LES BENAURANCES NO SÓN UNA NOVA IDEOLOGIA

¿Hem recaigut potser en l’individualisme de la salvació?

A la proclamació de l’Evangeli d’aquest diumenge 4t del TO, cicle A, Mateu diu que “aleshores va començar a ensenyar-los amb aquestes paraules: "Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel (…) feliços els que estan de dol (…) feliços els humilds (…) feliços els que tenen fam i set de ser justos” (Mt 5, 1-12). D’aquest pasatge, en 2011 Benet XVI va fer unes consideracions (àngelus 29-I-2011) dient que “no es tracta d’una nova ideologia, sinó d’un ensenyament que vé de dalt i toca la condició humana, precisament la que el Senyor, a l’encarnar-se, va voler assumir per salvar-la (…) Per aixó l’Església no tem la pobresa, el menyspreu, la persecució en una societat sovint atreta pel benestar material i pel poder mundà”. 

Francesc comenta a Gaudete et exultate (GEx, 2018) que “Jesús va explicar amb tota senzillesa què és ser sants, i ho va fer quan ens va deixar les benauranses (cfr Mt 5, 3-12; Lc 6, 20-23). Són com el carnet d’identitat del cristià (…) S’hi dibuixa el rostre del Mestre, que estem cridats a transparentar en alló quotidià de les nostres vides” (GEx, 63). D’elles també va parlar Joan Pau II dient lo mateix encara que amb altres paraules i maneres com al pelegrinatge del 2000 a la Muntanya de les Benaurances, a Galilea, davant del llac Tiberíades i on va traçar un paral.lelisme entre el missatge transmés per Jesús a les Benaurances i el que ofereix als joves la societat actual, que beneeix "els violents i als que prosperen a qualsevol preu". 

No sempre el que és cristià és resar més, cosa que ja deia Joan Pau II, per exemple a la Carta Novo mil.lennio ineunte (NMI, 2001) on escriu “que l’encontre amb Crist s’expresi fins el «rampell del cor». Obrint el cor a l’amor de Déu, ho obri també a l’amor dels germans” (NMI, 33). I més endavant insisteix dient que “si veritablement hem partit de la contemplació de Crist, tenim que saber-ho descobrir sobretot en el rostre d’aquells amb els que Ell mateix ha volgut identificar-se. Ningú no pot ser exclós del nostre amor, des de el moment en que "amb l’encarnació el Fill de Déu s’ha unit en certa manera a cada home" (GS, 22) (…) atenent a quants recorrien a Ell per tota mena de necessitats espirituals i materials” (…) Les noves pobresas afecten sovint ambients i grups no mancats de recursos econòmics però exposats al sense sentit, la insídia de la droga, l’abandó, la marginació o la discriminació social” (NMI, 49-50). 

Benet XVI en una catequesi dels dimecres (Aud Gral XI-2007) va parlar de sant Afraates († 378), anacoreta persa que alguns identifiquen amb “el savi persa”, un bisbe de Síria que va ser com “exponent d’aquest altre cristianisme desconegut a Occident”. I ressaltava que “la visió que té Afraates de l’home i de la seva realitat corporal és molt positiva: el cos humà, seguint l’exemple de Crist humil, està cridat a la bellesa, a l’alegria i a la llum”.

No tot és resar i per aixó Joan Pau II diu que “Déu ens demana una col.laboració real a la seva gràcia i, per tant, ens invita a utilitzar tots els recursos de la nostra intel.ligència i capacitat operativa en el nostre servei a la causa del Regne” (NMI, 38). La col.laboració no és cosa d’uns pocs ni és tampoc poca cosa. 

A la 1ª lectura de la Paraula de Déu d’avui, el profeta Sofonies diu: “Busqueu al Senyor els humils (…) busqueu la humilitat (…) Deixaré enmig de tu un poble pobre i humil, que confiarà en el nom del Senyor. La resta d’Israel” (So 2, 3; 3, 12-13). I a la 2ª Pau demana als primers cristians i a tots: “Germans: Fixeu-vos en la vostra comunitat, doncs no hi ha entre vosaltres molts savis (…) ni molts poderosos, ni molts aristòcrates (…) ha escogit la gent baixa del món, alló menyspreable, alló que no és res als ulls del món” (1Cor 1, 26-31). 

