TENIU RES PER MENJAR?

El sol, l’aigua, les montanyes, tot és carícia de Déu

Aquest diumenge 3r de Pasqua, cicle A, Lluc recorda quan Jesús s’aparegué al Cenacle, un cop havien tornat correns els dos d’Emaús (cf. Lc 24, 33), i els deixebles encara no acabaven de creure-ho, els demanà si tenien res per menjar (cf Lc 24, 41). Sorpren aquesta actitud del Ressuscitat que vol ajudar al seus a creure, ho fa amb gestos naturals, materials com fa qualsevol mare i no recorrint a alló espiritual, demanant pregar, resar rosaris, a anar a Missa. Demana si tenent res per menjar i li donen un tros de peig del sopar (Lc 24, 41-42). 

Al Credo nicè-constantinopolità (el llarg) es resa dient que crec en Déu “creador de totes les coses visibles i invisibles”. Tant diví és alló espiritual i sobrenatural com alló material i natural. De seguida ve el record d’alló que es va quedar a sopar a casa dels d’Emaús (cf Lc 24, 29) i més endavant, quan set deixebles anaren al llac de Tiberíades a pescar, Jesús ressuscitat s’els aparegué i els hi va preguntar si tenient res per menjar i Jesús els va  demanar portar els peixos que acabaven de collir i els hi va dir “Veniu a esmorçar” (cf. Jn 21, 2-12) alhora que havia preparat unes brases, un peig i pa. 

La lliçó ecològica que dona Crist és una constant al seu ensenyament i diu el Catecisme que “la catequesi sobre la Creació revesteix una importància capital, es refereix als fonaments mateixos de la vida humana i cristiana” (n. 282). Però l’espiritualitat ecològica encara no es arrelada a la majoria de creients i no pocs creuen que es cosa dels pagans ja que la preocupació ecológica ha aparegut pels “verds”. Francesc vol ajudar a fer-la vida real en els batejats i que donin exemple als no cristians, la qual cosa és portar l’Evangeli o la Bona nova al món. 

Francesc diu a l’Encíclica “verd”, Laudato si (LS, 2015) que “el sol, l’aigua, les montanyes, tot és carícia de Déu” (LS, 84). “Aquesta contemplació del creat ens permet descobrir a través de cada cosa algùn ensenyament que Déu ens vol transmetre” (LS, 85). “La nostra casa comuna també és com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços” (LS, 1). Aquesta germana clama pel dany que li provoquem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels bens que Déu hi ha posat. Hem crescut pensant que érem els seus propietàris i dominadors, autoritzats a espoliar-la” (LS, 2). “Cada any desapareixen milers d’espècies vegetals i animals (…) L’immensa majoria s’extingueixen per raons que tenen que veure amb alguna acció humana” (LS, 33). 

“El Nou Testament ens parla de Jesús ressuscitat i gloriós, present en tota la creació amb el seu senyoriu universal” (LS, 100). Jesús “no apareixia com un asceta separat del món o enemic de les coses agradables de la vida (…) Estava lluny de les filosofies que meynspreaven el cos, la matèria i les coses d’aquest món” (LS, 98). “Sabem que es desaprofita aproximadament un terç dels aliments que es produeixen, i «l’aliment que es rebutja és com si es robés de la taula del pobre»” (LS, 50). “Espero que ens mogui el temor a tancar-nos en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges implacables, als costums on ens sentim tranquils, mentre fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: «¡Doneu-los vosaltres de menjar!» (Mc 6, 37) (EG, 49). 

Hi ha un altre punt o tema d’aquesta Paraula de Dèu d’avui que crida l’atenció perquè Lluc explica que un cop Jesús ressuscitat va sortir al camí cap a Emaús per fer-se el trobadís amb el dos que s’entornaven a casa deprimits, i n’hi ha un moment que confessen que “no obstant nosaltres esperàvem. Jesús els corregeix dient-los ¡oh necis i tardos de cor per creure tot alló que van anunciar els profetes! (Lc 24, 13-35) però se sap que no falten mai també els falsos profetes com recorda Mateu que ho deia Jesús a les multituds: Guardeu-vos bé dels falsos profetes, que vènen a vosaltres disfressats d’ovella, però per dins són llops voraços (Mt 7, 15). 

