DONAM DE BEURE!

Jesús, donam d’aquesta «aigua viva»

Aquest diumenge 3r de Quaresma, cicle A, la Paraula de Déu parla del protagonisme de l’aigua pel text bíblic de la set del poble d’Israel al sortir d’Egipte creuant el desert camí a la «terra promesa» i la referència a l’aigua del pou i l’«aigua viva» de la què Jesús parla a la dona samaritana al pou de Sicar o Siquem, avui Nablus (cf Jn 4, 5-42). En 2008 Benet XVI comentava aquest pasatge dient que “la Paraula de Déu ens transmet un misssatge sempre viu i actual: Déu té set de la nostra fe i vol que trobem en ell la font de la nostra autèntica felicitat”. 

La set d’aigua surt també a la primera lectura d’avui a la Litúrgia de la Paraula doncs el text de l’Èxode diu que “el poble, torturat per la set, va murmurar contra Moisès: "¿ens has fet sortir d’Egipte per fer-nos morir de set a nosaltres, als nostres fills i al nostre bestiar?" Moisès va clamar al Senyor i li va dir: "¿Què puc fer amb aquest poble? Poc manca perquè m’apedreguin" (Éx 17, 3-7). Jehovà le va dir que colpegara la roca i brollaria aigua per saciar la set. És de savis fer cas al Senyor que ens diu al salm responsorial: "No enduriu el cor, com (…) al desert, quan els vostres pares van dubtar de mi, encara que havien vist les meves obres" (Ps 94). 

La conversa que recull el pasatge evangèlic de Jesús xarrant amb la dona samaritana al pou de Sicar on estava ell cansat del camí, fa adonar-se que és una constant a la llarg dels segles doncs es repeteixen les preguntes d’ella, les seves excuses i els seus malentesos. La samaritana li deixa anar “com tu, que ets jueu, em demanes…” ja que els jueus i els samaritans no es podien ni veure’s des del segle X aC quan les tribus del nord es van rebel.lar contra Roboam, fill de Salomó, i aparegué el regne del nord amb capital a Sicar, més tard traslladada a Samaria, i el regne del sud amb capital a Jerusalem. Al segle V aC els samaritans van ser expulsats del judaisme i es van construir el seu temple a la muntanya Garizín on avui parlen l’àrab com a primer idioma. Jesús també aquí sorprén trencant motlles per parlar tot sol amb una dona i a més samaritana, sent ell jueu. 

Ella manifesta la seva lògica indiscutible i científica quan Jesús, després de demanar-li a ella que le donés aigua, le diu que ell le donarà de beure un «aigua viva» per aixó li deixa anar que “no tens galleda” i quan Jesús li segueix manifestant que amb l’aigua que li donarà, mai més tindrà set, ella s’apunta doncs creu que així s'alliberarà d’haver d’anar cada dia al pou per treure aigua para beure, cuinar, rentar. Per aixó ella li diu “donam d’aquesta aigua perquè no tingui mai més set ”. Arriba un moment en la conversa que la referència a l’aigua que salta fins a la vida eterna es perquè entengui que no és aigua per saciar la set biològica sinó la set interior de l’intel.ligència i del cor. 

La segona lectura de la Litúrgia de la Paraula d’avui parla de l’esperança que no defrauda, perquè Déu ha infós el seu amor als nostres cors per mitjà de l’Esperit Sant que se’ns ha donat (cf Rom 5, 1-2.5-8). 

A la samaritana al pou de Sicar Jesús li diu: Donam de beure (Jn 4, 5-42) que és la mateixa idea que diu a la creu, “tinc set”, que vol dir set d’amor per aixó Jesús li diu a la dona que “tot el que beu d’aquesta aigua tindrà set de nou, peró el que begui de l’aigua que jo li donaré, no tindrà set mai més, sinó que l’aigua que jo li donarè  es farà en ell font d’aigua que salta fins a la vida eterna”. En altres ocasions Jesús es refereix a la set i fam de justícia. Resa el Prefaci d’avui que “al demanar aigua a la samaritana, ja havia infós en ella la gràcia de la fe, i si va voler estar assedegat de la fe d’aquella dona, va ser per encendre en ella el foc de l’amor diví”. 

Jesús no diu ni una paraula contra la maldat d’aquesta dona samaritana que hauria de ser de vida poc exemplar, éticament parlant, doncs les dones honrades de casa no van al migdia a buscar aigua al pou a les afores del poble. En comentant aquest pasatge al 2014, Francesc deia que “Jesús posa a la samaritana davant la seva realitat, no juzjant-la sinó fent-la sentir considerada, reconeguda, i suscitant així en ella el desig d’anar més enllà de la rutina quotidiana”. “«Donam de beure» (v 7, 7). D’aquesta manera –seguia dient el Papa- supera les barreres d’hostilitat, que existien entre jueus i samaritans i trenca els esquemes del prejudici davant les dones”. 

I a la seva primera Exhortació “L’alegria de l’Evangeli” (Evangelii gaudium, EvG, 2013) diu que “al món d’avui el missatge que anunciem corre més que mai el risc d’aparèixer mutilat i reduït (…) no manifestant el cor del missatge de Jesucrist (…) que l’otorga sentit, bellesa i atractiu” (EvG 34). Tot el poble de Sicar, davant alló que compta la dona que ha tornat correns del pou, va demanar Jesús que es quedés amb ells i ho va fer dos dies. Molts hi van creure. Jesús atreu, fa inquietar el cap i el cor i Francesc aprofita a denunciar les homilies que en comptes d’atreure, es treu la gent dels temples. Per atreure –sense empenyar- cal mirar de veure si alguna cosa fa rebutjar la gent i aixó fa que el Papa recordi que “en el seu constant discerniment, l’Església també pot arribar a reconèixer costums pròpies no directament lligades al nucli de l’Evangeli (…) No tinguem por de revisar-les” (EvG 43). “Espero que totes les comunitats procurin posar els mitjans necessaris per avançar en el camí d’una conversió (…) que no pot deixar les coses com estan” (EvG, 25). 

A l’homilia de 2014 comentant aquest pasatge de Jesús amb la samaritana, Francesc afegia que “la dona queda tocada per aquest encontre: dirigeix a Jesús aquelles preguntes profondes que tots tenim dintre (…) ¡també nosaltres tenim tantes preguntes per fer, però no trobem el coratge de dirigir-les a Jesús! La Quaresma és el temps oportú per mirar-se dins, per fer sorgir els nostres desitjos espirituals més vertaders i demanar l‘ajuda del Senyor a l’oració. L’exemple de la samaritana ens invita a expresar-nos així: “Jesús, donam d’aquesta aigua (no la del pou), així no tindré mai més set”. 

En aquest diumenge 6è dels 7 dedicats a sant Josep, vé el record d’alló que va escriure Joan Pau II a Redemptoris custos (RC, 1989) demanant que “aquest patrocini cal ser invocat sobre tot com alè pel seu renovat afany d’evangelitzación al món i de re-evangelització” (RCu, 29).