LA LEPRA ACTUAL ES LA FALTA DE UNITAT DE VIDA EN ELS CRISTIANS

Urgeix superar la fractura entre l’Evangeli i la vida

Compta Marc en aquest diumengi 6è del TO, cicle B, que es presenta un leprós a Jesús per demanar-li ser purificat quan tenien prohibit fer-ho; havien de viure aïllats, com s’escolta avui a la primera lectura del Levític (13, 1-46). Jesús el va fer marxar després de recomenar-li seriosament de no dir-ho a ningú però el leprós curat tot seguit va començar a divulgar entusiasmat el que havia passat, de manera que Jesús no podia ja entrar obertament en cap ciutat (cf Mc 1, 40-45). 

Amb activitat d’atendre leprosos és conegut Damià de Molokai (†1899 amb 59 anys), Jozef Veuster, belga, canonitzat per B-XVI en 2009, era un religiós dels Sts Cors de Jesús i Maria que a Honolulu fou ordenat sacerdot i va demanar anar a Molokai on s’enduien els leprosos. També al santoral romà hi és Marianne Code de Molokai (†1918 amb 80 anys), canonitzada també per B XVI en 2012, que éra nord-americana nascuda a Alemanya però que va ser portada a EEUU amb només un any de edat. En 1862 es va fer terciària franciscana a New York i va ser cridada a Honolulú per el rei de les illes Sandwich per cuidar els leprosos del seu regne. Va asistir a Damiá de Molokai els últims mesos de la seva vida i va seguir amb la seva feina assistencial. 

De la lepra, enfermetat contagiosa i estigmatiçant, al 1995 la OMS va dir que al món hi havia quasi 3 milions de leprosos però a més a més és pot considerar una lepra no somática i per aixó Pius XII diu que “la lepra” actual es la falta de unitat de vida en els cristians que ha portat a que l’Esperit Sant promogués el Concili Vaticà II ja que els catòlics simplement canalitzaven la seva fe dins dels temples, col.leccionaven estampetes, assistien a processions i limitaven la seva vocació missionera practicant unes piadoses devocions amb una cridanera ruptura de la unitat de vida, vivint la fe al marge de la conducta familiar, professional i social. Cristians a estones, alguns diumenges, en Setmana Santa, a la festa del sant patró del poble com si pensessin que les activitats fora del temple, enmig del món, no sent coherents amb els compromisos baptismals.

Joan XXIII va convocar el Concili ja que volia un “aggiornament” i posar al dia l’Església per estar en condicions més evangèliques i guarir la rutina i la falta de unitat de vida. Joan Pau II escriu a l’Exh post sinodal Christifideles laici (ChL, 1988) que “els Pares sinodals han dit: «La unitat de vida dels fidels laics té una gran importància. Ells, en efecte, han de santificar-se en la vida professional i social ordinaria»” (ChL, 17). 

Al llarg i a l’ampla de la Història la humanitat ha trencat la unitat de vida deformant i abusant amb alló diví com per exemple practicant l’endevinació que suposa la fe en un èsser o una força superior l’activitat del qual arriba a tots els detalls de la vida de cada individu i nació. Es voler conèixer la seva voluntat, preveure-la gairabé sempre amb una finalitat pragmàtica. Més que agradar a la divinitat, es volt no enfadar-la i evitar un càstig, una catàstrofe, etc. L’endivinació és una tendència morbosa de l’esperit humà per superar certs límits de l‘intel.lecte de l’home.

En totes les èpoques, l’home ha sentit interès per conèixer el futur arribant amb certa freqüència a ser obsesiu. A Roma “va arribar a ser tan gran l’estima dels auguris i del sacerdoci dels augurs que res es feia en temps de guerra i de pau sense haver consultat els auspicis” (Tito Livio, 1, 36). També els bàrbars “observen com els que més les sorts i els auspicis” (Tàcit, Germània, 10). 

Una altra conseqüència de la ruptura de la unitat de vida es troba amb la superstició que la qualifica Isidor de Sevilla com l’ombra de l’autèntica postura religiosa (Etimologies, 8, 3) en canvi els romans anomenaven superstició a la religió intensament viscuda (Virgili, Eneida, 12, 817; Sèneca, Epístoles, 95; etc.) pero és més freqüent acceptar el sentit pejoratiu com feia Ciceró dient que “no tan sols els filòsofs, sinó també els nostres avanpassats van separar la superstició de la religió” (Natura deorum 2, 28, 71). Servio afirmabv de les dones que “per voler ser massa religioses, es fan supersticioses” (In Aeneidam 8, 183). Emparentats amb ella sembla estar la màgia i el mago més que resar i observar amb meticulositat els detalls de la seva creença, tracta d’“obligar” a déus i a dèmones que li comuniquin la seva força sobrenatural (dynamis), l’esperit (pneuma) o l’efluvi diví (apórrhoia) amb una finalitat operativa, faedor de portents. Les aus domèstiues es consideraven sagrades a Pèrsia per espantar l’obscuritat i els démones o principis del mal. Plutarc deia que els gossos i les aus pertanyen a Ormuz, el principi del bé, i Proclo creia que els galls són criatures solars. La serp era considerada com a manifestació de la suprema divinitat telùrica, la Mare Terra, al ser vençuts els seus adoradors pels indoeuropeus de religió celestial, va quedar dessacralitzada o relacionada amb el principi del mal i va adquirir el valor d’un signe totalment negatiu. 

Entre un segle d’or i una època de decadència religiosa se situa la creixent proliferació i universalització de les supersticions per exemple, entre el segle d’or de Pericles i els posteriors de la Grècia antiga fins al declivi del paganisme, els diversos neoplatònics dels primers segles del cristianisme, ofereixen una bona col.lecció de conjurs, amulets, aullaments, bebegues i de més espècies de superstició i màgia, al compàs de la progressiva decadència de les religions celestes florents a l’època anterior en la meitat oriental del Mediterrani. A Roma, durant les guerres pùniques i, sobretot, l¡imminència de les tropes d’Aníbal, va provocar com una epidèmia de superstició: les respostes dels oràculs anaven de boca a boca, les dones anaven i venien embojarades d’un temple a l’altre i amb la seva cabellera solta netejaven el paviment dels santuaris; es veien prodigis de mal auguri com “platets volants”, eclipses, raigs que ferien als soldats, escuts que suaven sang, suor i lacrimació d¡imàges, canvi de sexe dels galls, etc. 

Augurs a Roma

Al segles de decadència pagana van proliferar de manera inimaginable els amulets que solien emportar-se com preservatius d’infermetats. A la zona muntanyosa de Burgos - Santander perviu el costum de lligar al braçol dels nens una mena d’escapulari que conté llengua de serp; potser supervivència de la arcaica sacralitat de la serp i del seu influx en la fecunditat i en la salut. Quan Pau va predicar a Efes, els conversos “confesen les seves pràctiques supersticioses i cremaven els sus llibres (...) arribant a calcular-se el seu valor en 50.000 (cinquanta mil) monedes de plata” (Act 19, 17). 

El Papa Wojtyla dixja escrit que hi ha els qui porten una vida com si no hi hagués Déu i certament urgeix que els fidels laics sepiguen superar en ells mateixos la fractura entre l’Evangeli i la vida, recomponent a la seva vida familiar quotidiana, al treball i a la societat, aquesta unitat de vida que a l’Evangeli troba inspiració i força per realizar-se en plenitud (cf ChL, 34).