ALÇAT, AVANÇA, PROGRESSA

On està el rei dels jueus que ha nascut?

 

“Alçat radiant que arriba la teva llum” diu Isaïes avui Epifania del Senyor i els mags d’Orient arribats a Betlem per honrar el nascut “rei dels jueus” (cf MT 2, 1-2) s’alçaren i avançaren a través de mols quilòmetres i bona part del camí pel desert. Avançar és progressar, millorar, idea que forma part de la tradició cultural d’Europa ja que procedeix de la concepció clàssica de la Història, de la Revelació hebraic-cristiana sobre l’intervenció messiànica i la salvació encara que apareix en la conciència europea després de l’avanç de la Ciència i del Racionalisme, entre 1500 y 1800. Fins el segle XVII, el progrés era considerat com cosa natural i espontànea i no com a fruit de l’esforç humà però per ajudar a viure la bona evangelització, Pau VI va escriure l’Encíclica Populorum progresio (PP, 1967) on recorda que “acabat el Concili Ecumènic Vaticà II, una presa de conciència renovada de les exigències del missatge evangélic obliga l’Església a posar-se al servei dels homes per ajudar-los a captar totes les dimensions d’aquest greu problema (el desemvolupament dels pobles) i convencer-los de la urgència d’una acció solidària en aquest decisiu canvi de la Història de la humanitat”. 

Els èxits de les ciències naturals durant el segles XVII i XVIII van despertar la capacitat de progrés i aquell optimismo va passar als homes de l’Il.lustració. El filòsof Augusto Comte (†1857 amb 59 anys) va rebutjar l’idea de la perfectibilitat absoluta i il.limitada de l’home i per aixó va preferir la paraula “desenvolupament” a la de “progrés” i ara Francesc, amb el gir copernicà marcat per l’Esperit Sant amb el Vaticà II, recorda que “l’Església no pretén aturar l’admirable progrés de les ciències (…) fins i tot gaudeix reconeixent l’enorme potencial que Déu ha donat a la ment humana” (EvG, 243). 

Hi va haver una época en què els pensadors d’aquell moment semblaven pioners remots del Concili Vaticà II quan encara faltaven 600 anys per què es portés a terme doncs es començava a insistir en la dignitat de l’home en quan centre i eix de l’esdevenir históric i no van faltar els qui es focalitzaren en subratllar la capacitat de l’home per dominar la Natura. Però el cristianisme, com a religió, no va ser fundat per inventar res d’aquest món i per aixó els seus creients assumeixen allò positiu de cada cultura i de cada època histórica en que els ha tocat viure i conviure. Joan Pau II ho recordava a Novo millennio ineunte de 2001 (NMI, 56) dient que “l’Església reconeix que no només ha donat, sinó que també ha «rebut de la Història i del desenvolupament del génere humà» (Gaudium et spes, 44)”. Però no es tracta d’assimilar-ho tot alló d’aquest món on hi ha bo i dolent i per aixó Francesc, com els seus antecesors, demana discerniment i a l’Encíclica ecològica (Laudate si, LSi) diu que “molts saben que el progrés actual i la mera sumatòria d’objetes o plaers no són suficients per donar-li sentit i goig al cor humà, però no se senten capaços de renunciar a alló que el mercat els ofereix” (LSi, 209). Els cristians són al món, per aquest món, però no són d’aquest món, o sigui que no són mundans, cosa que el mateix Jesús va explicar (cf Jn 8, 23; 15,19; 17, 11.15). 

L’Humanisme, que va tenir moltes direccions, va exaltar alló humà fomentant l’aversió al cristianisme medieval i escolàstic perquè es predicava només alló diví trencant l’equilibri de l’Evangeli d’aquestes dues realitats i reduint o oblidant la real encarnació de Crist, alhora Déu i home. Al costat de l’optimisme per la raó i la dignitat de l’home i per l’ànsia de progrés, els de l’Il.lustració no van poder evitar la paradoxa de viure amb un crecient temor a la raó i l’inicial optimisme idolàtric per ella va acabar sent un pànic tal que al segle XX es va assolí l’estat de “progrés” de la irracionalitat, del sentimentalisme, del plaer immediat i un tancar els ulls al demà. Fora el seny. 

