HEU ESCOLTAT QUE ES VA DIR, DONCS JO US DIC

Oberts a les sorpreses del Senyor

La Paraula de Déu d’aquest diumenge 6é del TO, cicle A, el mateix Crist diu als seus que “heu sentit que es va dir, doncs jo us dic” així que, com demana Francesc, cal estar oberts a les sorpreses de l’Esperit, a les novetats que demana com va fer al Concili Vaticà II. No es només canviar les sabates o la marca dels cotxes. Diu el Papa que “deixem que l’Esperit Sant ens fagi contemplar la Història en la clau de Jesús ressuscitat. D’aquesta manera l’Església, en lloc d’estancar-se, podrà continuar acollint les sorpreses del Senyor” (GEx, 139). Déu va sorprenent a totes hores en tots els moments de la vida perquè l’home, encara que tinga un coeficient intel.lectual 200% vegades més gran que Einstein, no deixa de ser menys que un gra de sorra comparat amb totes les platges dels cinc o sis continents, depenent de si América es consideri un continent o dos. 

En aquest 2n diumenge dels set dedicats a sant Josep, es pot tenir a la vista el moment existencial de la circumcisió del Nadó Jesús, quant Maria i Josep portaren al Nen per ofrerir-lo i fer-lo membre del Poble de Déu al donar-li el gest ritual previst per la Llei. Aquest anar al temple o a on sigui per complir amb un precepte religiós, ens fa adonar que a l’àmbit actual del món catòlic convé posar la mirada al consell de l’Evangeli, que diu “si al anar a presentar la teva ofrena, recordas que el teu germà té alguna cosa contra tu”, no tu contra ell, ves primer a reconciliar-te amb ell doncs lo primer, per damunt de tot, inclosos els ritus cultuals, hi ha la pràctica de la caritat. El contrari és una farsa i per aixó la reforma litúrgica conciliar assenyala que “l’Església desitja que els fidels no només ofereixin l’hostia immaculada sinó que aprenguin a oferir-se ells mateixos i que de dia en dia, amb la mediació de Crist, perfeccionin l’unió amb Déu i entre si” (IGMR, 55). 

Es resa el que es creu i es creu el que es resa, així que cal ser congruents amb el que es resa a la Pregària eucarística: “feu de nosaltres una ofrena permanent” (PE 3) o també en una altra que resa: “Acepteu-nos també a nosaltres, Pare Sant, juntament amb l’ofrena del teu Fill” (PRec 2). La Constitució Sacrosanctum Concilium, sobre la reforma litúrgica promoguda pel Vaticà II diu que “l’Eucaristia, com a misteri que s’ha de viure (…) fent que visqui diariament la novetat cristiana en la seva situació existencial (…) en les situacions o estats de vida a que es troba cada cristià” (SC 79). Es tracta de fer del dia una Missa, o dit d’una altra manera, és el que es resa als prefacis que proposen donar gràcies sempre i en tot lloc, a totes hores i a l’antic grec, donar gràcies es deia eucharistia. L’amor a l’Eucaristia no és cosa pietosa, sentimentalista, sinó que exigeix actes congruents de vida. Participar sincerament a l’Eucaristia és fer-se pa partit, és estar disponibles les 24 hores del dia, i passar ocults doncs Déu fet home, Crist Jesús, és sobre l’altar sota l’aparença de pa i vi, amagant la seva divinitat omnipotent. Pau recorda que “Crist, malgrat la seva condició divina, no va fer ostentació de la seva categoria de Déu (…) va passar com un home qualsevol” (Phil 2, 6-7). Jesús demanava als dimonis i als que havia curat que no diguessin qui era. Magdalena no el va reconèixer a l’hort i els deixebles d’Emaús no el reconegueren per les aparences sino per la fe en partir el pa sopan. Aixó ens fa repassar què és i com s’ha de viure la mentalitat laïcal o secular, oblidada durant segles fins i tot al port exterior dels «homes d’Església», encara que la frase és poc adequada, inexacta ja que suposa un reduccionisme terrible. 

