VAIG A PREPARAR-VOS UN LLOC

Que sapigueu quina és l’esperança de la seva crida

Avui solemnitat de l’Ascensió en aquest diumenge 7è de Pasqua i que precedeix la propera festa de la Pentecosta, Jesús avisa que “vaig a preparar-vos un lloc (…) on vaig, ja sabeu el camí” (Jn 14, 1-6). Crist “puja” al cel però no es pujar cap amunt. Com es diu que el sol surt pel matí i es possa al vespre, dir que puja es només una manera adequada i ajustada a la realitat que es veu amb els ulls. El cel no es pas un lloc allà dalt, com si parlessim d’una galaxia ja que allà hi són Crist i la seva Mare Maria peró amb cos gloriós. Jesús ressuscitat entra i surt de les habitacions sense obrir la porta; apareix i desapareix de cop i els presents no ‘s’anadonen que és Ell. 

En aquest actual cicle A de la Paraula de Déu, Mateu no diu res de l’ascensió; només parla del comiat final i el manament d’anar a tot el món (cf Mt 28, 16-20). Al cicle B s’escolta a Marc que tan sols diu que després de parlar-los i d’enviar-los a tot el món, es va elevar al cel (Mc 16, 5-20). Al cicle C se sent a Lluc que diu que se’ls va endur fora -se suposa del cenacle-, i prop de Bet-Hània, mentre els beneïa, s’anava allunyant cap al cel (Lc 24, 46-53). La 1a lectura són uns versicles dels ‹Fets dels apòstols› que conten que “els allà reunits li van fer aquesta pregunta: ¿És ara, Senyor, quan vas a restaurar el Regne d’Israel? (…) I després de dir aixó, mentre ells miraven, es va elevar, i un núvol el va amagar als seus ulls” (Act, 1, 3-9). 

Tomàs d’Aquino es pregunta si li pertanyia pujar. Si va pujar pel seu pròpi poder. De quina naturalesa es va convertir per pujar i en 6è lloc tracta dels efectes de l’ascensió: si és causa de la nostra salvació (STh, III, 57). Benet XVI a l’Enc Deus caritas est comenta alló de Nietzsche que sintonitza amb el que “avui es reprotxa a vegades al cristianisme del passat haver sigut adversari de la corporeïtat i, de fet, sempre s’han donat tendències d’aquest tipus”. Abans Joan Pau II va escriure que “el cristianisme no rebutja la matèria, la corporeïtat; al contrari, la valoritza plenament al acte litúrgic” (Carta ap Orientale lumen, 11). 

Francesc considera que “mirar Jesucrist que ascendeix al cel és una invitació a testimoniar el seu Evangeli en la vida quotidiana, amb la vista posada en la seva vinguda gloriòsa definitiva” (Aud Gral, V-2013). Aquesta idea la repeteix en més ocasions com en una homilia matutina (26-V-2017) recordant que “com el mandat de Jesús és anar al món, el món és el lloc pròpi del cristià. «Aneu i feu deixebles en tots els pobles» (…) el Ressuscitat envia als seus a predicar l’Evangeli en tot temps i per tot arreu" (EvG, 19). 

Un cop Jesús s’ha allunyat anant-se’n al cel, dos homes vestits de blanc (àngels) van dir “homes de Galilea, ¿què feu aquí, mirant al cel?”. És un reprotxe afectuós però de rabiosa actualitat que Francesc repeteix a la seva manera parlant d’«Església en sortida». A vegades cristians molt creients es poden creure que l’important és mirar al cel, no perdre el temps mirant la Terra i per aixó el Concili Vaticà II, mogut per l’Esperit Sant, actualitza aquesta advertència oblidada durant segles i que no és un tornar-se mundans, terrenals, materialistes i de més floretes religioses hagudes i per haver-hi. Joan Pau II, ajudant a viure les indicacions conciliars, diu que “la contemplació cristiana no ens allunya del compromis històric. El «cel» al que Jesús va pujar no es llunyania sinó ocultament i custòdia d’una presència que no ens abandona mai, és fins que ell torni gloriós” (Hom 24-V-2001). 

