JESÚS NEIX A BETLEM

Déu, un nadó impotent

En aquests dies nadalencs, davant d’un pessebre, un arbre de Nadal, unes llums pels carrers, etc., la ment es dispara per raonar, per voler entendre almenys alguna cosa del que se celebra. Al cavilar aquests fets un es queda sorprés amb el fet real i innegable de veure al Déu creador, omnipotent i totpoderós, fet un nadó impotent, indefens, necessitat, amb fred, fam, etc. 

Aquest nadó que ha nascut a Betlem és el Messies esperat i promés, Déu redemptor, i provoca preguntar-li per què i perquè t’has encarnat, t’has fet veritablement home sense deixar de ser Déu. Alguns "savis" creuen que no s’equivoquen si afirmen que va venir per instaurar aquí a la Terra el seu regne del cel en que no hi ha ni haurà mai ni errors, ni dolors, ni contradiccions, ni injustícias, ni assassinats, maltractes, malalties, debilitats, no l’ús de mascaretes per enfrontar-se a virus malvats, etc. Peró aixó no és el plan diví per aquesta etapa terrenal i caduca de la vida dels homes, i ells, els "savis", es posen nerviosos i es llancen a fer-ho ara aquí ja que Déu no ho està fent ja que no hi ha un dia sa, sense robatoris, maltractes, bombardeijos, malalties, terratremols, tornats, sunamis, etc. 

Benet XVI, a  “Jesús de Natzaret”, llibre escrit com Ratzinger i no com Papa, en el capítul sobre les temptacions de Jesús al desert, explica que “apareix clar el nucli de tota temptació: apartar Déu que, davant tot el que sembla més urgent a la nostra vida, passa a ser cosa secundaria, o fins i tot superflua i molesto. Posar ordre al nostre món per nosaltres sols, sense Déu, comptant únicament amb les nostres pròpies capacitats, reconèixer com veritables només les realitats polítiques i materials, i deixar Déu de banda com cosa il.lusoria, aquesta és la temptació que ens amenaça de moltes maneres”. El temptador diu que «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es converteixin en pans» (Mt 4, 3) i aquesta petició se la dirigim també nosaltres a Déu, a Crist i a la seva Església al llarg de la Història: si existeixes, Déu, t’has de mostrar. 

A la seva primera Encíclica Deus caritas est (DCE, 2005) repeteix que “l’experiència de la immensa necessitat pot, d’una banda, inclinar-nos cap a l’ideologia que pretén realitzar ara alló que, segons sembla, no consegueix el govern de Déu sobre el món” (DCE, 36). Els cristians creientes i practicants no han de caure en la temptació de l’utilitarisme, que utilitza, va utilitzar i utilitzarà la religió (la que sigui) i Déu mateix per portar endavant els seus plans temporals de poder i domini. La Història ho ensenya amb els imperis americans precolombins com l’Inca, també l’Imperi romà, la Cristiandat medieval europea, etc. 

En cap dels 4 evangelis es diu que calgui celebrar o commemorar el naixement del Messies; Jesús només va ordenar a l’ultim sopar pasqual “feu aixó en memòria meva” (Lc 22, 19). Es discuteix el significat d’«aixó» doncs no es tracta del menú, ni de la postura, però si Jesús va pendre el pa, el parti i després el va donar per menjar el seu cos, alguns lamenten que estigui prohibit partir el pa en aquell moment del ritu eucarístic. I si va donar a beure del calze de la seva sang, que estigui prohibit beure-la llevat 4 casos assenyalats recientment amb la reforma litúrgica conciliar. Però fa molts segles que es celebran els nadals fins i tot per tot el planeta encara que al àmbit cristià es festa religiosa encara que el seu significat va canviant amb el temps però sense que manquin els regals i els dinars extra. Celebrar l’aniversari es cosa sorgida fora de l’àmbit cristià i en alguns casos era ocasió per manifestar pompa, vanaglòria i vanitat com era amb els emperadors romans, i que recorda el ex Papa Benet XVI a “Jesús de Natzaret” al capítol sobre l’infància de Jesús. 