Maria i Josep no eran dels pocs rics, poderosos, encumbrats ja que vivien a Natzaret, una aldea desconeguda a 10 km del Tabor, a 23 km del llac de Tiberíades i a 6 km de Sèforis on excavacions recients assenyalen restes del Paleolític mitjà, l’inici de la Edat de pedra, temps del «homo Neandertal», contemporàni del «homo Sapiens». Natzaret no està inclosa en la narració de Flavio Josefo († 101 amb 67 anys) sobre la 1ª guerra judeo – romana, on cita 45 ciutats i aldees de Galilea però no a Natzaret. 

D’aquí quatre dies, el 2F, es commemora la Candelaria, la presentació del Nen Jesús al temple de Jerusalem i la purificació de la seva mare per cumplir amb la llei de Moisès. Van anar portant l’ofrena dels pobres: 2 colomins o tòrtores i amb 2 sicles pel rescat del nen (cfr Lc 2, 22-24). Cada sicle era d’or o plata, de 9 a 17 gr. Josep d’Egipte fou venut per 20 sicles de plata i la tomba que va comprar Abraham per la seva dona Sara va costar 400 sicles (Gen 23, 16). En temps d’Eliseu, Naaman, cap de l’exércit del rei d’Aram, va pendre 6.000 sicles d’or per portar al rei d’Israel perquè el guarix de la lepra (2Reg 5, 1-5). David va donar a Ornán siscents sicles d’oro per fer-se amb el terreny on volia erigir un altar (1Cro 21, 22). El sicle es va actualitzar en 1980 sustituint a la lliura i en 1985 es va reformar amb el “nou sicle” que equival a mil antics. 

Benet XVI a l’Encíclica Spe salvi (SS, 2007) diu que “aquesta concepció de la «vida benaurada» orientada cap a la comunitat es refereix a alguna cosa que és certament més enllà del món present, però precisament per aixó té a veure també amb l’edificació del món, de maneres molt diferentes segons el context històric i les possibilitats que aquest ofereix o exclou (...) en un moment de la Edat Mitja (...) els monestirs aparexien com a llocs per fugir del món, el «contemptus mundi» i eludir així la responsabilitat  respecte al món buscant la salvació privada (…) ¿Com s’ha pogut desenvolupar l’idea de que el missatge de Jesús és estrictament individualista i dirigit només a l’individu? ¿Com s’ha arribat a interpretar la «salvació de l’ànima» com fugida de la responsabilitat respecte a les coses en el seu conjunt i, per tant, a considerar el programa del cristianisme com recerca egoista de la salvació que es nega a servir als altres? (…) ara surt la pregunta: ¿no hem recaigut potser en l’individualisme de la salvació? ¿En l’esperança només par a mi que fins i tot, precisament per aixó, no és una esperança veritable perquè oblida i descuida als altres?”

 

A l’Exhortació Africa munus (AM, 2009) insisteix en que “els laics, homes i dones, estan cridats abans que res a la santedat i a viure aquesta santedat al món (…) uniu-vos profundament a Crist (…) Dexeu-vos il.luminar i instruir per Ell i la seva Paraula” (AM, 129). Més endavant afegeix que “es tracta de testimoniar a Crist al món, mostrant mitjançant l’exemple que el treball pot ser un lloc de realització personal (…) A  la seva vida diària, posará en pràctica l’opció preferèncial pels pobres, independentment de la seva posició a la societat, segon l’esperit de les Benaurances (cf. Mt 5, 3-12), per veure en ells el rostre concret de Jesús, que el crida a servir” (AM, 130). 

Del dimecres 29 de gener al 2 de maig de 2020, Francesc va iniciar a un cicle de catequesi dedicades a les Benaurances i va dir que eren ensenyades per Jesús, “ens revelen «el camí a la felicitat», és a dir, «el seu camí», il.luminen les accions de la vida cristiana i revelen que la presència de Déu en nosaltres ens fa veritablement feliços". A la primera catequesi sobre els pobres d’esperit considerava que “tenim que preguntar-nos: ¿Què s’entén per “pobres”? Si Mateu fes servir només aquesta paraula, llavors el significat seria simplement econòmic, és a dir, indicaria a les persones que tenen pocs o cap mitjà de soport i necessiten ajuda dels altres. Però l’Evangeli de Mateu, a diferència de Lluc, parla de «pobres d’esperit». ¿Què vol dir?”. 

A Gaudete et exultate (GEx) manifestava el seu desig de “que Maria coroni aquestes reflexions, perquè ella va viure com ningú les benurances de Jesús (…) És la santa entre els sants, la més beneïda, la que ens ensenya el camí de la santedat i ens acompanya” (GEx, 176).