EL CRISTIÀ HO ÉS PER LA CRIDA DE CRIST

Tots cridats a ser sants

L’Evangeli de Joan explica avui diumenge 2n del TO, cicle A, que “en aquell temps, al veure Joan a Jesús que venia cap a ell, va exclamar: «Aquest és l’Agnell de Déu, que lleva el pecat del món»” (Jn 1, 29). L’endemà diu el mateix als seus joves deixebles Joan i Andreu (Jn, 1, 36) i així Jesús es va fent el trobadís amb els que seran cridats a seguir-lo com deixebles. 

Isaïes diu que “el Senyor em va dir: "Tu ets el meu servent Israel” (…) des del ventre em va formar servent seu (…) és poc (…) et faig llum de les nacions, perquè la meva salvació arribi fins al confí de la Terra” (Is 49, 3.5-6). És la vocació de cada cristià doncs és una crida de Crist i no una elecció personal (cf Jn 15, 16). I és una crida universal i no tan sols per un grupet de selectes o persones excepcionals, extraordinaries. Ja Joan Pau II a Redemptor hominis (RH, 1979) va manifestar el seu propòsit d’impulsar aquesta idea ressuscitada al Concili Vaticà II (cf RH, 20). 

Francesc, comentant el passatge de l’Evangeli en que Jesús declara "aneu i feu deixebles de tots els pobles", va recordar que "en virtut del Baptisme tots ens convertim en deixebles i en missioners (…) la nova evangelització ha d’implicar un nou protagonisme de tot el poble de Déu, de cadascun dels batejats” (Aud Gral 15-I-2014). I el Papa Wojtyla abans ja havia afirmat que “obviament tot aixó té que realitzar-se amb un estil específicament cristià: han de ser sobre tot els laics, en virtut de la seva pròpia vocació, els que s’han de fer presents en aquestes tasques” (NMI 52). 

A la seva última Encíclica sobre l’Eucaristia, Ecclesia de Eucharistia (EE, 2003), Joan Pau II deixava escrit que “una conseqüència significativa de la tensió escatològica pròpia de l’Eucaristia és que dona impuls al nostre camí históric, posant una llavor d’esperança en la dedicació quotidiana de cadascun a les seves pròpias feines” (EE 20). 

La conciència oficial de la crida universal a la santedat va ser oblidada durant forçes segles per alló de voler monopoltizar, de creure ser uns pocs els elegits, els perfectes, els protagonistes. Els altres eran tinguts en el millor dels casos com a simples espectadors però no han faltat les excepcions dels qui ho han anat recordant d’una manera u altra i ara el Concili Vaticà II ho ha sancionat per sempre assumint com realitat de l’Evangeli i per tant ho ha de ser per la Teologia. Joan Pau II, portant a la pràctica les indicacions conciliars, no va deixar de recordar-ho moltes vegades. Aquesta realitat divina de la crida universal a la santedat que havia sigut oblidada també va ser tergiversada com va pasar en molts camps de la vida de l’Esglesia. 

Al ámbit litúrgic que és punt básic de la espiritualitat cristiana, cal veure el gesto de celebrar donant l’esquena al Poble de Déu, cosa que al món civil és una falta d’educació; es celebrava en llengua irreconocible inclus per alguns clergues, o veure que la fracció del pa no es permet fer-la en el moment en que ho va fer Jesús al cenacle instituint l’Eucaristía, o el fet de que beure el calze es va prohibir quedant sense fer cas al que va dir Jesús de “preneu i bebeu-ne tots”. Una altra tergiversació va ser afirmar que “altre Crist” era cosa només del Papa i no pas de cada batejat. Etc. 

