L'ASCESIS QUARESMAL, CAMÍ SINODAL

Superar les faltes de fe i les resistències

En aquest primer diumenge de Quaresma, cicle A, s’ens diu que Jesús va dejunar 40 dies al desert impulsat per l’Esperit Sant(cf Mt 4, 1-11) i aquest retirar-se, allunyar-se del món, no es perdre el temps. Als 40 dies queda extenuat de fam però tè forçes per vèncer les tentacions del diable. Diu Benet XVI al seu llibre «Jesús de Natzaret» escrit com a Ratzinger i llavors no com Papa, que a l’Església, com a Jesús, se la tempta per no convertir les pedres en pá, i per la tercera temptació compta la manera de cumplir l’encàrrec de Jesús de fer deixebles en tot arreu, en totes les nacions. La seva interpretación és que al llarg dels segles, de diferents formes ha existit aquesta temptació d’assegurar la fe a través del poder. També dona peu a opinar que cristianitzar no s’ha fet bé perquè no és fer tots els estats cristians, sense tenir en compte si els homes i dones creuen. 

Tenir temptacions no es cap pecat doncs, en cas contrari, Crist, sent Déu fet també home, ha pecat, que és una afirmació blasfema. Al Pare nostre, Jesús va ensenyar a resar a Déu Pare demanant-li que no ens deixi caure a la temptació, no que impedeixi tenir-la. El Catecisme de l’Església (CEC, 1997) explica el sentit de les temptacions de Jesús dient que “els evangelistes indiquen el sentit salvífic d’aquest esdeveniment misteriós. Jesús és el nou Adam que va ser fidel allà on el primer va sucumbir a la temptació” (CEC, 539). Afegeix que “la temptació de Jesús manifesta la manera que té de ser Messies el Fill de Déu, en oposició a la que li proposa Satanàs i a la qual els homes li volen atribuir (…) L’Església s’uneix tots els anys, durant els quaranta dies de la Gran Quaresma, al Misteri de Jesús al desert” (CEC, 540). 

Francesc diu a Evangelii gaudium (EvG, 2013) que “l’Església, que és deixeple missionera, necessita créixer en la seva interpretació de la Paraula revelada i en la seva comprensió de la Veritat (…) aquesta varietat ajuda a que es manifestin i desenvolupin millor els diversos aspectes de l’inesgotable riquesa de l’Evangeli” (EG 40). Ja Joan Pau II deia que “Déu ens demana una col.laboració real a la seva gràcia i, per tant, ens invita a utilitzar tots els recursos de la nostra intel.ligència i capacitat operativa” (NMI, 38). 

Sant Agustí diu que ”Jesucrist, nostre Senyor, es va deixar temptar pel diable. ¡Ni més ni menys que Crist temptat pel diable! Però en Crist estaves sent temptat tu (…) ens inclou en si mateix quan va voler veure’s temptat per Satanàs” (2ª lect LH Dom I Quaresma). 

A la 1ª lectura de la Litúrgia de la Paraula d’avui s’escolta que ”el Senyor Déu va prendre pols de terra i amb ell va formar a l’home; li va bufar als nassos un alé de vida” (Gn 2, 7-9; 3, 1-7) per aixó la ceremònia del dimecres anterior a avui, l’inici de la Quaresma, és el dimecres de cendra que s’imposa per recordar que som pols i al pols tornem amb la mort. 

La Quaresma és un temps de penitència perquè explica Mateu que “en aquells dies va aparèixer Joan “el baptista” predicant al desert de Judea dient: Feu penitència perquè està en arribar el Regne del cel” (Mt 3, 1-2) i més endavant afirma que “des de llavors va comentzar Jesús a predicar i a dir: Feu penitència perquè està en arribar el Regne del cel” (Mt 4, 17). El Papa Lleó “magne” (†461 amb uns 61 anys) diu que en “aquests dies que precedeixen a la festa pasqual, se’ns exigeix, amb més urgència, una preparació i una purificació de l’esperit” (LH del dijous de Cendra). El Papa Clement I, anomenat “romà” (†101), tercer successor de Pere, havia escrit als cristians de Corint que “el Senyor, de generació en generació, va concedir un temps de penitència (…) Noé va predicar la penitència. Jonàs als ninivites. De la penitència van parlar, inspirats per l’Esperit Sant, els qui van ser ministres de la gràcia de Déu. I el mateix Senyor de totes les coses va parlar també, amb jurament, de la penitència” (2ª lect a la LH del Mi Ceniza). Al salm responsorial que segueix a la 1ª lectura d’avui, l’orant resa demanant “Misericòrdia, Senyor, hem pecat, apiada’t de mi i oblida les meves ofenses. Renta’m bé de tots els meus pecats” (Ps 50).

