LLAVORS ES DESENGANXARAN ELS ULLS DELS CECS…

Deixem que vingui a donar-nos un sacsejada a la nostra modorra.

Isaïes, aquest 3r diumenge d’Advent, cicle A, anuncia que el Messíes “vindrà i us salvarà. Llavors es desenganxaran els ulls dels cecs, i les orelles dels sords s’obriran. Aleshores saltarà el coix com al cérvol, i la llengua del mut llançarà crits de joia” (Is 35, 1-10). Són les senyals que descriu el passatge de l’Evangeli de Mateu que descriu el que Jesús va dir als que Joan “el baptista” va enviar per preguntar-li si era ell qui havia de venir o calia esperar-ne un altre (cf Mt 11, 4-5). Joan envia als sus deixebles per preguntar potser perquè té dubtes o perquè veu que dubten els seus deixebles i aixó els ajudará a sortir de dubtes. 

Sembla clar que dubtar no es dolent ja que l’«animal racional» aixó de cavil.lar no el repugna, sinó tot al contrari, i pensant sorgeixen dubtes però sense caure en l’extremisme de el dubte metòdic de Descartes; dubtar de tot per sistema. Joan de la Creu va escriure La nit fosca de l’ànima que sol ser cosa per a tots encara que a uns duri més i a altres menys. Per les persones normals tenir dubtes es cosa real i perfectament compatible amb tenir certeces. Josep dubtava si acollir o no a la seva esposa Maria, com li diu l’àngel (cf Mt 1, 20). Jeús recrimina a Pere la seva poca fe ja que dubtava mentre caminava damunt l’aigua invitat per Jesús per acostar-se a ell (cf Mt 14, 25-31). D’els dotze deixebles de Jesús ja ressuscitat, uns dubtaven mentre altres l’adoraven (Mt 28, 17). Tomàs d’Aquino, insigne intel.lectual, mestre oficial pels teòlegs, tenia els seus dubtes per exempla en que Maria fos Immaculada des de la seva concepció. Als primers anys del seu magisteri universitari deia que no era possible tal afirmació, després va tenir una època en que deia que si era possible però al final dubtava doncs no tenia clar si si o si no havia sigut preservada del pecat original des de la seva concepció i no en un altre moment posterior de la seva vida. 

El dubte sorgeix perquè l’intel.ligència humana es racional i pensar és exercir-la per arribar a la veritat sense engañar-se que sigui certeça certa perquè l’he pensada jo. De vegades, adverteix Francesc, el dubte pot venir pels que no prediquen l’Evangeli sinò certs accents doctrinals o morals que procedeixen de determinades opcions ideològiques (cf. EvG, 37). Són els que somien amb una doctrina monolítica defensada per tots sense matisos (EvG, 49). A la 2a lectura Jaume demana que ”tingueu paciéncia fins la vinguda del Senyor (…) enfortiu els vostres cors” (Sant 5, 7-10), que no és endurir-lo. En la Constitució Veritatis gaudium (VG, 2017) Francesc comença recordant que “l’alegria de la veritat ―Veritatis gaudium― manifesta el desig vehement que deixa inquiet el cor de l’home fins que trobi, habiti i comparteixi amb tots la llum de Déu” (VG, 1). 

Benet XVI explica que la racionalitat de l’home és una realitat viva i dinàmica perquè al llarg de la vida creix la comprensió amb la contemplació, l’estudi, amb una més profunda experiència (cf Verbum Domini, 22). Els ancians són els savis de la família i de la societat i no pas els nens ni els joves. Afegeix Ratzinger l’implicació de la raó en les qüestions religioses i de fe ja que “hem de fer qualsevol esforç per mostrar la Paraula de Déu com una opertura als pròpis problemes, una resposta als nostres interrogants, un eixamplament dels pròpis valors” (VD, 23). 

