EL BON PASTOR, FA OLOR D’OVELLA

I coneix les seves ovelles

L’Evangeli d’avui, 4t diumenge de Pasqua, cicle A, és el text que parla de les ovelles que reconeixen la veu del seu bon pastor, que crida a cada una pel seu nom, que camina debant i el segueixen perquè coneixen la seva veu. Ara que la Teologia explica amb visió integral (no integrista), sense reduccionismes, recorda que tots els batejats són alhora ovelles i pastors. El mateix Jesús diu que “tots (no uns pocs) quants han vingut abants que jo són lladres i saltejadors” (cf Jn 10, 1-10). Comentant aquests pasatges del bon pastor, el Papa Gregori «magne» (†604 amb 64 anys) afirma que “acabeu d’escoltar, estimats germans, el risc que corren els pastors; calibreu també, en les paraules del Senyor, el que correu també vosaltres”. D’aquest Papa hi ha 60 documents per atacar la falsa idea del poder universal o catòlic de la seva persona i ho titlla de blasfem, traïdor, fals, intolerable, estúpid, sacríleg. No volia ser, com ara Francesc, el Papa del poder sinó el de la unitat i ha recordat que “una dona, Maria, és més important que els bisbes (…) Aquí hi ha un gran desafiament per als pastors i per als teòlegs” (EvG, 104). 

A la 1ª lectura s’escolta que “llavors Pere, posat en peu amb els Once (tots iguals), va alçar la veu i els parlà així: «sàpiga amb seguretat tota la casa d’Israel (no redueix la referència només al clergat) i els presents, impactats pel que ha dit Pere pregunten ¿Què hem de fer, germans?»” (Act 2, 14. 36-41). La resposta sembla obvia i anima a fer vida el que tot batejat és alhora ovella i pastor. Per fer realitat a la vida quotidiana d’aquesta realitat de ser ovelles i pastors, també el que s’ha de fer és cuidar tant una cosa com l’altre, o sigui tant lo diví (per ser pastors) com lo humà (per ser ovelles) doncs Jesús, el bon pastor, és alhora vertader Déu i vertader home, no una cosa o l’altre. Teresa de Jesús, que va disfrutar d’una forta comunió amb el Ressuscitat, escriu que "esdevé aquí quan Nostre Senyor (…) li mostra clarament la seva sacratíssima Humanitat de la manera que vol, o com caminava al món o després de ressuscitat”. 

Mirar que pot dir aquest cuidar lo humà i lo diví sense retallades em porta a la memòria l’anècdota que em va contar una dona que ja havia celebrat les noces d’or. Va arribar un dia que no va poder aguantar més doncs cada dia al dinar i al sopar el seu marit, molt creient i molt piadós, mai havia deixat de clamar en veu alta “que bo que està” i afegia sempre “¡gràcies a Déu!”. Ella li va explicar que la cuinera era ella i esperava que li donés a ella les gràcies. Descuidar alló humà, alló material, per una visió errónia d’alló sobrenatural, al ser excloent, és pròpi dels monofisites que negan la humanitat de Jesús afirmant que només era aparença humana, com deien també el docetista Marció i els priscilianistes. En canvi Arrio dirà que és vertader cos i no Déu i Joan Pau II reconeixia que “si avui, amb el racionalisme que regna en gran part de la cultura contemporànea, és sobretot la fe en la divinitat de Crist el que constitueix un problema, en altres contexts històrics i culturals va haver-hi més aviat la tendència a rebaixar o desconeguer l’aspecte històric concret de la humanitat de Jesús” (NMI, 22). Marció i els montanistes van ser combatuts per Aniceto (†153 o 166), el 12é successor de sant Pere, per Teófil († 185), el 6é bisbe d’Antioquia, per Dionisi (†190), bisbe de Corint. Priscilià, bisbe d’Àvila, va ser declarat sospitós pel Concili de Saragossa del 380, s’el va fer callar decapitant-lo amb altres 4 més, per ordre de l’Emperador i malgrat la mediació i protesta de sant Martí de Tours. 

Francesc a l’Exh Evangelii gaudium (EvG, 2013) diu que el bon pastor “es fica amb obres i gestos a la vida quotidiana dels altres, fa petites les distàncies, s’abaixa fins la humillació si cal, i assumeix la vida humana, tocant la carn sufrent de Crist en el poble. Els evangelitzadors tenen així «olor  d’ovella» i aquestes escolten la seva veu” (EvG, 24). Afegeix que “la pastoral en clau de missió pretén abandonar el còmode criteri pastoral del «sempre s’ha fet així». Invito a tots a ser audaços i creatius en aquest treball de repensar els objetius, les estructures, l’estil i els mètodes evangelitzadors” (EvG, 33). “Encara que resen, molts agents pastorals desenvolupen una mena de complex d’inferioritat que els porta a relativitzar o ocultar la seva identitat cristiana i les seves conviccions” (EvG, 79). La cosa val tant pels clérgues com per els laics; és per a tots els batejats. 

En aquest “què hem de fer, germans?” es pot recordar a Joan Pau II que a l’Exh post sinodal “Església a Amèrica”, després d’un dels Sínodes continentals que va “inventar”, té escrit en referència a les ovelles d’una altra gleda que “respecte a les religions no cristianes, l’Església catòlica no rebutja res del que hi ha de vertader i sant (…) musulmans (…) jueus (…) hinduistes i budistes o d’altres religions (…) Cal que l’Església a Amèrica il.lumini (…) animant als ciutadans, tant als catòlics com als altres homes de bona voluntad, a crear organitzacions per promoure la família i la vida. L’amor pels pobres ha de ser preferencial però no excloent. Cal evangelitzar als dirigents, homes i dones, amb renovat ardor i nous mètodes”. 

En un altra Exh després del Sínode sobre l’evangelització a Àsia, Joan Pau II explica que “els pobles d’Àsia se senten orgullosos dels seus valors religiosos i culturales típics, com per exemple: l’amor al silenci i a la contemplació, la sencillesa, l’harmonia, el desaferrament, la no violència, l’esperit del dur treball, de disciplina i de vida frugal, i la set de coneixement i investigació filosòfica (…) Tot aixó indica una intuïció espiritual innata i una saviesa moral típica de l’ànima asiàtica, que constitueix el nucli al voltant del qual s’edifica una creixent conciència de «ser habitant d’Àsia»”. 

El polones Successor de Pere, Wojtyla, responent a la pregunta de “¡què hem de fer, germans”, que pregunten els homes d’avui, respon dient que “es necessiten heralds de l’Evangeli experts en humanitat, que coneguin a fons el cor del home d0avui, participin dels seus goigs i esperànces, de les seves angoixes i tristeses, i alhora siguin contemplatius, enamorats de Déu” (Joan Pau II als bisbes europeus, 11-X-1985). 

L’autèntic cristià aprèn a mirar amb els ulls de Crist i així coneix les seves ovelles encara que no siguin de la seva gleda (de la’Església) i “sap mirar la grandesa sagrada del proïsme, sap descobrir Déu en cada èsser humà, sap tolerar les molesties de la convivència aferrant-se a l’amor de Déu, sap obrir el cor a l’amor diví per buscar la felicitat dels altres com la busca el seu Pare bo” (EvG, 92).