La nostra vida enmig d’aquest pelegrinatge terrenal cap al cel no pot estar sense temptacions, ja que el nostre progrés es realitza precisament a través de la temptació, doncs ningú es conèix a si mateix si no és temptat, ni pot ser coronat si no ha vençut, ni vèncer si no ha combatut, ni combatir si no té enemic i temptacions. 

Benet XVI al 2012 va dir que “la Quaresma es un temps propici perquè renovem el nostre camí de fe, tant personal com comunitari tot esperant viure l’alegria pasqual”. Al 2007 va dir que “per cada cristià i per totes les comunitats eclesials, la Quaresma és propícia per entrenar-se amb més tenacitat en la recerca de Déu”. L’Any de la Fe (octubre 2012 a 2013) va ser bona ocasió per fer “una autèntica i renovada conversió al Senyor i en la mesura de la nostra disponibilitat lliure, els pensaments i els afectes, la mentalitat i el comportament de cadascú es purifiquin i transformin”. Ara Francesc, al Missatge quaresmal d’aquest 2023, suggereix que la Quaresma serveixi per l’ascesi quaresmal que és un camí sinodal, paraula que defineix la dimensión col.lectiva del Poble de Déu, la dimensió comunitària essencial de l’Església de Crist. Els antics deien el sensus fidei. La Quaresma, segueix dient el Papa Bergoglio, és com un «retir» a dalt del Tabor a on va pujar Jesús pero no només ell sinó acompanyat per Pere, Joan i Andreu i allà dalt es van aparèixer també Elies i Moisès. Diu el Papa que “l’ascesi quaresmal és un compromis, animat sempre per la gràcia, per superar les nostres faltes de fe i les nostres resistències a seguir Jesús en el camí de la creu. Era precisament el que necessitaven Pere i els altres deixebles. Per aprofundir el nostre coneixement del Mestre, per comprendre i acollir plenament el misteri de la salvació divina, realitzada en el do total de si per amor, ens hem de deixar conduir per Ell a un lloc desert i elevat, distanciant-nos de les mediocritats i de les vanitats”. 

En aquest 4t diumenge dels 7 dedicats a sant Josep, es pot considerar l’anècdota de que durant 3 dies Maria i Josep van buscar Jesús que el tenien perdut i el trobaren al temple “al.lucinant” als seus dotze anys als mestres de la Llei per la seva saviesa, les seves preguntes i les seves respostes (Lc 2, 42-47). Francesc a Evangeli gaudium (EvG, 2013) invita a “cada cristià, en qualsevol lloc i situació en que es trobi, a renovar ara mateix el seu encontre personal amb Jesucrist o, almenys, a pendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha cap raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per ell” (EvG, 3). “Ell sempre pot, amb la seva novetat, renovar la nostra vida i la nostra comunitat. Jesucrist també pot trencar els esquemes avorrits amb els quals pretenem tancar-nos i ens sorprèn amb la seva constant creativitat divina” (EvG, 11). 

Joan Pau II, a Redemptoris custos, dedicada a sant Josep, custodi del Redemptor, diu que “et supliquem, sant Patró de l’Església, que sapiguem tenir un dolor gran per culpa de la pèrdua de Déu i que sepiguem veure amb ulls de fe l’alegria que suposarà per a tota la humanitat que els cristians, units en la caritat, aconseguim que els homes trobin Crist”. Afegeix que “el Concili Vaticà II ha sensibilitzat de nou tothom cap a “les grans coses de Déu”, cap a l’«Economia de la salvació» de la que Josep va ser ministre particular. Encomanant-nos a la seva protecció aprenem d’ell a servir a la missió salvífica de Crist, tasca que a l’Església competeix a tots i cadascun: als esposos i als pares, als que viuen del treball de les seves mans o de qualsevol treball. Que ell ens indiqui el camí”.

Hi ha una cançó mariana pel ritu del comiat de la Eucaristia que diu: “mentres recorres la vida, tu mai sol estas, amb tu pel camí santa Maria va. Vine amb nosaltres a caminar, santa Maria, ¡vine!”