JESÚS BATEJAT PER JOAN

Tot cristià, pel baptisme, és deixeble - missioner

Jesús quan tenia més de 30 anys però encara no els 50, com deien els jueus, va abandonar la seva vida ordinària i «oculta» al taller de Natzaret i se’n va anar en primer lloc al Jordà per ser batejat per Joan motejat “el baptista”. D’aquí se’n va anar 40 dies al desert i després va començar el últims dos anys i mig de la seva vida, anomenada «vida pública» per recórrer tots els pobles, ciutats i aldees de Palestina predicant, guarint, convivint amb els homes del seu temps. 

El papa Francesc ha explicat aquest sagrament del baptisme a una Missa matutina (17-IV-2013), el dimercres 3r de Pasqua i a les catequesi dels dimecres 11 i 18 d’abril de 2018. És el primer sagrament que rep un èsser humà per ser «cristià», per ser fet fill de Déu, per pertenèixer a l’Església i participar de la missió corredemptora ja que no és pas un accident ètnic o cultural sinó que es cosa personal que implica una resposta lliure i responsable. 

Francesc va recordar que després del martiri d’Esteve, va esclatar una violenta persecució contra l’Església de Jerusalem (cf Act 8, 1-8) i tots “van fugir excepte els apòstols. Els cristians se’n van anar tot sols, sense preveres, sense bisbes: tot sols. Eren simples fidels, tot just batejats des de feia un any o poc més potser. Però tenien el coratge d’anar a anunciar. ¡I els creien! Anunciaven (…) suscitaven curiositat; però... ¿qui són aquests? Tenien només la força del baptisme. I el baptisme els donava aquest coratge apostòlic, la força de l’Esperit”.

 

Deia el Papa Bergoglio que “Penso: Però nosaltres, creiem en aixó? ¿Que el baptisme sigui suficient per evangelitzar? O esperem que el mossèn digui, que el bisbe digui (…) Massa sovint la gràcia del baptisme es deixa una mica apart i ens tanquem en els nostres pensaments, en les nostres coses (…) A vegades pensem: No, nosaltres som cristians: hem rebut el baptisme, hem sigut confirmats, hem fet la primera comunió (…) i així el carnet d’identitat està bé. I ara, dormim tranquils: som cristians. Quan fem aixó, l’Església es converteix en Església mainadera, que té cura del nen perquè s’adormi. És una Església adormida”.

 

Va recordar el que va passar al Japó en els primers decennis del segle XVII, quan els missioners catòlics van ser expulsats del país i les comunitats van estar més de dos segles sense sacerdots. “Quan després van tornar els missioners ¡van trobar una comunitat viva on tots estaven batejats, catequitzats, casats per l’Església! I fins i tot quants havien mort havien rebut una sepultura cristiana. Però no hi havia sacerdot! ¿Qui ho va fer? ¡Els batejats!”. 

Com al seu dia va demanar Joan Pau II, ara Francesc recomana conèixer i celebrar la data del baptisme doncs com se sol celebrar l’aniversari del naixement, hi ha que celebrar l’aniversari del renaixement. Joan Pau II havia instat a aprofundir la teoria i la praxi del Baptisme al 1997, any de preparació immediata al Gran Jubileu del 2000, dedicat Déu Fill, Jesucrist, i a aquest sagrament de l’iniciació cristiana (cf TMA, 41). 

