu que “moltes famílies, que estan lluny de considerar-se perfectes, viuen en l’amor, realitzen la seva vocació i segueixen endavant encara que moltes vegades caiguin al llarg del camí” (AL, 57). 

Joan Pau II a RH, 14, cita de la Gaudium et spes (GS, 19) que “l’home tal com ha sigut «estimat» per Déu, tal com Éll ho ha «elegit» eternament, cridat, destinat a la gràcia i a la glòria, tal és precisament «cada» home” (G, 13) i afageix que “Crist, mort i ressuscitat per tots, dona sempre a l’home» —a tot home i a tots els homes— «la seva llum i la seva força perquè pugui respondre a la seva màxima vocació” (GS, 10). La crida divina és per iniciar una vida terrenal temporal i arribar a la vida eterna, per sempre, per sempre. Ningú és la causa d’haver nascut a aquest món ni la causa de morir quan i on vulgui. Tot el n. 18 de RH el Papa Wojtyla ho dedica a explicar que l’Església és solícita per la vocació de l’home, sigui blanc, negre, groc, a ratlles, a quadros, baró o muller.

No tots i cadascun dels humans han de tenir ni tan sols vocació cristiana ja que els deixebles cridats per Crist són llum del món i n’hi ha prou amb unes quantes bombetes. Els cristians són la sal de la Terra i n’hi ha prou amb una mica de sal a cada plat de menjar; no tot ha de ser sal ja que faria mal. 

L’universalitat o catolicitat de la crida de Déu a l’home té les conseqüències concretes en els diversos moments de la vida personal i col.lectiva. Per aixó va poder afirmar Benet XVI que “segons sant Tomàs, tots els homes, creients i no creients, estan cridats a reconèixer les exigències de la naturalesa humana expressades en la llei natural i a inspirar-s’hi en ella en la formulació de les lleis positives, és a dir, les que emanen les autoritats civils i polítiques per regular la convivència humana”. Per tant no és de rebut l’afirmació de que només alguns cristians, només la “classe superior” dels jerarques, coneixen la veritat natural i no la poden veure els pagans, els que no tenen la fe cristiana. Va recordar el Papa Ratzinger que “Tomàs d’Aquino va obrir una perspectiva nova, doncs la Filosofia aristotèlica era, obviament, una Filosofia elaborada sense coneixement ni de l’Antic ni del Nou Testament, una explicació del món sense revelació, només per la sola raó. Hi havia una "Filosofia" completa i convincent en sí mateixa, una racionalitat que precedia a la fe”. 

Seguint la mateixa doctrina, Francesc concreta a l’Exh. Evangelii gaudium (EvG, 2013) que “els creients ens sentim a prop també dels que, no reconeixent-se part d’alguna tradició religiosa, busquen sincerament la veritat, la bondat i la bellesa (…) Els percebem com a preciosos aliats en l’afany per la defensa de la dignitat humana, en la construcció d’una convivència pacífica entre els pobles i en la custòdia d’alló creat” (EvG, 257). Sobre la dignitat humana ve el record de la trista realitat viscuda pels jerarques i els teòlegs dels segles XV i XVI, que es barallaven i discutien si els nous humans trobats en el nou continent descobert per Colòm i Cia si tenien ànima, si eren humans o s’havia d’afirmar amb rotunditat, com amb els negres africans que només eren animals una mica més desenvolupats que els simis. 

Ntra Sra de la vocació

El Papa Bergoglio ha escrit una Exh. Gaudete et exúltate (GEx, 2018) sobre la crida universal a la santedat, la primera obra magisterial al respecte, i al n. 10 diu que “el Senyor fa a cadascun de nosaltres aquesta crida que te dirigeix també a tu (…) El Concili Vaticà II ho va destacar amb força: «Tots els fidels cristians de qualsevol condició i estat (…) són cridats pel Senyor, cadascú per el seu camí» (LG, 11). Més endavant s’auto cita recordant que en una Catequesi (19-XI-2014) va dir que “tots estem cridats a ser sants (…) ¿Estas casat? (…) ¿Ets un treballador? (…) ¿Ets pare, àvia o avi?  (…) ¿Tens autoritat?” (GEx, 14). 

“La Mare de Déu, model de tota vocació, ha dit Francesc, no va tenir por de dir el seu «fiat» a la crida del Senyor. Ella ens acompanya i ens guia (…) a ella ens dirigim per estar plenament disponibles al designi de Déu (Missatge a la LII Jornada mundial d’oració per les vocacions al 2015).