EL TEU GERMÀ RESSUSCITARÀ

                      Bufa sobre aquests morts perquè visquin

L’Evangeli d’avui diumenge V de Quaresma, cicle A, explica que “les germanes de Llátzer van enviar dir a Jesús: "Senyor, el teu amic està malalt" (…) Jesús (…) es va aturar dos dies on es trobava (…) i va dir Marta a Jesús: "Senyor, si haguessis estat aquí, no hauria mort el meu germà” (…) Jesús li va dir: "el teu germà ressuscitarà". Marta va respondre: "Sé que ressuscitarà en la resurrecció de l’últim dia" (Jn 11,1-45). Es trobava a l’altra riba del Jordà i es nota la tensió de l'ambient per l’actitut dels que volen acabar amb Jesús. Ha vingut a aquest món, s’ha encarnat, s’ha fet home per ressuscitar-nos del pecat ara en aquest món i donar-nos «vida nueva». Ressuscitant al seu amic Llàtzer demostra que farà igual amb tots l’ultim dia. Hem vist diumenges anteriors que Jesucrist és la llum, és l’«aigua viva» i avui que és la resurrecció. 

Les paraules de Jesús, “el teu germà ressuscitarà”, ensenyen a l’Església que ha de jutjar els successos de la vida humana des del fi últim la qual cosa posa limits al clericalisme que ve denunciant Francesc com un cáncer i per aixó cal fer-ho desaparèixer com més aviat millor, sabent que es serveix arbitràriament de les coses i les persones. També els laics tenent la seva part de culpa pel clericalisme i cal que cada cristià assumeixi amb serietat els deures eclesials i els civils o terrenals promocionant la justícia, la pau i la resta de valors culturals alhora que ha de recordar constantment als altres homes, a tots, que el fi de la vida no és la felicitat terrenal sinó l’eterna, l’altre després de la mort i de la resurrecció de la carn. 

Quan Jesús passejava pel pòrtic de Salomó, era ivern i es celebrava la festa de la Dedicació, els jueus van agafar de nou pedres per lapidar-lo i se’n va anar de nou a l’altre banda del Jordà, on Joan batejava al principi, i allà es va quedar (cf Jn 10, 22.31.40). L’evangeli no amaga que eren dies d’alta tensió i, contra la lògica humana, Jesús no provoca o contraataca. Avui dia Francesc parla d’«Església en sortida» que a vegades serà anar a l’altre banda del Jordà, o será fugir del mal ambient, és aquell sacsejar-se la pols al poble que no vol rebre als deixebles e anar-se’n a una altra aldea (cf Mt 10, 14). 

Benet XVI a l’Exh. “L’Església a l’Orient Mitjà” (Ecclesia in Medio Oriente, EMO, 2012) recorda que “des dels albors de la fe cristiana peregrina en aquesta Terra beneïda” (EMO, 1), Déu ha permès el desenvolupament (…) en aquest context constrictiu, inestable i actualment propens a la violència” (EMO, 11). “Les relacions entre les dues comunitats creients (cristiana i jueva) han estat marcades per (…) nombroses i reiterades incomprensions i desconfiances recíproques. Les persecucions insidioses o violentes del pasat són inexcusables i mereixedores d’una neta condemna” (EMO, 22). 

A la 2a lectura de la Litúrgia de la Paraula d’avui Pau diu als cristians de Roma, i a tots, que “els que viuen en forma desordenada i egoista no poden agradar a Déu. Però vosaltres no porteu aquesta classe de vida, sinó una vida conforme a l’Esperit, ja que l’Esperit de Déu habita en vosaltres” (Rom 8, 8-11). 

La 1ª lectura, la del AT, es refereix a l’actuar etern i per aixó immòbil de Déu doncs amb el profeta Ezequiel (†573 aC) fa el mateix que amb Llàtzer a Betània, a qui ressuscita i el torna a aquesta vida terrenal (cf Ez 37, 14). Diu Yahveh: Heus aquí que jo faré entrar l’Esperit en vosaltres, i viureu” (Ez 37, 5). “Diràs a l’Esperit (…) Vine, Esperit, dels quatre vents, i bufa sobre aquests morts perquè visquin” (Ez 37, 9). Ezequiel primer denunciava de part de Déu l’abominació i la caiguda idolàtrica del poble jueu que per culpa dels seus pecats va ser desterrat a Babilònia i el temple de Jerusalem destruit; tots es van queixar però ningú va reconèixer la seva culpa. Després, consumada la catàstrofe, el profeta va fer veure que Déu vol purificar-los abans de passar a una nova etapa. És famosa la seva profecía del "Temple que brolla un torrent d’aigües" (cf Ez 47, 1-12) la qual cosa condueix a l’optimisme, a l’alegria que ha de ser el logotip del cristià. 

