LA CONCEPCIÓ DE JESÚS

Déu i home vertader. L’Humanisme

Cada any el 25 de març, 9 mesos abans del 25 de decembre, es celebra la concepció de Jesucrist, el Fill de Déu, la seva encarnació i fer-se humà, a les entranyes de Maria, per obra de l’Esperit Sant. La raó es perquè Déu estima tant el món, o sigui l’home què ha fet a la seva imatge i semblança. Com diu l’Evangeli de Joan, Déu no va parar fins a donar-nos al seu Fill (cf Jn 3, 16), la segona Persona de la Trinitat que es va fer home sense deixar de ser Déu. A l’home li costa arribar al coneixement i a l’entesa d’aquest misteri, li costa entendre el significat de la expresió l’Humanisme, i acostuma a viure la llei del pèndol, pasant d’un extrem a l’altre, d’alló diví a lo humà, d’alló material a l’espiritual.

 

A l’Edat Moderna de la civilització europea va sorgir l’Humanisme renacentista que alguns van promoure per recuperar la comprensió antiga de la cultura grec romana. Era un donar primacia a alló humà sobre alló diví ja que a l’Edat Mitja va ser tot el contrari doncs el clericalisme havia donat primacia a alló diví i espiritual amb el corresponent menyspreu a alló humà i material. Benet XVI va haver de dir que el cristianisme no s’oposa a la corporeïtat (cf Deus caritas est, 5), la qual cosa poden reconèixer alguns teòrics però no tots ho defensen a la pràctica. Pel platonisme agustinià i el luteranisme, tot alló creat, l’home, el món i la Natura és una realitat caiguda i viciada pel pecat, tant pel anomenat original com pels personals i socials i no va ser fins els ss. XII-XIII quan va començar el canvi a l’extrem contrari que reconèix al món un régim pròpi, independent del pecat i de la gràcia fent eclosionar la concepció de que el món es el lloc adecuat per la santedat de tot cristià i de tot home, malgrat dels pesars. Una altra concepció deixa en ridícul el valor i el significat de l’Encarnació de Jesucrist, Déu i home vertader. Aquesta realitat medieval es va tornar a negar fins al Concili Vaticà II (1963-65), moment históric doncs l’Esperit Sant volt que no es torni a fer aquest oblit sent ja ara doctrina oficial. 

Joan Pau II, des del inici del seu ministeri petrì en 1978, va escriure la seva primera Encíclica Redemptor hominis (RH, 1979) sobre la humanitat de Jesucrist i diu que “l’Església, mirant amb els ulls de Crist mateix, es fa cada cop més conscient de ser la custòdia d’un tresor: el tresor de la Humanitat (…) Crist Redemptor revela plenament la dimensió humana del misteri de la Redempció, la grandesa, la dignitat i el valor pròpis de la seva humanitat. L’home (…) s’ha d’apropiar i asimilar tota la realitat de l’Encarnació i de la Redempció (…) A aquest home en la seva contínua inclinació al pecat i a la vegada en la seva contínua aspiració a la veritat, al bé, a la bellesa, a la justícia, a l’amor: a aquest home tenia davant els seus ulls el Concili Vaticà II. Aquest home és el camí de l’Església (…) perquè «la vida humana sigui cada cop més humana», perquè tot alló que compon aquesta vida respongui a la veritable dignitat de l’home”. 

Benet XVI dedicava la seva primera Encíclica Deus caritas est (DCE, 2005) a glossar l’amor humà i l’amor diví fent notar que en les religions paganes de la antiguitat “l’eros es celebraba com força divina, com a comunió amb la divinitat. A aquesta forma de religió es va oposar amb màxima fermesa la religió jueva de l’AT, combatent-la com a perversió de la religiositat. No obstant, de cap manera va rebutjar amb l’eros com a tal (…) ja que la falsa divinització de l’eros (…) el priva de la seva dignitat divina i el deshumanitza” (DCE, 4).

 

Francesc segueix amb lo mateix però en comptes de teoritzar (que ja està prou pensat) es dedica a la cura de la dimensió pastoral per ajudar a que lo teòric es fagi vida i no només paper archivat en llibreries i biblioteques. A l’Exh Gaudete et exultate (GEx, 2015), sobre la crida a la santedat en el mó actual, dedica uns quants paràgrafs a ser més vius, més humans i concreta dient que “la santedat no et fa menys humà” (GEx, 34). Afegeix que “viure a fons alló humà (…) millora el cristià i fecunda la ciutat” (GEx, 75). Crist es va fer home com es recorda a la festivitat litúrgica de l’Encarnació del Fill de Déu, home de dabó, no pas una aparença i no només un home jueu, sinó home i Déu alhora. 

