DÉU PERMET EL MAL AL MÓN

Tolerar el mal no és sempre immoral

A la 1ª lectura de la Litúrgia de la Paraula d’avui, diumenge 7è del TO, cicle A, es llegeix del Levític un text bíblic que diu que “va parlar Iahveh a Moisès: diguals-hi (…) No odieu en el cor al teu germà (…) No us venjeu ni guardeu rancúnia (…) estimaràs al teu proïsme com a tu mateix” (Lev 19, 1-2. 17-18). Gairavè les mateixes paraules de Jesús que Mateu proclama avui al pasatge evangèlic, paraules que sorprenen doncs aixó no és el que s’ha sentit sempre, és una novetat nova. Explica que Jesús diu que “jo us dic: No repliqueu al malvat (…) estimeu als vostres enemics i reseu pels qui us persegueixin (Mt 5, 38-44). 

Francesc (Angelus 12-F-2017) va dir que Jesús vol ajudar als seus deixebles a realitzar una reinterpretació de la Llei mosaica. Alló que s’havia dit a l’antiga aliança era vertader pero no era tot: Jesús va venir per donar cumpliment i per promulgar de forma definitiva la llei de Déu, fugint del formalisme. Ser més acords amb l’Evangeli i no ser cristians de façana i no insultar al germà, doncs qui ho fa, «l’assessina al cor». La conducta cristiana correcta no només és no tornar mal per mal sinó permetre el mal ja que els humans som imatge i semblança de Déu que és tolerant de debó ja que, fins i tot, tolera que l’home cometi pecats i grossos, gravíssim éticament parlant. Al salm responsorial que segueix avui a la 1ª lectura, l’orant resa que “el Senyor és compasiu i misericordiós, lent a la ira i ric en clemència; no ens tracta com mereixen els nostres pecats ni ens paga segons les nostres culpes” (Ps 102).

 

La tolerància és la virtut que ajuda als homes i dones a estimar als altres, als pares, als fills, col.legues, veïns, amics i enemics, a tots amb els seus defectes però no s’aplaudeixen; es corregeixen. Per ser tolerant no cal afirmar el relativisme ideològico amb el seu «tot es igualment vertader», o l’escepticisme amb el seu «tot és igualment fals», o l’agnosticisme amb el seu error de afirmar que la veritat suprema no es pot conèixer. 

La tolerància és abstener-se d’usar qualsevol tipus de coacció, sigui externa (militar, jurídica, etc.), sigui interna (psicològica, etc.), contra manifestacions d’una confessionalitat o ideologia diversa. A Joan Pau II el preocupava la relació entre la tolerància i la posibilitat d’afirmar una veritat objetiva i així a la seva Encíclica «Fe i raó» (FR, 1998) escriu que “creure en la possibilitat de conèixer una veritat universalment válida no és de cap manera font d’intolerància; al contrari, és una condició necessària per un diàleg sincer i autèntic entre les persones” (FR, 92). 

El Papa Wojtyla va aplicar la tolerància al diàleg entre les grands religions ja que el diàleg no és una abdicació de la veritat sinó el testimoni recíproc en el camì de la recerca i l’experiència religiosa per superar prejudicis, intoleràncies i malentesos. A la Carta Novo mil.lennio ineunte (NMI, 2001) diu que “el Concili Vaticà II ha tractat d’establir una relació d’obertura i diàleg amb representants d’altres religions. El diàleg ha de continuar (…) És anunci joiós d’un do per a tots i que es proposa a tothom amb el major respecte a la llibertat de cadascú (…) El diàleg cristià és amb les filosofies, les cultures i les religions. No és extrany que l’Esperit de Déu, que «bufa on vol» (Jn 3, 8) susciti a l’experiència humana universal, malgrat les múltiples contradiccions, signes de la seva presència que ajuden als mateixos deixebles de Crist a comprendre més profundament el missatge” (NMI, 55-57). 