Benet XVI diu que “l’Esperit és la força que transforma el cor de la comunitat eclesial” (DCE 19) i alhora Francesc quan va rebre en audiència als «somascs» participants al Capítol General (28-III-2017) de la seva Órdre els va dir "no tinguin por de «deixar els odres vells» fent front a la transformació de les estructures, on resulti útil per un servei més evangèlic i coherent amb el carisma original". Aquesta idea de conversió personal i estructural la repeteix el Papa argentí a totes les Órdres, Congregacions i Institucions religioses que va rebén en audiència i així promou els necessaris canvis per millorar, i per ajudar als immovilistes i reticents a tota reforma, tal com aconsella la prudència, la justícia, la fortalesa i la temprança que demostren que no es veritat el seu slogan: “sempre s’ha fet així”. 

Francesc té escrit a Evangelii gaudium (EvG, 2013) que “l’Evangeli, on enlluerna gloriosa la creu de Crist, invita insistentment a l’alegria” (EvG, 5). “Un bon acompanyant no consenteix els fatalismes o la pusil.lanimitat. Sempre invita a voler curar-se” (EvG, 172), a sortir de la tomba, a carregar la llitera, a abraçar la creu de cada dia. Recorda el Papa que també les famílies, poc a poc, “amb la gràcia de l’Esperit Sant, (assoleixen) la seva santedat a través de la vida matrimonial, també participant al misteri de la creu de Crist, que transforma les dificultats i sufriments en una ofrena d’amor” (AL, 317). 

Històricament l’ús de la creu, sorprenentment, es remunta molt abans del cristianisme, en pobles gentils, aliens a la revelació de Déu. Era adorada a Babilònia. Era un símbol místic TAU dels caldeus. El llibre «La Creu a Tradició, Història i Art» de William Wood Swymour diu “respecte a Egipte: «Aquí trobem, en la seva forma intacta a través de milers d’anys i per mitjà dels jeroglífics més sagrats, a la creu en diverses formes, però en especial la coneguda com "la creu d’Egipte" o creu de Tau, en la seva forma de T, freqüentment amb un cercle o rodó sobre ella (…) era un objete de reverència a Caldea, Fenícia, Méxic i totes les altres nacions antigues de tots dos hemisferis» (p. 2, 3). Diu "respecte a la Xina: «la creu era reconeguda com un dels objetes més antics; és representada en les seves pagodes, pintada sobre els llums usades per il.luminar els més sagrats llocs dels seus temples» (WW Swymour p. 13). 

Al llibre «Història de la Conquesta de Mèxic» de William H. Prescott, sobre la arribada per primer cop dels espanyols a Mèxic, diu que els natius “no podien amagar la seva sorpresa en veure la creu, el símbol sagrat de la seva pròpia fe erigida com objete d’adoració als temples d’Anahuac (…) i es feia servir per moltes nacions paganes en què la llum del cristianisme no havia brillat”. 

Joan Pau II a la Carta Novo Millennio Ineunte (NMI, 2001) diu que “els evangelis (…) coincideixen en mostrar la crecient tensió que hi ha entre Jesús i els grups dominants de la societat religiosa del seu temps, fins la crisi final que té el seu epíleg dramàtic al Gòlgota, a la qual seguirà una nova, radiant i definitiva aurora. Assenyalen la tomba buida, ho experimenten viu i radiant” (NMI, 18). 

Segueix dient que ¡Ell és el Ressuscitat! (…) La resurrecció va ser la resposta del Pare. L’Església animada per aquesta experiència, reprèn avui el seu camí per anunciar Crist al món” (NMI, 28). “¿Podem quedar al marge davant les perspectives d’un desequilibri ecològic que fa inhabitables i enemigues de l’home vastes àrees del planeta? ¿O davant els problemes de la pau, amenaçada sovint amb el malson de guerres catastròfiques? ¿O davant el vilipendi dels drets humans fundamentals de tantes persones, especialment dels nens? (…) l’esperit cristià no pot remandre insensible” (NMI, 51).