Joan Pau II en va parlar d’ell a la vigilia baptismal a la JMJ tinguda a París (23-VIII-1997) al Hipòdrom de Longchamp on va dir que “no és possible oblidar la dolorosa massacre de la nit de sant Bartomeu, amb les seves fosques motivacions, i vinculada al record de grands faltes i durs sufriments a la Història de França. Els cristians havien elegit mitjans que l’Evangeli reprova. Si evoco el passat és perquè «reconèixer els fracassos d’ahir és un acte de lleialtat i de valentia que ens ajuda a reforçar la nostra fe, fent-nos capaços i disposats per afrontar les temptacions i les dificultats d’avui» (Tertio millennio adveniente, 33)”. Va afegir: “estimats joves, ¿sabeu què fa en vosaltres el sagrament del Baptisme? Déu us reconeix com a fills seus i transforma la vostra existència en una història d’amor amb Ell. Us conforma amb Crist perquè podeu realitzar la vostra vocació personal (…) Heu sigut cridats, elegits per Crist per viure en la llibertat dels fills de Déu i heu sigut també confirmats en la vostra vocació baptismal i visitats per l’Esperit Sant per anunciar l’Evangeli al llarg de tota la vostra vida” (n. 6). 

“El baptisme, misteri i esperança del món que vindrà” diu sant Cirili de Jerusalem (Procatequesis 10, 12) és el més bell dels dons de Déu doncs ens invita a convertir-nos en deixebles del Senyor. És un vestit de fortaleça i de perfecció. Revestits de blanc el dia del nostre bateig com ho serem l’últim dia. 

A la Carta Desiderio desideravit (DD, 2022) sobre la formació litúrgica del poble de Déu, Francesc diu que ser cristià “no és una adhesió mental al seu pensament o la sumissió a un codi de comportament (…) No és un gest màgic” (DD, 12). Insisteix a la Constitució Predicate evangelium (PE, 2022) sobre la reforma de la cúria vaticana que “el Papa, els bisbes i els altres ministres ordenats no són els únics evangelitzadors a l’Església (…) Tot cristià, en virtut del baptisme, és deixeble - missioner” (PE, 10). 

En la Exh. Gaudete et exúltate (GEx, 2018) sobre la crida a la santedat al món d’avui diu que “una condició essencial pel progrés en el discerniment és educar-se en la paciència de Déu i en els seus temps, que (…) no (…) permet als gelosos «arrencar el jull» que creix amb el blat (cf. Mt 13, 29) (…) No es discerneix per descobrir què més li podem treure a aquesta vida, sinó per reconèixer com podem cumplir millor aquesta missió que se’ns ha confiat en el baptisme” (GEx, 174). “Deixa que la gràcia del teu baptisme fructifiqui en un camí de santedat (…) tens la força de l’Esperit Sant perquè sigui possible, i la santedat, en el fons, és el fruit de l’Esperit Sant en la teva vida” (GEx, 15). 

Ja havia escrit a l’Exh post sinodal Amoris laetitiae (AL, 2016) que “la llar ha de continuar sent el lloc on s’ensenyi a percebre les raons i la bellesa de la fe, a resar i a servir al proïsme. Aixó comença al baptisme, on, com deia sant Agustí, les mares que porten als seus fills «cooperen amb el part sant» (AL, 287).

Benet XVI escrivia a l’Exh post sinodal Verbum Domini (VD, 2010) sobre la Paraula del Senyor a la vida i a la missió de l’Església que “el Sínode ha dirigit moltes vegades la seva atenció als fidels laics, donant-los les gràcies pel seu generós compromís en la difusió de l’Evangeli en els diferents àmbits de la vida quotidiana, del treball, l’escola, la família i l’educació. Aquesta feina, que prove del baptisme, s’ha de desenvolupar mitjançant una vida cristiana cada volta més conscient, capaç de donar «raó de l’esperança que tenim» (cf. 1Pt 3, 15)” (VD, 84). 

Ja anteriorment a l’Exh Sacramentum caritatis (SC, 2007) deixa escrit que “ja que el món és «el camp» (Mt 13, 38) en què Déu posa als seus fills com bona llavor, els laics cristians, en virtut del Baptisme i de la Confirmació, i enfortits per l’Eucaristia, estan cridats a viure la novetat radical portada per Crist precisament en les condicions comuns de la vida. Han de cultivar el desig de que l’Eucaristia influixi cada cop més profundament en la seva vida quotidiana, convertint-los en testimonis visibles en el seu pròpi ambient de treball i en tota la societat” (SC, 79).