Cal tenir present sempre que l’objete de les lleis humanes només és la justícia, no la prudència ni la fortalesa ni la temprança i per aixó s’ha de tolerar algunes pràctiques efectivament dolentes per evitar mals majors com per exemple al àmbit de l’amor conjugal, la sexualitat humana, la prostitució, l’evasió de capitals, etc. Potser es nega la tolerància a certes realitats humanes donant peu també a l’Església a alguns jerarques que tenen oberta una croada contra el món des de la segona meitat del segle XIX, una guerra real contra alguns temes com la sinodalitat, el sacerdoci real dels laics, l’homosexualitat, etc. No és correcte no veure l’interés actual de assuntes humans amb «tolerància zero», tant al món com dins de la societat eclesial. 

Hi ha qui identifica la tolerància amb la debilitat i l’intolerància amb la fortalesa, res més lluny de la realitat coneguda per la revelació de Déu als homes. El sant bisba d’Hipona, Agustí, opinava que el diàleg amb els que no pensen igual és una debilitat i era un teòric de la persecució legítima o sigui legal. Diumenge de Guzmàn, quan anava a iniciar la fundació de l’Ordre dels dominics, li va explicar al bisbe que acompanyava que «a aquests, o per les bones o per les dolentes», refirint-se als de la población francesa d’Albi, els càtars. La Història és plena d’intolerants que donarien per un llistat inacabable. Hi ha qui identifica la tolerància amb la democràcia i l’intolerància amb el feixisme. Són purs reduccionismes que convé desmantellar doncs fan molt de mal. Jesús va deixar clar que ningú no ha d’arrencar la zitzània, no és feina humana però, diuen, és el que s’ha fet sempre perquè no es pot tolerar la maldat. El contrari es afirmat sense rubor i per escrit pels papes Lleó XIII i Pius XII. 

Lleó XIII diu que “no s’oposa l’Església a la tolerància per part dels poders públics d’algunes situacions contraries a la veritat i a la justícia (…) la llei humana ha de proposar-se l’imitació de Déu que, al permetre l’existència del mal al món, «ni vol que es fagi el mal ni vol que no es fagi; el que vol es permetre que es fagi, i aixó és bo» (Sto. Tomàs d’Aquino, S.Th., I q19, a9 ad3). Sentència del Doctor Angèlic que compren en poques paraules tota la doctrina sobre la tolerància del mal”. 

Pius XII escriu que “l’afirmació de que la perdua religiosa i moral ha de ser sempre impedida, en quan és posible, perquè la seva tolerància és en si mateixa immoral, no pot valer en forma absoluta incondicionada. Per altra part, Déu no ha donat ni tant sols a l’autoritat humana un precepte semblant absolut i universal, ni al camp de la fe ni al de la moral. No conèixen semblant precepte ni la comuna convicció dels homes, ni la conciència cristiana, ni les fonts de la Revelació, ni la pràctica de l’Església”. 

Benet XVI va glossar Tertulià (Aud Gral 30-V-2007) i va dir que “una recerca massa individual de la veritat juntament amb l’intransigència del seu caràcter, el va portar a poc a poc a abandonar la comunió amb l’Església i a unir-se a la secta del montanisme (…) li manca la senzillesa, la humilitat i ser tolerant amb els altres i amb ell mateix”. A 2006 va dir que la tolerància no és indiferentisme i que “tota forma de indiferència és radicalment contraria al profunt interés cristià pel home i la seva salvació. La veritable tolerància pressuposa sempre el respecte de l’altre, del èsser humà, que és criatura de Déu”. A una catequesi dels dimecres (25-VI-2008) dedicada a glossar sant Màxim, monjo del segle VI, va dir que la tolerància que no distingeix el bé del mal serà caòtica i autodestructiva. 

En aquest 3r diumenge de sant Josep es pot considerar el moment de la presentació del nadó Jesús al temple pel rescat del primogènit que era altre deure del pare, i que cumplia Josep. Ell és realment Pare i Senyor, que protegeix i acompanya a cada fidel de l’Església com va protegir i acompanyar a Jesús mentre creixia a Natzaret.