Pau recordava als primers cristians que “ensenyem una saviesa no d’aquest món sinó la saviesa de Déu, misteriosa, amagada, que Déu ha predestinat, abans dels segles, per la nostra glòria” (1Cor 2, 6-10). Jesús va dir «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu» (Mt 22, 21) referint-se als efectes nocius del cesarisme i del clericalisme i fent veure amb claredat divina la legítima autonomia de què gadeix la societat civil. Pel que diu la Biblia d’alló revelat per Déu als homes, el cristià sap que el món, a part del temple, es lloc del encontre amb Crist. Ell mateix va dir que cada vegada que ho feu amb uns d’ells, m’ho feu a mi (cf Mt 25,40). Ho recordava Benet XVI dient que els cristians laïcs, que és l’immensa majoria dels batejats, “com a ciutadans de l’Estat no es poden eximir de la multiforme i variada acció econòmica, social, legislativa, administrativa i cultural (…) respectant la legítima autonomia i cooperant amb els altres ciutadans segons les respectives competències” (DCE, 29). 

El clericalisme és una debilitació del que representa l’escatològic per una falsa idea sobre les característiques que Déu vol per l’esdevenir de la Humanitat terrenal fins a la parusía o el retorn de Jesucrist a la fi de la Història. Amb aquesta falsa idea programen el trionf de Crist a la Història actual i no admeten el pla diví que suposa paciència doncs el blat creix amb el jull i no s’ha d’arrencar. El trionf no será pas definitiu sinó després de la 2ª vinguda del Senyor a la fi del món. 

Joan Pau II va dir que “a l’Eucaristia, Crist ressuscitat ens torna a convocar de nou com al Cenacle per exhalar sobre ells l’Esperit Sant i iniciar-los en la gran aventura de l’evangelització”. A l’Encíclica Ecclesia de Eucharistia el Papa Wojtyla diu que “hi ha una analogia profunda entre el fiat pronunciat per Maria i l’amén que cada fidel pronuncia. Viure l’Eucaristia significa assumir el compromís de conformar-nos a Crist, aprenent de la seva Mare i deixant-nos acompanyar-hi”. Benet XVI també ho recorda dient que “l’unió amb Crist és alhora unió amb tots els altres als que Ell s’entrega. No puc tenir a Crist només per a mi; únicament puc pertànyer-li en unió amb tots els que són seus o ho seran” (DCE 14). 

Vau sentir que se us va dir, doncs Jo us dic, de manera que Francesc explica que “Déu sempre és novetat, que ens empeny a partir una i altra vegada i a desplaçar-nos per anar més enllá de lo conegut” (GEx, 135). I afegeix que “la costum ens sedueix i ens diu que no té sentit tractar de canviar alguna cosa, que no podem fer res (…) que sempre ha estat així (…) deixem que el Senyor vingui a despertar-nos, a donar-nos un sacló a la nostra moderra, a alliberar-nos de l’inèrcia” (GEx, 137). Jesús ja va parlar amb claredat i fermesa dabant els fariseus i escribes de Jerusalem que li van dir: ¿Per què els teus deixebles trenquen la tradició dels nostres majors?, doncs no es renten les mans quan menjen pa. Ell es respongué: ¿I por què vosaltres trenqueu el manament de Déu per la vostra tradició? (…) En va em donen culte, mentre ensenyen doctrines que són preceptes humans (Mt, 15, 2-9). 

“Els sants sorprenen, desinstal.len, perquè les seves vidas ens inviten a sortir de la mediocritat tranquil.la i anestesiant” (GEx, 138). Benet XVI fa referencia a les sorpresas de Déu a «Jesús de Natzaret», tom I, cap sobre les tentacions (pp 19 ss), on diu que “els tres evangelis sinòptics ens expliqen, per sorpresa nostra, que la primera disposició de l’Esperit porta a Jesús al desert «per ser temptat pel diable» (Mt 4, 1)”.

 

Joan Pau II explica la novetat que va soposar l’Encíclica Populorum progressio de Pau VI pel plantejament de fons de la concepció del desenvolupament dels homes i dels pobles doncs no pot consistir en una mera acumulació de riqueses.

 

Francesc diu que Jesús suposa sorpreses que inclouen el veure que “si el Ressuscitat fos per nosaltres el record del record d’altres, tan autoritzats com els Apòstols, si no se’ns donés també la possibilitat d’un veritable encontre amb Ell, seria com declarar conclosa la novetat del Verb fet carn” (Desiderio desideravit, 10). “Maria va saber descobrir la novetat que Jesús portava” (GEx, 124) i de Josep s’ha de dir el mateix.