DIUMENGE DE LA PARAULA DE DÉU

Tercer diumenge del TO 

El tercer diumenge del TO, prop o dins de l’Octavari d’oració per la unitat dels cristians va ser instituit per Francesc com a «diumenge de la Paraula de Déu» perquè expresa un valor ecumènic. El Decret deia que “sovint es donen tendències que intenten monopolitzar el text sagrat relegant-lo a certs cercles o grups escogits. No pot ser així. La Biblia no pot ser només patrimoni d’alguns, i encara menys una col.lecció de llibres per uns pocs privilegiats. Pertany, en primer lloc, al poble convocat per escoltar-la i reconèixer-se en aquesta Paraula”. A la nostra infància ens van ensenyar que llegir la Biblia era cosa dels “protestants”. Ja al començar el segle XX el papa Píus X, acollint la petició dels cristians no católics, va decretar que aquesta paraula (protestant) no’s podía dir en referència a ells doncs era una falta de caritat i dificultava el retorn a l’unitat. 

El lema d’aquest any pel «diumenge de la Paraula de Déu» es de la primera Carta de Joan que diu que “us anunciem el que em vist” (1Jn, 1, 3). Benet XVI va escriure la Exhortació post sonidal Verbum Domini (VD, 2010) sobre la Paraula de Déu a la vida i a la missió de l’Església perquè és un tema clau del cristianisme i feia eco a la proposta del Concili Vaticà II amb la Constitució Dogmàtica Dei verbum (DV, 1965) que va ser el document conciliar més costós de ser aprovat ja que es van tardar els dos anys del Concili (1963-65) per ser aprovat quan havia sigut el primer en ser estudiat pels pares conciliars. 

Diu Benet XVI que “Déu ha pronunciat la seva Paraula eterna d’una manera humana; el seu Verb «es va fer carn» (Jn 1, 14). Aquesta és la bona notícia. Aquest és l’anunci que, a través dels segles, arriba fins a nosaltres (…) amb aquesta Exhortació, cumpleixo de bon grat la petició dels Pares de donar a conèixer a tot el Poble de Déu la riquesa surgida a la reunió vaticana i les indicacions propostes, com a fruit del treball en comú” (VD, 1). 

La Constitució conciliar diu que “Disposà Déu en la seva saviesa revelar-se a Si mateix i donar a conèixer el misteri de la seva voluntat, mitjansant el qual els homes, per mitjà de Crist, Verb encarnat, tenen accés al Pare en l’Esperit Sant i es fan consorts de la naturalesa divina (…) Déu, creant-ho tot i conservant-ho pel seu Verb, dóna als homes testimoni perenne de Si mateix en les coses creades (…) Confessa el sant Concili «que Déu, principi i fi de totes les coses, pot ser conegut amb seguretat per la llum natural de la raó humana, partint de les criatures»”. Aquesta dimensió ecològica és la raó de l’interés de Francesc en ajudar a estimar el món creat com Déu tant ho estima, i donar a l’espiritualitat cristiana el toc diví ecològic. L’Encíclica “verd” Laudato si (LSi, 2015) no és un caprici ecològic del Papa argentí. 

Benet XVI a l’Exhortació post sinodal diu que “si bé és cert que al centre de la revelació divina hi ha l’esdevinensa de Crist, també cal reconèixer que la mateixa creació, el liber naturae, forma part esencialment d’aquesta simfonia a varies veus en que s’expresa l’únic Verb” (DV, 7). I afegeix que “la creació neix del Logos i porta la marca imborrable de la Raó creadora que ordena i guia. Els salms canten aquesta joiosa certesa (…) La Tradició del pensament cristià va saber profunditzar en aquest element clau de la simfonia de la Paraula quan, per exemple, sant Bonaventura, juntament amb la gran Tradició dels Pares grecs, veu al Logos totes les possibilitats de la creació i diu que «tota criatura es Paraula de Déu, ja que proclama Déu» (DV, 8).

 

Més endavant fa referència a un altre punt important en el context de la revelació i afegeix que “el Sinode ha recomanat «ajudar als fidels a distingir bé la Paraula de Déu de les revelacions privades», la funció de la qual «no és la de (...) «completar» la Revelació definitiva de Crist, sinó la de ajudar a viure-la més plenament en una certa època de la Història»” (DV, 14). Després recorda que “la Tradició d’origen apostòlic és una realitat viva i dinàmica, que «va creixent a l’Església amb l’ajuda de l’Esperit Sant»; però no en el sentit de que canvïi en la seva veritat, que és perenne. Més aviat «creix la comprensió de les paraules i les institucions transmeses», amb la contemplació i l’estudi, amb l’intel.ligència fruit d’una experiència” espiritual més profunda (DV, 17).

 

Joan Pau II a Redemptor hominis (RH, 1979) escriu que “Crist nostre Senyor, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament al pròpi home i li descubreix la sublimitat de la seva vocació. En Ell la naturalesa humana assumida, no absorbida, ha sigut elevada a dignitat sense igual (…) Va treballar amb mans d’home, va pensar amb intel.ligència d’home, va estimar amb cor d’home. Nascut de la Verge Maria, es va fer veritablement un dels nostres, “semblant en tot a nosaltres, menys en el pecat”. 

Per la seva banda Pau VI, a la seva Encíclica programàtica Ecclesiam suam (ES, 1964) escriu que voldria suscitar “un acte de docilitat a la Paraula del divì Mestre dirigida als seus oients, i especialment als seus deixebles (…) L’amonestació a la vigilància vé intimada pel Senyor encara en ordre (…) als perills i a les tentacions que poden fer que la conducta de l’home decaigui i es desviï. Així és fàcil descobrir a l’Evangeli una continua invitació a la rectitut del pensament i de l’acció”. 

A l’homilia de l’any passat 2022, Francesc va demanar tenir “la mirada fixa en Jesús, com la gent a la sinagoga de Natzaret (Lc 4, 20), ho miraven, era un d’ells (…) i vam acollir la seva Paraula. Meditem avui dos aspectes d’ella que estan units entre si: la Paraula revela Déu i la Paraula ens porta a l’home”. I afegeix que “quan descobrim que Déu és amor compassiu, vencem la temptació de tancar-nos en una religiositat sacra, que es redueix a un culte exterior, que no toca ni transforma la vida. Aquesta és idolatria, amagada i refinada, però idolatria a la fi. La Paraula ens impulsa a sortir fora de nosaltres mateixos per posar-nos en camí al encontre dels germans (…) la rigidesa no ens canvia, només ens amaga, la Paraula de Déu ens canvia. I ho fa penetrant a l’ànima com una espasa (cf. Hb 4, 12). 

Joan Pau II, en finalitzar l’Encíclica Veritatis splendor (VS, 1993) diu que a Maria “Jesús li confia la seva Església i tota la humanitat (…) Acollint i meditant al seu cor esdeveniments que no sempre pot comprendre (cf. Lc 2, 19), es converteix en el model de tots aquells que escolten la Paraula de Déu i la cumpleixen (cf. Lc 11, 28)” (VS, 120).