Sant Agustí diu que amb Jesús “puja també el nostre cor (…) Mentre Ell és allà, segueix estant amb nosaltres; i nosaltres, mentre som aquí, podem estar ja amb Ell allà (…) No es va allunyar del cel quan va baixar fins a nosaltres; ni es va allunyar de nosaltres quan va tornar”. Ell mateix va dir que encara que se’n va, “estaré amb vosaltres tots els dies fins a la fi del món”. Aquest estar amb nosaltres inclou el que siguexi patin a la Terra tots els suors, dolors i patiments que nosaltres experimentem; sent els goigs i les esperances dels homes. Sembla clar perquè Ell mateix va dir: Saulo, Saulo, ¿per què em persegueixes? (Act 9, 4), o quan afirma que “cada vegada que ho vau fer amb un dels meus germens més petits, a mi ho vau fer” (Mt 25, 40). 

El treball d’extendre el Regne de Déu és per tota l’Església per tant s’entén que no és només tasca oficial dels jerarques que diuen que representen a Crist, la qual cosa és un reduccionisme doncs cada batejat és un altre Crist. A l’actualitat està en marxa la teràpia teológica per vèncer el càncer del clericalisme que, en boca del Papa, és el més gran mal a l’Església. La recepta inclou deixar de clericalitzar als laics (cf Joan Pau II, Christifideles laici de 1988), ajudar als laics a no fomentar el clericalisme amb la comodona actitud i falsa humilitat de no fer pinya i mirar-s’ho des de fora. El Concili Vaticà II deixa escrit que cal reconeixer que els laics són “cridats per Déu a cumplir la seva pròpia comesa" (LG, 31 in fine). No ès pas cap ocurrència interessant o coyuntural i molt menys una solució per la “manca de clergat”, la qual cosa s’entèn mirant la Història i veure que és una afirmació falsa ja que en realitat sobraven la mietat, com a mínim. Les mesures que arbitra Francesc per anar arreglant el desgavell clericalista són la sinodalitat (el clàsic sensus fidei), la recient reforma de la Constitució de la Ciutat-Estat al Vaticà perquè deixi de ser monopoli cardenalici i pugin haver laics. L’any passat, 2022, va decretar la Constitució Predicate evangelium per fer la reforma de la cúria vaticana i que també deixi de ser monopoli clerical. 

A Crist el va ocultar un núvol però “no està als núvols” sinó amb els peus ben posats a terra i per aixó a cada cristià, un altre Crist, i a tots junts com a comunitat creient, com a Poble de Déu, Francesc li recorda que “fidel al model del Mestre, és vital que avui l’Església surti a anunciar l’Evangeli a tots, a tot arreu, en totes les ocasions (…) no pot excloure ningú” (EvG, 23). 

La crida és per a tots i no només pels clergues

A la 2a lectura s’escolta a Pau que diu: “Germans, demano perquè el Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare de la glòria, us concedeixi l’Esperit de saviesa i de revelació per conèixer-lo; il.luminant els ulls del vostre cor, perquè sapigueu quina és l’esperança de la seva crida” (Ef 1, 17-23). Francesc a Gaudete et exultate (GEx, 2018) diu que “no es discerneix per descobrir què més podem treure a aquesta vida, sinò per reconèixer com podem cumplir millor aquesta missió que se’ns ha confiat en el Baptisme” (GEx, 174). “Deixa’t transformar, deixa’t renovar per l’Esperit (…) la teva preciòsa missió no es malmetrà. El Senyor la complirà també enmig dels teus errors i mals moments, per tal que (…) estiguis sempre obert a la seva acció sobrenatural que purifica i il.lumina” (GEx, 24). 

En un altre ocasió Francesc comentava que aquesta solemnitat de l’Ascensió és “bona ocasió per renovar el compromís de ser testimonis ja que al anar-se’n al cel deixa un missatge i un programa per tota l’Església” (Homilia 2020). El Papa argentí en altre moment va comentar d’aquest episodi que "Jesús abans d’anar-se’n diu: «vés al món i fes deixebles». Vés: el lloc del cristià és el món per anunciar la Paraula de Jesús, per dir que som salvats, que Ell va venir per donar-nos gràcia, per portar-nos a tots amb Ell davant el Pare" (Homilia a santa Marta, 26-V-2017).