JESÚS SE N’ANÀ A UN LLOC SOLITARI A PREGAR

Si algú no resa, si us plau, que dimiteixi

Avui, 5è diumenge del TO, cicle B, a la Litúrgia de la Paraula escoltem que Jesús, sortin de la sinagoga a Cafarnaüm, se n’anà a casa de Simó i Andreu on va curar a la sogra i al vespre, quan el sol s’havia ocultat, li portaren tots els malalts. De bon matí, encara fosc, se n’anà a un lloc solitari a pregar (cf Mc 1, 29-39). Com va fer a Betania amb Marta i Maria, un altre cop ensenya a posar sempre en equilibri l’acció i la contemplació. No falten els que trenquen l’harmonia dels dos elements complementaris i enfroten l’acció i l’oració. 

Els de l’acció creuen que aixó de pregar es una perdua de temps amb la quantitat de coses que s’han de fer en aquest món. Teresa de Jesús (†1582 amb 67 anys), reformadora del Carmel, doctora de l’Església, una de les més grans místiques de la Història, compaginava els èxtasis i l’estar entre olles. Benet XVI, glossant a Teresa (Aud Gral 2-II-2011) va recordar que ensenya que el temps de l’oració no és una pèrdua de temps. Francesc també ha dedicat 38 catequesis a l’oració, des de maig 2020 a juny 2021. 

En temps de Teresa pul.lulava el Quietisme que tergiversa la correcta i vertadera quietud i és una heretgia condemnada per Inocenci XI (28-XI-1687) amb 68 proposicions (Sch. 2201-2269). Diuen ells que no tan sols s’uneixen a Déu, sinó que s’identifiquen amb Ell. Diuen que no es pot pensar ni en el cel ni en l’infern i que no cal preocupar-se de les temptacions o caigudes per abjectes que siguin. Aquesta trampa és freqüent en molts errats per justificar el ¡visca la Pepa! ¡Ampla és Castella! La quietud és promoguda per l’interès a l’Occident cristià de l’actitud oriental que té alguna cosa correcta i alhora descuidada a Occident peró l’error es portar l’actitud a l’extrem; s’aplaudeix, es practica, es fa propaganda del ioga peró es mira amb mals ulls als que diguin que fan oració. 

Es diu que les 68 proposicions condemnades por Innocenci XI són la doctrina i la vida de Miquel de Molinos (+1696 amb 68 anys) i al segle posterior tot alló místic es va mirar amb recel per sospitar el seu més o menys evident quietisme. Molinos era un capellà aragonès que a Roma es va guanyar la fama de gran director espiritual i ensenyava a fer amb facilitat l’oració amb mètode passiu. 

A Itàlia hi va haver una «secta quietista» amb el Cardenal Pier Matteo Petrucci (+1701 amb 65 anys), més moderat que Molinos i amb la condemna del quietisme va desaparèixer. En canvi a França la controvèrsia es va agegantar doncs el quietisme francès no tenia les aberracions morals de Molinos i dels italians. Procedien de l’anomenada lliteratura mística francesa del segle XVI, la mística abstracta, que va florir molt, i Madame Guyon (+1717 amb 69 anys) i el P. la Combe van subratllar el pur amor desinteressat i la passivitat de la fe per aconseguir la perfecció cristiana.

Quietisme hi ha al brahamanisme i al budisme amb el nirvana, després de l’absorció de l’ànima en l’Ésser Suprem, el Gran Tot i encara que culmina amb la mort, es pot anticipar a la vida. També hi ha quietisme als faquirs, a la "apathia" dels estoics i a l’éxtasi neoplatònic que sirveix –diuen ells- perquè l’ànima, immersa en bany de llum, vegi l’U, s’hi confongui amb Ell i adquireixi l’impecabilitat. Al món cristià va entrar aquesta temptació des dels primers moments amb Filó d’Alexandria (+45 dC amb 65 anys), jueu helenista que va ser el primer en afirmar que Déu és l’arquitecte de l’Univers alhora que concedia gran importància a la Providència divina. També els maniqueus eran quietistas que volien arribar a la perfecció sense lluita ascètica sinó per la quieta passivitat. Era una religió universalista creada al segle III pel savi persa Mani que es presentava com l’últim profeta enviat per Déu després de Zoroastro, Buda i Jesucrist. Gregori Marañón (+1960 amb 73 anys) va dir d’ells que volien arribar a Déu "pasant" dels mitjans ordinaris per rebre la gràcia de Déu. 

L’il.luminisme és el fenomen pseudo místic quietista espanyol del s. XVI que va sorgir als ellumenats i s’exercitava en conventicles secrets; l’Inquisició els va perseguir a fons. Hi va haver focos al Regne de Toledo (Guadalajara, Cifuentes, Pastrana, Medina del Camp, Salamanca, Sevilla); també així eren les madrilenyes "monges de sant Plàcid". L’il.luminisme es donava en zones o moviments religiosament calents, per aixó va prendre en la reforma dels franciscans, en els místics alemanys, etc. Sant Joan de la Creu en parla al tractar de la luxúria espiritual que es desferma en carnal (Nit, I, 4, 1). També n’hi va haver a Alemanya, Itàlia i França, anomenats els il.luminats de Picardia. 

Es va anomenà enllumenadisme al moviment que en alló moral era un quietisme però amb altres fonaments doctrinals; no són els filòsofs de l’Il.lustració del s. XVIII coneguts com els “enllumenats”. Menéndez Pelayo diu que venien de les Ordres religioses dels begards i les beguines com a fruit d’una religiositat exaltada, anàrquica, en rebel.lia a les normes oficials; era una mística feixuca, degenerada i grollera: una secta càncer del misticisme. La primera paraula que es va utilitzar va ser aluminat que Francesc de Villalobos (+1548 amb 76 anys) que era un metge humanista i s’aplicava als invertits sexuals. En canvi Catarina de Siena (+1380 amb 33 anys), laica dominica, mística, deia enllumenats als que correctament nomenar donen a la vida interior amb ganes i arpa peró així també es van autoanomenar en alguns que "profesaven perfecció" i quan s vae descobrir el pastís, la paraula enllumenat va quedar pejorativa. Fra Lluis de Lleó va escriure que "aquells dimonis dels enllumenats". 

Al segle XIX es va realitzar una activitat eclesial desbordant que Lleó XIII va haver de canalitzar per evitar el anomenat “activisme americà” del pare Isaac Hecker (+1888 amb 69 anys), fundador dels Pares paulinistes i promovia el descuit de la vida d’oració i de la personal lluita ascètica interior ja ques li semblaven actituds poc modernes i més aviat monacals, d’altra època. Aquest perill permanent va aflorar al postconcili Vaticà II quan alguns sectors eclesials, davant l’urgència del moment per ser necessari una acció monumental que reclamen els temps actuals, es llançaven a la voràgine de l’acció descuidant la vida espiritual. Francesc, en la inauguració de l’Any Judicial, el recent 25 de gener, ha dit: “Estimats jutges, sense oració no es pot fer de jutge. Si algú no resa, si us plau, que dimiteixi”. 

Avui comença la devoció dels set diumenges dedicats  a sant Josep abans de la seva festa (19 de març) i segur que d’ell es pot dir lo mateix que Joan Pau II diu a la Carta Novo millennio ineunte (NMI, 2001) de Maria: “Hem d’imitar la contemplació de Maria que meditava en el seu cor el misteri del Fill” (cf NMI, 58).