La Història està plena de falsos profetes al llarg del segles i a totes les religions. Ara vè el record de quan al 1836 Hong Xinquan de Taipé llegint un fullet d’un xinès cristià es va despertar del seu somni al ascendir al cel i Déu li va dir que era el germà petit de Jesús. Al 1851 va fundar “el regne celestial Taipé”, una comunitat igualitària de creients, homes i dones, amb tot en propietat comunal i va assessinar més de 20 miliones de xinesos per portar endavant la «revolució cultural» que Mao Tse Tung va copiar més tard. D’ells, 14 milions van ser durant l’esclafament de 5 revoltes musulmanes. 

Hi ha experts que opinen que el cristianisme anterior al segle XX era defensiu i represiu i ara s’ha fet dialogant per buscar la veritat entre les ideologies i trobar l’inacceptable, estèril i contingent, i descobrir alló que és acceptable, fecund i permanent. La condemna o aceptació a priori i en bloc de les ideologies és una traïció a la veritat, a banda d’un pecat de mandra intel.lectual. La nova evangelització exigeix una mirada neta que sàpiga discernir amb els ulls de Crist i comprendre el que deia Joan Pau II de donar gràcies d’alló rebut de la Història, dels paganas, dels verds, etc. 

El diálec s’enfronta amb els que creuen que són els guardians de l’ortodoxia doctrinal, cosa que passa també en totes les religions on s’ha “inventat” l’Inquisició, més o menys agresiva, que no és pas exercici ètic. Cal no caure en voler ser «martell d’heretges», cosa incompatible amb la misericòrdia que no és ni molt menys ser tou. Opinen experts que l’oposició a tota dissidència religiòsa va ser característica de les religions paganes americanes precolombines i les asiàtiques i de l’Imperi romà, que tènen una visió política i califican d‘heretgia alló que atenta a l’unitat nacional, entesa com uniformitat i per aixó no respecta la pluralitat que es la mare de l’unitat. Per ells, Déu i la religió es una mateixa cosa amb la política perquè és molt útil. En aquesta temptació també va caure l’Església al principi del segle IV, temptació que també va patir Jesús al desert quan el va visitar Satanàs, però no hi va caure. Les temptacions són inevitables però sempre vencibles perquè es real i cert el que es resa al Pare nostre: no ens deixis caure a la temptació. 

Fins l’invasió del Tíbet per Xina al 1957, també el Dalai-Lama estava al front d‘una monarquia feudal i teocràtica, on es violaven sistemàticament els drets humans (esclavatge, etc.), fins i tot amb violència per mitjà d’una mena d’Inquisició, els dop-dop o monjos-soldats. Al mon cristià va haver la codificació teodosiana i valentiniana que va iniciar aquesta metodología represiva davant els delits de lesa majestat. Als segles XII i XIII pul.lulaven per Europa moviments i sectes que combatien els principis de l’ordre social i al 1184 el papa Lluci III excomunicava als càtars. En 1199 els Llegats papals van ajudar al braç secular en els actes inquisitorials. El 22 d’abril de 1223, Gregori IX va decidir que fosin els dominics els inquisidors encara que Navarra en 1238 va optar pels franciscans. Abans s’havia constituït el Sant Ofici al Languedoc. A Anglaterra es va admetre l’Inquisició quan ho va aprovar el Parlament. Al 1431 Joana d’Arc va ser feta presonera, acusada de bruixa i d’heretge recalcitrant i va ser lliurada al braç secular per la seva execució amb 19 anys. Al 2015 Francesc va comentar que va ser “cremada viva per heretge pels hipòcrites i doctors”. Veinticinc anys després el papa Calixt III va decretar nul el procés i Joana va ser canonitzada en 1920 per Benet XV. 

Joan Pau II a la Carta ap Orientale lumen (OL, 1995) demanava “dirigir-nos a Ell, únic Mestre, a fin de purificar-nos” (OL 4). “Sovint ens sentim presoners del present (…) la Tradició (…) mai no és mera nostàlgia de coses o formes passades, o enyorança de privilegis perduts” (OL 8).