ELEGIU SET HOMES PLENS DE L’ESPERIT SANT

Sou un poble escollit, un reialme sacerdotal

Avui, diumenge 5é de Pasqua, cicle A, se sent a la Paraula de Déu que Pere explica que “també vosaltres -com pedres vives- sou edificats com edifici espiritual en ordre a un sacerdoci sant” (1Pt 2, 4) o sigui que l’Església no és només cosa dels clergues sinó de tots, laics inclosos com ara es recorda amb la paraula «sinodalitat» que Francesc promou com demana l’Esperit Sant per mitjà del Concili Vaticà II. Pere afegeix que “vosaltres sou llinatge escogit, sacerdoci real, nació santa, poble adquirit en propietat, perquè pregoneu les meravelles d’Aquell que us va cridar de les tenebres a la seva llum admirable” (1Pt 2, 9). Les decisions son colectives i no d’un i a dit doncs diu “escogiu, germans, d’entre vosaltres a set homes de bona fama, plens de l’Esperit i de saviesa” (Act 6, 2) perquè, degut al desenvolupament de la comunitat de creients i la necessitat d’anar “inventant” solucions per respectar l’igualtat dels batejats i vetllar pels drets humans de tots ja que llavors van començar les queixes dels immigrants hel.lenistes contra els nadius hebreus doncs les seves viudes no eren ateses en la distribució diària d’ajuda als pobres (cf Act 6, 1-7). Per solucionar el problema es va recorrir al treball compartit i distribuit entre tots, res de monopolis ja que viure la dimensió comunitaria no es comunisme sino fidelitat a la voluntat de Déu. 

La Història ensenya que de l’inicial acció eclesial en assamblea (que no és només cosa del marxisme), on els laics escullien, es va passar a que ni tan sols es podia opinar durant segles fins la reforma del Vaticà II (1963-65). Diu el text bíblic que “la proposta va agradar a tota l’assamblea” (Act 6, 5) o sigui que alló que s’anomena actualment democràtic ja existia al principi. L’Evangeli d’avui narra el que Jesús li diu a Felip i que pot dir avui dia a molts “apòstols”: “Felip, tant de temps com porto amb vosaltres i no m’has conegut?” (Jn 14, 1-12). No es l’únic lament de Jesús pels seus, com quan els hi diu que “no sabeu a quin esperit pertanyeu” (Lc 9, 55), o quan els diu que “no sabeu el que demaneu” (Mt 20, 22), o com és que no sabeu interpretar aquest temps? (Lc 12, 56). 

El do de Consell ajuda a discernir què s’ha de fer i què ometre en cada cas concret, la qual cosa suposa “veure” la democràcia. Precisament és al misteri trinitari on destaca la qualitat democràtica de Déu, U i Trino, que hem d’imitar al ser fets a imatge i semblança seva. Per alguns, la democràcia és la panacea que resol tots els problemes i per altres una paraula políticament correcta però la vida segueix per altra banda. No falten els qui saben que es cosa sagrada como la mateixa vida humana i els errors comesos provenen de les fallades i deficiències humanes però no del plantejament teòric. 

Cal no confondra els defectes pràctics dels demòcrates amb els defectes teòrics de la democràcia i reconèixer que les deficièncias democràtiques no són culpa d’una deficient “teoria” sino d’una deficient “praxi”. La democràcia es considera la forma responsable de la participació en la gestió de la cosa “pùblica” de tots els miembres de qualsevol societat, sense cap discriminació, feta tan individualment com asociats lliurement (cf Catecisme Església Catòlica, nn 1882, 1913 y 1914). El Vaticà II reconeix que la democràcia es conforme a la naturalesa humana i Joan XXIII ja va deixar clar que pot valdre “qualsevol classe de régim auténticament democràtic” perquè s’enten la vertadera democràcia com cosa genérica. Ja Pius VII va ser un Papa (1800-23) amb un plantejament obert a les formes de vida cristiana sorgides de la Revolució francesa, actitut que tenia abans, quan era bisbe d’Imola doncs declarava al Nadal de 1797: "La forma democràtica no repugna a l’Evangeli (...) la democràcia exigeix virtuts sublims que només s’aprenen en l’escola de Jesucrist”. 

La democràcia és un atribut del Déi Trino perquè la seva essència és la participació de les tres Persones divines en una única naturalesa. Déu és demòcrata en el seu Èsser i en el seu obrar i per aixó utilitza només un criteri: el democràtic, el de la participació en la seva obra creadora també de les seves criatures, fins i tot les irracionals (cf CEC 1884). Com l’home és partícip de la naturalesa divina en el seu èsser, també és partícip d’aquesta manera divina d’obrar; els homes participen en el seu poder creador i els cristians a més a més en la seva obra redemptora. La sobirania popular no impideix reconèixer Déu com l’únic Sobirà, Causa Primera i Donador de tota autoritat com afirma el mateix Crist davant Pilat que no va ser nomenat pel cel ni Crist estava en aquell moment sancionant la Teocràcia. El Catecisme de l’Església recorda que Déu no ha volgut acaparar l’exercici de tots els poders i aquesta manera de procedir ha de ser imitada per les seves criatures racionals, fetes a imatge i semblança seva (cf CEC, 1884). 

L‘Evangeli d’avui narra el que Jesús ensenya als seus als que demana “creieu per les obres mateixes. En veritat, en veritat us dic: el que creu en mi, també ell farà les obres que jo faig, i les farà més grans que aquestes” (Jn 14, 12). Com que cada batejat és un altre Crist, no és difícil concloure que els pagans creuran per les obres dels cristians. Fra exemple es el millor predicador, es diu en veritat. 

Al devocionari cristià, maig és el «mes de Maria» encara que en realitat Ella és present tots els dies de l’any, com ho recorda Francesc al escriure que “amb l’Esperit Sant, enmig del poble sempre està Maria (…) i sense Ella no terminem de comprendre l’esperit de la nova evangelització” (EvG, 284). Com vertadera mare ajuda a que Jesús no tingui que dir avui a ningú que “no sabeu a quin esperit pertanyeu”. El Papa Bergoglio recorda que “hi ha un estil marià en l’activitat evangelitzadora de l’Església (…) Maria sap reconèixer les petjades de l’Esperit de Déu en els grans esdeveniments i també en aquells que semblen imperceptibles” (EvG, 288) i així el seu fill Jesucrist no necessitarà dir a cap deixeble seu: “Felip, tant de temps i no em conèixes?”. En un altre moment escriu que “Maria viu amb Jesús completament transfigurada, i totes les criatures canten la seva bellesa (…) podem demanar-li que ens ajudi a mirar aquest món amb ulls més savis” (Laudato si, 241).