El catolicisme va lluitar contra l’Il.lustració ja a finals del segle XVII per part del clergat doncs se la veia com un fort poder amenaçant mentre que els “demòcrates” sentien una visceral repulsa a tota retrocés i per aixó estaven en peus de guerra contra tot absolutisme regi i contra el cristianisme dogmàtic i immobilista. La anomenada “Restauració” fou l’intent de donar marxa enrere i dur a terme la “re-eclesiasticació” de la societat civil amb l’ajuda del poder regi. 

L’«aggiornament» que va proposar Joan XXIII s’inscriu al “progressisme cristià” però alguns deien que en si és cosa maligna per ser progrés i no immovilisme. El cristianisme tant sols s’oposa al humanisme ateu ja que només s’oposa al pecat, la qual cosa que és constitutiu del seu pròpio èsser. 

El Papa Wojtyla a Redemptor hominis (RH, 1979) va manifestar la seva sintonia amb el Concili Vaticà II que va marcar una actitud nova en temps nous i gràcies a ella diu que “el progrés de la técnica i el desenvolupament de la civilització del nostre temps (…) tan meravellós en el què és difícil no descobrir també autèntics signes de la grandesa de l’home, que ens han estat revelats en els seus gèrmens a les pàgines del Llibre del Gènesi, en la descripció de la Creació (cf Gn 1-2)” (RH, 15). Ves a saber quina cara posa Galileu. Ara el Papa Bergoglio diu que “no podem deixar de valorar i d’agrair el progrés tècnic, especialment en la Medicina, l’Inginyeria i les comunicacions. ¿I com no reconèixer tots els esforços de molts científics i tècnics, que han aportat alternatives per un desenvolupament sostenible?” (LSi, 102). 

L’«humanisme cristià» és una expressió sorgida davant les acusacions de l’anticlericalisme il.lustrat i pretén expressar fonamentalment que el cristianisme no patrocina l’aniquilació de l’home, ni és antihumà encara que alguns els pot fer l’impressió que es pot donar una plena humanització totalment aliena a Déu, o que el cristià ha de fer una humanització afegida a la seva fe i al marge d’ella. Francesc ho aplica a la vida familiar a Amoris laetitia (AL) dient que “el Concili Vaticà II plantejava la necessitat d’«una positiva i prudent educació sexual» que arribi als nens i als adolescents «conforme avança la seva edat» i «tenint en compta el progrés de la Psicologia, la Pedagogia i la Didàctica». Ens hauríem de preguntar si les nostres institucions educatives han asumit aquest desafíament” (AL, 280). 

Pau VI seguia dient que “el desenvolupament integral de l’home no es pot fer sense el desenvolupament solidari de la humanitat, mitjançant un mutu i comú esforç (…) avui, ja ningún ho pot ignorar, en continents sensers són innombrables els homes i les dones torturats per la fam, innombrables els nens subalimentats, fins al punt que un bon nombre d’ells mor a la flor de la vida, el creixement físic i el desenvolupament mental d’altres molts queda impedit per la mateixa causa, per tot aixó regions senseras desfalleixen amb la tristesa i el sufriment” (Populorum progresio). 

Certament es pot ser un bon professional estant allunyat de Déu, i l’home en pecat pot posseir qualitats fins i tot morals, però cal afirmar que l’únic humanisme en sentit ple i radical és aquell que hagi acollit el nucli del cristianisme, l’Evangeli, el missatge de Crist amb la seva encarnació. 

Francesc considerava a l’homilia de l’Epifania del any pasat 2022 que “els mags viatgen cap a Betlem. La seva peregrinació ens parla també a nosaltres, cridats a caminar cap a Jesús. Tenien bones excuses per no marxar. Eren savis i astròlegs, tenien fama i riqueza, podien conformar-se, podien estar tranquils. En canvi, es deixen inquietar per una pregunta i per un signe: «¿ón està el rei dels jueus que ha nascut? Perquè vam veure la seva estrella…» (Mt 2, 2)”.