L’ENTRADA DE JESÚS A JERUSALEM

Trionfal i senzilla, montat sobre un pollí

El diumenge de rams, com és avui, dona inici a la anomenada «Setmana santa» contemplant l’entrada de Jesús a Jerusalem, triomfal i senzilla, muntat sobre un pollí, quan és aclamat per la multitud com el Messies, el que ve en nom del Senyor, però Jesús va camí de la mort en creu dalt del Gòlgota. 

La Litúrgia d’avui, commemora aquesta entrada a Jerusalem amb tres possibles variants del ritu inicial de la Missal; en forma de processó, entrada solemne o be en forma senzilla. Avui, any amb cicle A, l’evangeli es de Mateu (Mt 21, 1-11) que compta que arribant a Bet-Fagué, a la muntanya de les oliveres, Jesús va encarregar a dos deixebles que anessin al poble, deslliguessin el pollí i diguessin que el tornarien de seguida. 

Al llibre Jesús de Natzaret de Ratzinger, no escrit com Benet XVI -com ell mateix diu- sinó com a teòleg, comenta que “tot aixó pot semblar més aviat irrellevant pel lector d’avui, però pels jueus contemporanis de Jesús està carregat de referències misterioses. A cada un dels detalls és present el tema de la realesa i les seves promeses. Jesús reivindica el dret del rei a requisar mitjans de transport, un dret conegut en tota l’antiguitat (cf. Pesch, Markusevangelium, II, p. 180). El fet que es tracti d’un animal sobre el qual ningú ha muntat encara remet també a un dret real (…) Jesús reivindica, de fet, un dret regi. Vol que s’entengui el seu camí i la seva actuació sobre la base de les promeses de l’Antic Testament, que s’hi fan realitat en Ell”. 

Aquest  considerar Jesús muntat sobre una borreta fa que tot cristià entengui que també és com un burret portador de Crist a tots els homes de la Terra encara que no han faltat sants que ho entenen a la seva manera. Benet XVI, a la plaça muniquesa «Mariensäule» (Columna de la Verge), el 11-IX-2006, va recordar Agustí que “també era un intel.lectual però com Déu li va carregar també el treball pastoral, va fer seu el salm 72 i es considerava «ut iumentum» que era l’animal de tir habitual al nord africà per llaurar la terra”. Celestí V (†1296 amb 84 anys), el famós Papa dimissionari, a la seva coronació va entrar a l’Aquila cavalgant una borreta les renyes de la qual portaven Carles d’Anjou i Carles d’Hongria però no va voler anar al Vaticà sinò que es va retirar a Nàpols on per viure va manar construir una cabana al jardí del Palau Real. Josep de Cupertino (†1663 amb 60 anys), el Patró dels paries, era un franciscà que a si mateix es deia “fra ase” ja que era una calamitat, una de les persones més inútils, un cas inaudit de boberia: tot se li queia, tot ho trencava, no servia ni tan sols per pelar patates. Fins i tot el mateix Papa va voler conèixer-lo personalment. Joan de Capistrano (†1456 amb 70 anys) fou un franciscà que per vèncer la molta vanitat que tenia, va cavalgar una temporada en un pobre ase i assegut del revés, amb un barret de paper que portava rotulat “soc un miserable pecador”. Sens dubte no passava desapercebut i la gent li llençava escombraries i li xiulava. 

Pau VI a l’homilia de 1966 deia que “juntament amb el que ha passat històricament, sorgeix com a lògica la consideració de les veritats inherents als fets mateixos (…) Alguna cosa extranya succeex aquí. Jesús, que mai s’havia preocupat de aparèixer, de emergir, més encara, mai havia desitjat l’exaltació de la seva Persona, decideix entrar solemnement a Jerusalem” i al 1972 deia que davant la realitat d’entrar per ser crucificat i al tercer dia ressuscitar, es contempla “el drama de Jesús, no només de Jesús, sinó del Poble; i no només d’aquest Poble, sinó de tota la humanitat; el nostre pròpi drama (…) el drama del món d’avui i de demà”. 

