ES TRANSFIGURÀ AL TABOR

Conversió eclesial amb la participació activa de tothom

De l’Evangeli de Mateu, avui diumenge 2n de Quaresma, cicle A, escoltem que “Jesús va prendre a Pere, a Jaume i al seu germà Joan, i s’els va emportar apart a una muntanya alta. Allí es va transfigurar en la seva presència i el seu rostre resplandia com el sol" (Mt 17, 1-9). Francesc ha comentat que “Jesús va revelar la seva divina majestat als deixebles, i a través d’ells a tots nosaltres”. El motiu, sembla clar, era per revelar-los el goig i l’esperança que vindrá darrera de la mort doncs els venia repetint que anaven de camí a Jerusalem on patiria, moriria i al tercer dia ressuscitaria. Els va mostrar la glòria sis dies després d’haver donat una reprimenda a Pere dient-li “¡allunya’t de mi, Satanàs!” (Mt 16, 23) per rebutjar l'idea de morir a Jerusalem. 

Mateu explica que quan Jesús va començar la seva anomenada vida pública deixant Natzaret va anar a Cafarnaüm, el poble que vivia en tenebres, la Galilea dels gentils, però va veure una gran llum (cf Mt 4, 16). Déu és la llum del món, no només un moment al Tabor. És la llum que il.lumina a cada èsser humà no per fora com fan les bombetes sinó per dins donant llum a la ment i al cor que pel pecat caminen en tenebres, a les fosques, i de nit tots els gats són terrosos i no es distingueixen els matisos, els detalls diferents. Déu il.lumina perquè vol que tothom se salvi i arribi al coneixement de la veritat. 

Del Gènesi s’escolta avui que “va dir el Senyor a Abraham: Deixa el teu país, la teva parentela i la casa del teu pare, per anar a la terra que jo et mostraré (…) Abraham va partir, com li ho havia ordenat el Senyor (Gn 12, 1-4) i per aixó és considerat pels exègetes «figura de Crist» que també va sortir de la casa del seu Pare del cel per venir a la Terra. Com tots dos surten, Francesc parla de l’«Església en sortida» i Abraham i Jesús ho fan per cumplir una missió similar, crear un gran poble i seran beneïts tots els pobles de la Terra. Aquesta benedicció és símbol de la salvació eterna dels homes que Déu vol. 

Diu Pau a Timoteu i a tots “que Déu (…) ha fet brillar la llum de la vida i de l’immortalitat, per mitjà de l’Evangeli” (2Tim 1, 8b-10). Jesús és la llum però cal no oblidar que ell mateix va dir als seus que “vosaltres sou la llum del món” (Mt 5, 14). Cada batejat també és la llum perquè l’autèntic cristià és com la lluna que no té llum pròpia però reflecteix la del sol. El camí de la santedat (…) requereix que estem «amb les làmpades enceses» (Lc 12, 35), ha recordat Francesc a la seva Encíclica Gaudete et exultate (n. 164).

Cal deixar-se transfigurar per Déu per poder ser llum del món, però no es tracta de transustanciar-se deixant de ser alló que un és i passar a ser una altra cosa. Els cristians no han de deixar de ser humans de debó ja que Crist és Déu fet home de veritat, no una aparença, perquè vol fer la redempció d’alló humà, perqué vol salvar el món que tan estima. Jesús va sortir del cel i no va venir al món per condemnar-lo. L’home es pot transfigurar externament canvian la figura, la aparença, la vestimenta, el port del cabell, que si rapat al zero, que si llarga cabellera, cresta, que si el cap pintat de colors no naturals, com s’està posant de moda actualment. 

Pero no es tracta de canviar per fora sinó de transformar-se per dins, canviar la ment, el cor i el caràcter doncs en cas contrari, com ensenya la Història, en comptes d’il.luminar, els cristians repugnem, rebutgem, repudiem, donem mal exemple, escandalitzem, etc. Molts “piropos” vénen donant els papes actuals ja que són profetes i han de denunciar els pecats dels membres del Poble de Déu per poder reconèixer-los i corregir-los. Francesc està insistint per ajudar a fer vida les reformes que l’Esperit Sant demana pel Concili Vaticà II però desgraciadament no manquen els que es fan els sords, els que no volem canviar res, cap defecte, i es trasbalsen. 

Diu el Papa que “és impossible imaginar una conversió de l’accionar eclesial sense la participació activa de tots els integrants del Poble de Déu (…) hem intentat suplantar, fer callar, ignorar, reduir a petites elits el Poble de Déu”. Moltes vegades a afirmat que el clericalisme és un càncer i a la «Carta al Poble de Déu» de 2018 ho repeteix: “El clericalisme, afavorit sigui pels pròpis sacerdots com pels laics, genera una escissió al cos eclesial que beneficia i ajuda a perpetuar molts dels mals que avui denunciem”. 

A l’Exhortació “Alegreu-vos i gaudiu-vos” (Gaudete et exúltate, GEx, 2018) sobre la santedat de cada batejat, Francesc recorda que “no es tracta només d’un combat contra el món i la mentalitat mundana, que ens enganya, ens atonta i ens torna mediocres sense compromís i sense goig. Tampoc es redueix a una lluita contra la pròpia fragilitat i les pròpies inclinacions (cadascú té les seves: mandra, luxúria, enveja, gelosia i d’altres). És també una lluita constant contra el diable, que és el príncep del mal” (GEx, 159).

 

La manca de propósits concrets de millora contribueix a alló que denuncia Francesc a Evangelii gaudium (EvG, 2013) perquè “es desenvolupa la psicologia de la tomba, que a poc a poc converteix als cristians en mòmies de museu” (EvG, 83). I deia que “hi ha un estil marià a l’activitat evangelitzadora de l’Església (…) Maria sap reconèixer les petjades de l’Esperit de Déu en els grands esdeveniments i també en aquells que semblen imperceptibles. És contemplativa del misteri de Déu al món, a la Història i en la vida quotidiana de cadascú i de tots” (EvG, 288). A la «Carta al Poble de Déu», acaba dient que “mirar Maria és aprendre a descobrir on i com ha d’estar el deixeble de Crist”.