L’Humanisme a l’época del Renaixement el defensaven Dante, Boccacio, Petrarca o el Papa Nicolau V (De modicitate lunae, 1447-55) qui ja era humanista abants de ser elegit i és qui va ficar l’Art renaxentista a la cort papal, qui va fundar la Biblioteca Vaticana i va iniciar els plans per a la nova Basílica de sant Pere que 50 anys després acabaria el guerrer Papa Juli II ja que la del segle IV estava ruïnosa. Aquest Humanisme renaxentista no era una cultura religiosa i pagana com van dir alguns del segle XIX, però era el contacte amb l’Antiguitat clássica que va donar una inversió del sentit medieval de la existència que estava polaritzat en Déu i s’afirmava fins i tot que el vertader cristià era el monj o frare que havia fugit del món (comptentus mundi) i els no monjos o religiosos, els laics o seglars, els que estaven vivint al món, eren en tot cas cristians de tercera divisió, incapacitats per ser sants i només se’ls garantitzava que poguesin arribar a la salvació eterna. Pere Damià (s. XI) parlava de la inútil i superflua ocupació en assuntes terrenals, de l’esclavatge de les coses temporals i del matrimoni com a mal menor i institució tolerada per l’Evangeli i per l’Església per evitar els excessos de la condició carnal humana. 

Hi va haver un lent i progresiu posar en primer lloc els valors purament naturalistes i humans. El bisbe d’Hipona, Agustí, ja afirmava que “si vols arribar a Déu, recorre el camí de l’home”. L’Humanisme era un recuperar alló perdut des dels Sants Pares de l’Església, revaloritzar l’expressió literaria, l’investigació experimental, la crítica filosòfica i històrica, oblidades des de llavors. Les virtuts humanes no servien més que per destorbar. Un bon cristià s’havia de preocupar només de les virtuts sobrenaturals de la fe, l’esperança i la caritat. L’Humanisme portava una nova visió del món i de l’home que volia substituir la mentalitat medieval eclesiàstica, per tant clerical, proposant una visió laïcal, adequada a l’home d’aquest món. 

Amb l’Humanisme va surgir un home més realista però convençut d’haver trencat els misteris i, per tant, alhora amb el risc, per aixó, de caure en la temptació de trencar amb la religió com fa el laicisme i trencar les cadenes que uneixen Església i Estat i els ordenaments tradicionals ja que en veritat de la bona els clericals s’havien passat de la ratlla. Per exemple, sant Juliá († 690 amb 70 anys), bisbe de Toledo, amb ell es van fer 4 dels 18 concilis toledans. Al XII, a l’any del seu servei episcopal, es va deposar a Wamba i es va nomenar rei visigot a Ervici, es va decretar la persecució dels jueus manant confiscar els seus bens i que es guardessin les actes de l’abjuració.

A més l’home humanista es volia fer immortal i era com un nen púber que comença a descobrir la realitat i es vol fer a si mateix, que es rebel.la contra pares i professors; que l’obediència la veu com a coacció i injustícia; busca alló gran encara que sigui al mal i va a cegues entre idealisme inconcret i una decidida brutalitat. L’Església tenia la difícil tasca d’educar al púber però li va servir per sortir més purificada, més espiritualitzada encara que a costa d’una bona sagnia. 

La proposta d’un “Humanisme cristià” és un error ja que no existeix com no existeixen Matemàtiques cristianes, ni Filosofia cristiana, ni Física cristiana. No hi ha un Humanisme cristià que sigui diferent al no cristià. Hi ha cristians que són matemàtics, físics, químics, pero no és correcte parlar de Matemàtiques cristianes com si per ells 2 + 2 són 4 i pels pagans 3 ó 3,5 ó 4… o al revés. No hi ha una Física cristiana diferenta a la pagana i que puguera afirmar o negar la llei de la gravetat. No existeix una Química cristiana que sigui diferenta a la pagana i pugui negar les afirmacions científiques aconseguides a la llarg dels segles.