Francesc en 2015 feia considerar el que Pau escriu als filipencs sobre el fet que Jesús "es va humiliar a si mateix" (Phil 2, 8). L’humillació de Jesús. Aquesta paraula ens revela l’estil de Déu i per tant el que ha de ser del cristià: l’humilitat. Un estil que mai dexarà de sorprende’ns i posar-nos en crisi: mai ens acostumarem a un Déu humil”. En 2016 comentava que “de la mateixa manera que va entrar a Jerusalem, desitja també entrar en les nostres ciutats i en les nostres vides. Així com ho ha fet a l’Evangeli, cavalgant damunt un simple pollí, ve a nosaltres humilment, però ve «en el nom del Senyor»: amb el poder del seu amor diví perdona els nostres pecats i ens reconcilia amb el Pare i amb nosaltres mateixos. Jesús està content de la manifestació popular de afecte de la gent, i davant la protesta dels fariseus perquè fagi callar a qui l’aclama, respon: «si aquests callen, cridaràn les pedres» (Lc 19, 40). Res no va poder aturar l’entusiasme per l’entrada de Jesús; que res ens impedeixi trobar en Ell la font de la nostra alegria, de l’alegria autèntica, que permaneix i dona pau; perquè només Jesús ens salva dels llaços del pecat, de la mort, de la por i de la tristesa”. 

La «Setmana santa» sobretot té un valor afegit per ser explicitada com «Tridu pasqual» que en la Litúrgia romana és la commemoració del Dijous sant, del Divendres sant, del Dissabte sant. Ja sant Ambròs (†397 amb 57 anys) parlava del «triduum illud sacrum» encara que amb un significat menys profund que el que actualment tenen els teòlegs. L’actual ritu romà va ser reformat i actualitzat per Pius XII perquè fossin ceremònies enteses pel poble de Déu, molt més senzilles, molt menys llargues i amb un enfocament diferent ja que el «Triduum» no és considerat un temps de preparació sino una sola cosa amb la Pasqua. 

La Pasqua la celebraven molts segles abans d’Abraham, tribus nòmades del món mediterràni que transhumaven els seus ramats pel territori entre els rius de Caldea (Tigris i Eufrates) i Egipte (el Nil). Era gent sense terra pròpia que celebrava la festa del seu pacte amb Déu quan l’exuberància de la primavera semblava indicar-los que el Creador recordava amb signes de fertilitat l’aniversari del començament del món. Reunits al voltant de la foguera relataven les històries i experiències viscudes que centuries després anirien formant el teixit de la tradició escrita a la Sagrada Escriptura. Al costat del foc, com a clan familiar, tots compartien el banquet d’un agnell que havia sigut oferit al Senyor. Era un sacrifici de comunió celebrant la nit de la lluna plena de l’equinocci de la primavera. 

El poble jueu, després de sortir de l’esclavatge d’Egipte, en temps de Moisès, van començar a celebrar la seva Pasqua que significa trànsit o pas de l’esclavatge a la llibertat i que el cristianisme va asumir per celebrar el pas de Jesús de la mort a la glòria de la resurrecció del seu cos carnal. Francesc té escrit que “hi ha cristians l’opció dels quals sembla ser la d’una Quaresma sense Pasqua” (EvG, 6). 

Per aprofundir en el contingut de la paraula Pasqua, a la Carta sobre la formació litúrgica del poble de Déu, Desiderio desideravi (DD, 2022), el Papa Bergoglio diu que “Pere i Joan havien sigut enviats a preparar alló necessari per poder menjar la Pasqua (DD, 3) “a la que ningú es va guanyar el lloc en aquest Sopar, tots van ser invitats, o, més ben dit, atraiguts pel desig ardent que Jesús té de menjar la Pasqua amb ells (…) el seu infinit desig de restablir aquesta comunió amb nosaltres, que era i segueix sent el seu projecte original” (DD, 4). Francesc també explica que “el nostre primer encontre amb la seva Pasqua és (…) el nostre bateig. No és una adhesió mental al seu pensament o la sumissió a un codi de comportament (…) No és un gest màgic” (DD, 12).

L’oració col.lecta de la Missa d’avui demana a Déu que, per donar-nos un model d’humilitat, ha volgut que el Salvador es fes home, “feu-nos aprendre la lliçó dels seus sofriments per poder participar a la seva resurrecció”.