Tots, siguin on siguin; qualsevol que sigui el seu estat a la vida, solter, casat, viudo, agent de borsa, trabellador de fàbriques, programador informàtic, dependent d’un comerç, estudiant, jubilat, escombriaire, taxista, … ¡tots! són cridats a la santedat i no malgrat viure al món. Els laics no són un frare o una monja a mig fer. Francesc al 2018 va dedicar l’Exhortació Gaudete et exúltate (GEx) a la crida universal a la santedat al món d’avui recordant que entre els sants “pot estar la nostra pròpia mare, una avia u altres persones properes” (GEx, 3). “És moltes vegades la santedat «de la porta del costat», d’aquells que viuen prop de nosaltres” (GEx, 7). “El Senyor fa a cadascú de nosaltres aquesta crida que et dirigeix també a tu” (GEx, 10).

Sigueix dient Francesc que “tots estem cridats a ser sants (…) ¿Estàs casat? Sé sant estimant i ocupant-te del teu marit o de la teva esposa, com Crist ho fa amb l’Església. ¿Ets un treballador? Sé sant cumplint amb honradesa i competència el teu treball al servie dels germans. ¿Ets pare, avia o avi? Sé sant ensenyant amb paciència als nens a seguir Jesús. ¿Tens autoritat? Sé sant lluitant pel bé comú i renunciant als teus interessos personals” (GEx, 14). 

Benet XVI a l’Encíclica Deus caritas est (DCE, 2005) diu que “la societat justa no pot ser obra de l’Església, sinó de la política” (DCE, 28). “El deure immediat d’actuar a favor d’un ordre just a la societat es més aviat pròpi dels fidels laics (…) no es poden eximir (…) La missió dels fidels és (…) configurar rectament la vida social, respectant la seva legítima autonomia i cooperant amb els altres ciutadans segons les respectives competències i sota la seva pròpia responsabilitat” (DCE, 29). 

N’hi ha que segueixen amb la concepció de l’apostolat dels laics com una tasca pastoral organitzada des d’amunt pels jerarques ja que no poden o no volen comprendre que ho poden fer-ho sense necessitat de rígides estructures centralitzades, missions canòniques i mandats jeràrquics. Dona l’impressió que defensen l’abolició de la propietat privada ja que tot ha de ser “estatal”, fent ús del llenguatge civil; al món eclesial tot té que estar sota el mandat clerical. Sigueixen creient que el laicat és longa manus dels bisbes, com deien al primer mil.lenni. 

Francesc a Evangelii gaudium (EG, 2013) diu que “és sa recordar-se dels primers cristians i de tants germans al llarg de la Història que van estar carregats d’alegria, plens de coratge, incansables en l’anunci i capaços d’una gran resistència activa. N’hi ha que es consolen dient que avui és més difícil” (EG, 263). A l’Encíclica Lumen fidei (LF, 2013) diu que “la llum de Crist brilla com en un mirall al rostre dels cristians i així es difon (…) igual que en la litúrgia pasqual la llum del ciri encén altres moltes espelmes” (LF, 37).

A Desiderio desideravit (DD, 2022) diu que amb aquesta Carta vol recordar la necessitat d’una autèntica formació litúrgica i a reconèixer l’importància de la participació de tots els batejats, cadascú amb l’especificitat de la seva vocació (cf DD, 62) doncs la Missa no és només cosa del mossèn ja que tots els presents “concelebren” amb els àngels i els sants del cel, al capdavant Maria, la Mare de Déu i de l’Església, i el seu espòs Josep, Patró de la Església universal. 

A l’Exhortació post sinodal Amoris laetitia (AL, 2016) dedica el capítol III a la vocació de la família i escriu que “sant Joan Pau II (…) mitjançant les seves catequesi sobre l’amor humà, la Carta a les famílies Gratissimam sane i sobre tot amb l’Exhortació apostòlica Familiaris consortio (…) va oferir una visió de conjunt sobre la vocació a l’amor de l’home i la dona” (AL, 69). I una mica més endavant es llegeix que “el sagrament del matrimoni no és una convenció social, un ritu buit o el mer signe extern d’un compromís (…) és un do per la santificació i la salvació dels esposos (…) El matrimoni és una vocació (…) Per tant, la decisió de casar-se i de crear una família ha de ser fruit d’un discerniment vocacional” (AL, 72).