Ficant el cap un altre cop per millorar la comprensió racional dels relats sobre el naixement de Déu en un estable de Betlem, atrau la frase que "no havia lloc per ells" (Lc 2, 7). S’entent que no tant va ser un fet físic sinó que es refereix a l’actitud espiritual ja que l’aldea de Betlem difícilment s’enten que hagués una posada i menys overbooking ja que era una aldea amb cuatre cases. Maria, al arribar a Betlem, intuint que el part seria excepcional com va ser la concepció, amb la seva picardia i saviesa femenina, li va dir a Josep que estava cansada i es quedava a l’entrada a l’aldea, al pou, mentre ell podia anar-hi a buscar allotjament i una mica de menjar. Com demana la naturalitat i la discreció, Maria, sabent que li havia arribat l’hora, es va retirar a un estable para quedar arrecerada. Intuïa que no necessitaria ajuda ni llevadora per parir al Verb etern, al Fill de Déu, el seu fill. Quan Josep va tornar, es trobaria al Nadó als braços de la seva mare i va quedar impressionat per la bellesa del Nen i la de la seva esposa Maria, tranquil.la, serena, feliç, un sol. Josep una altra vegada és present sense gaira protagonisme. 

Diu l’evangeli de Joan que “va venir als seus i els seus no el van rebre” (Jn 1, 11) que és una bona interpretació de que “no hi havia lloc a la posada”, o sigui que no havia, ni hi ha lloc per Déu en cada vida humana, en cada cor humà, en cada ment humana. Un bon grapat d’humans, inclosos els cristians, no li fan cas; a la pràctica som agnòstics, no pas ateus perquè creuen en Ell encara que està a lo seu, en les seves coses celestials, i nosaltres, per tant, en les terrenals; cadascun a lo seu. 

Déu creador, omnipotent, totpoderós es fa home; és un nadó, nounat, impotent, necessitat. Com recorda Pau, “no va fer ostentació de la seva categoria de Déu” (Fil 2, 6). Diu Francesc que necessitem “una mirada contemplativa, és a dir, una mirada de fe, que descobreixi el Déu que habita en les seves llars, als carrers, a les places (EvG, 71). Mirant els pessebres, brolla preguntar-se si cap Déu a la meva vida. ¿Està a gust al meu cor encara que sigui un estable, un muladar, poca cosa, però amb palla neta i sense mosques ni mosquits ja que tenim a ma el purificador espiritual? 

Hi ha molts teòlegs que coneixen moltissimes coses de Déu, han escrit molts llibres però no se l’estimen. Es pot resar molt i no estimar ni a Déu ni als germans. Hi ha persones que resen poc o no res però saben estimar; estimen més i mijor que molts creientes i practicants. Els cristians sabem que es tracta d’imitar el que Jesús ens va ensenyar amb la seva vida terrenal des del primer moment, ja a l'estable de Betlem. Va ser a Antioquia de Siria on es va començar a anomenar «cristians» als deixebles de Crist i Pau recorda a aquells primers cristians i a tots, que es tracta d’arribar a ser altre Crist, que en aixó consisteix imitar-lo, seguir-lo, però no és imitar-lo en alló extern, deixar-se el cabell llarg (si és que Jesús el portava així), ni sandàlies i sense mitjons (si era el calçat normal de llavors), ni barba i bigoti (si és que era aquest el seu caient exterior). Pau afirma als cristians filipencs i a tots els altres, els d’ahir, els d’avui i els de demà, que es tracta de tenir “els mateixos sentiments de Crist Jesús” (Phil 2, 5). 

Michel Sabbah, Patriarca de Jerusalem

La seva Beatitut Michel Sabbah, Patriarca llatí de Jerusalem, en un Missatge de Nadal al 2006, deia que “quan celebrem l’Eucaristia ens trobem a Betlem, a la «casa del pa». Crist s’ens dona, i així ens dona la seva pau. Ens la dona perquè portem la llum de la pau al més profund del nostre èsser i la comuniquem als altres; perquè seguem artífexs de pau i contribuïm així a la pau al món“. 

El papa Francesc comentava en una ocasió que “avui ha nascut el Fill de Déu: tot canvia. La Verge ens ofereix al seu Fill. Guardem silenci i deixem que aquest Nen ens parli” (Homilia 24-XII-2015).