¡ HA RESSUSCITAT !

Existeix la resurrecció de la carn

Jesús al tercer dia, va ressuscitar tenint el mateix cos d’abans i per aixó els diu als seus “mireu les meves mans i els meus peus”. “El rostre que els apòstols van contemplar després de la resurrecció –diu el Papa Wojtyla-, era el mateix” (NMI, 19) i comenta que “la contemplació del rostre de Crist no pot ser reduida a la seva imatge de crucificat. ¡Ell és el Ressuscitat! (…) Contemplant el Ressuscitat, el cristià descubreix de nou les raons de la pròpia fe” (NMI, 28). 

I Joan Pau II també deixa escrit a la Carta sobre la dignitat de la dona i la seva vocació, Mulieris dignitatem (MD, 1988, any marià) que “les dones són les primeres en arribar al sepulcre. Són les primeres que el troban buit. Són les primeres que senten «no és aquí, ha ressuscitat com ho havia anunciat» (Mt 28, 6). Són igualment les primeres en ser cridades a anunciar aquesta veritat als apòstols: «Aneu a dir als meus germans …” (cf. Mt 28, 1-10; Lc 24, 8-11). 

Segueix dient que “a Jesucrist reconeixem les seves actituts envers les dones; és sumament senzill i extraordinari si es considera l’ambient del seu temps. És una cosa universalment admesa fins i tot per part dels qui es posen en actitud crítica davan el missatge cristià que Crist va ser el promotor de la veritable dignitat de la dona i de la vocació corresponent a aquesta dignitat. A vegades aixó provocava estupor, sorpresa, inclús arribava fins el límit de l’escàndol; «se sorprenien» els mateixos deixebles de Crist (…) A Jesús no s’encontra res que reflecteixi l’habitual discriminació de la dona, pròpia del temps; pel contrari, les seves paraules i les seves obres expressen sempre el respecte i l’honor degut a la dona”. 

Francesc no fa res més que ajudar a fer-ho vida i no que simplement siguin unes paraules escrites en llibres que decoren prestatgeries i s’obliden, per aixó afirmava Joan Pau II que “la dignitat de la dona i la seva vocació, objete constant de la reflexió humana i cristiana, ha asumit en aquests últims anys una importància molt particular. «Arriba l’hora, ha aribat l’hora en que la vocació de la dona es cumpleixi en plenitud, l’hora en que la dona adquireixi al món una influència, un pes, un poder mai aconseguits fins ara». Les paraules d’aquest Missatge resumeixen el que ja s’havia expressat al Concili Vaticà II. Similars preses de posició havien manifestat Pius XII i Joan XXIII. Després del Concili, Pau VI va expressar l’abast d’aquest «signe dels temps»; deia: «En el cristianisme, més que en cap altra religió, la dona té des dels orígens un estatut especial de dignitat (...); és evident que la dona està cridada a formar part de l’estructura viva i operant del Cristianisme d’una manera tan prominent que potser encara no s’hagin posat en evidència totes les seves virtualitats». 

A l’Enc Fides et ratio (FR, 1988) recorda que “Crist crucificat i ressuscitat és la frontera entre la raó i la fe” (FR, 23). A Laborem exercens (LE, 1981) recorda que “en el misteri pasqual de Jesucrist està continguda la creu (…) En el treball humà, el cristià descubreix una petita part de la creu de cada dia però per la resurrecció de Crist, trobem una tènue resplandor de la vida nova, gairebé com un anunci dels “nous cels i un altra Terra nova” on habitarà la justícia (cf 2Pt 3, 13 i Ap 21, 1)”. 

A la Carta Tertio millennio adveniente (TMA, 1994) diu que “Cada diumenge recorda el dia de la resurrecció del Senyor” (TMA, 10) i a l’última Encíclica abans d’anar-se’n a la casa del Pare, Ecclesia de Eucharistia (EE, 2003), Wojtyla recorda que “La Pasqua de Crist inclou també la seva resurrecció. En quan vivent i ressuscitat, Crist es fa a l’Eucaristia “pa de vida” (Jn 6, 35.48), “pa viu” (Jn 6, 51) (…) Qui s’alimenta de Crist no ha d’esperar el més enllà per rebre la vida eterna: la posseeix ja a la Terra com a primícia de la plenitud futura; és garantia de la resurrecció corporal al final del món”. 

A l’Enc sobre l’Esperit Sant, Dominum et vivificantem (DV, 1986), diu que “posseïm les primicies de l’Esperit i que podem estar subjetes als sufriments del temps que passa però «gemegem dins nostre anhelant el rescat del nostre cos». Una espera plena d’indefectible esperança perquè (…) Jesucrist és el testimoni perenne de la victòria sobre la mort”. Pau diu que «Aquell que va ressuscitar Crist d’entre els morts, donarà també la vida als vostres cossos mortals» (Rom 8, 11). Per la seva part Benet XVI a l’Enc “Deus cáritas est” (DCE, 2005) recorda que “en morir a la creu —como narra l’evangelista—, Jesús «va entregar l’esperit» (cf. Jn 19, 30), preludi del do de l’Esperit Sant que otorgaria després de la seva resurrecció” (DCE, 19). 

A l’Enc “Caritas in veritate” (CinV, 2009) diu que “La caritat en la veritat, de la qual Jesucrist s’ha fet testimoni amb la seva vida terrenal i, sobre tot, amb la seva mort i resurrecció, és la principal força impulsora de l’autèntic desenvolupament de cada persona i de tota la humanitat”. A Spe salvi (SS, 2007) afirma que “Si, existeix la resurrecció de la carn. Existeix una justícia. Existeix la «revocació» del sufriment passat, la reparació que restableix el dret”. 

A Verbum Domini (VD, 2010), sobre la Paraula de Déu a la vida i a la missió de l’Església, afirma que “La Paraula divina, per tant, s’expressa al llarg de tota la Història de la salvació, i arriba a la seva plenitud en el misteri de l’encarnació, mort i resurrecció del Fill de Déu” (VD, 7). 

Francesc a l’Exh Evangelii gaudium (EvG, 2013) afirma que “La resurrecció de Crist provoca per tot arreu gèrmens d’aquest món nou; i encara que se’ls talli, tornen a sorgir perquè la resurrecció del Senyor ja ha penetrat la trama oculta d’aquesta Història perquè Jesús no ha ressuscitat en va. ¡No ens quedem al marge d’aquesta marxa de l’esperança viva!” (EvG, 278).