Tirthankara

Joan Pau II a l’Encíclica sobre la fe i la raó (Fides et ratio, FR, 1998) recorda que “una simple mirada a la Història antiga mostra amb claredat com en diferents parts de la Terra brollen les preguntes de fons ¿qui soc?, ¿d’on vinc i a on vaig?, ¿què hi ha després d’aquesta vida? Aquestes mateixes preguntes les trobem als escrits sagrats d’Israel peró apareixen també als Veda i als Avesta; els trobem en els escrits de Confucio i Lao-Tze i a la predicació dels Tirthankara i de Buda; així mateix es troben en els poemes d’Homer i en les tragedies d’Eurípides i Sòfocles, així com en els tractats filosòfics de Plató i Aristòtil”. I continua afirman que “l’home té molts mitjans per progressar en el coneixement de la veritat. Entre ells destaca la Filosofia que contribueix directament a formular la pregunta sobre el sentit de la vida i a traçar la resposta. Les respostes que s’han donat s’emmarquen en un horitzó que posa en evidència la complementarietat de les diferents cultures”. 

Amb ocasió del Gran Jubileu del 2000, afirmava que “amb mirada més pura, no només cadascun individualment, també tota l’Església ha volgut recordar les infidelitats amb què tants fills seus, a la llarg de la Història, han enforquit el seu rostre. Examen de conciència, conscients que l’Església és santa i alhora té necessitat de purificació (LG 8). Aquesta purificació de la memòria ha reforçat els nostres passos pel camí cap el futur, fent-nos més humils” (NMI, 6). El mateix amb altres paraules va proposar Benet XVI al dir que “cal que a l’autocrítica de la Edat moderna confluiexi també una autocrítica del cristianisme modern, que ha d’aprendre sempre a comprendre’s a si mateix a partir de les seves pròpies arrels”. Francesc continuant el magisteri dels seus antecessors encara que amb altres paraules afirma que “buscar superar aqueste divorci entre Teologia i Pastoral, entre fe i vida, ha sigut precisament un de les principals aportacions del Concili Vaticà II. M’animo a dir que ha revolucionat en certa manera l’estatut de la Teologia, la manera de fer i del pensar creient” (VG, 2). 

Com s’ha referit en diverses ocasions, Francesc també per escrit diu que “la novetat ens dona sempre una mica de por perquè ens sentim més segurs si ho tenim tot sota control, si som nosaltres els que construïm, programem i planifiquem la nostra vida. ¿Estem decidits a recórrer els camins nous que la novetat de Déu ens presenta o ens atrinxerem en estructures caduques, que han perdut capacitat de resposta?” 

A Gaudete et exúltate (GEx, 2018) diu que “la costum ens sedueix i ens diu que no té sentit tractar de canviar alguna cosa, que no podem fer res (…) que sempre ha sigut així i, malgrat tot, sobrevivim (…) deixem que el Senyor vingui a despertar-nos, a donar-nos un sacló a la nostra moderra, a alliberar-nos de l’inèrcia” (GEx, 137). I afegeix que “els sants sorprenen, desinstal.len, perquè les seves vides ens inviten a sortir de la mediocritat tranquil.la i anestesiant” (GEx, 138). 

La virtut teologal de l’esperança, l’apropiada per millorar a Advent, fa adonar que cal apreciar cada vegade més l’«esperança fiable», que deia Benet XVI, el premi promès per Déu, que comporta vigilar per no perdre’l per manca d’humilitat, personal i col.lectiva. L’actual llum de l’Esperit a les Esglesies fa que es vegi clar que s’ha tancat l’etapa de la Cristiandat per humilitat que permet veure que els cristians, els europeus sobre tot, no són els millors ciutadans, ni els únics honrats, servicials i sincers polítics, ni els millors verdaders matemàtics o filòsofs, científics, futbolistes. mùsics, cineastes, encara que mai han faltat ni faltaran entre els millors. El Decret Inter mirifica del Vaticà II sobre els mitjans de comunicació demana “arribar i moure (…) la societat humana, la premsa, el cinema, la radio, la tele i altres semblants”. 

Reconèixer que som uns pobres servents i no hem fet res més que el que haviem de fer (cf. Lc 17, 10) és reconèixer que no s’actua fundant-se en una superioritat o major capacitat, lliçó apresa de Maria i Josep que són de camí cap a Betlem comentant el que se’ls ha dit de part de Déu i el que està passant que sembla desmentir’ho.