DONAR UN VAS D’AIGUA SERÀ RECOMPESAT

Veure a l’Església i als seus membres al mateix Crist

Avui diumenge 13è (cicle A) del TO, a la 1a Lectura de la Litúrgia de la Paraula s’explica que “un dia passava Eliseu per la ciutat de Sunén i una dona distinguida ho va invitar amb insistència a dinar. Des d’aleshores sempre que Eliseu passava per allà, anava a dinar a casa seva. En una ocasió, ella va dir al seu marit: «Jo sé que aquest home que amb tanta freqüència ens visita, és un home de Déu»” (2Reis 4, 8-11.14-16 a). 

I la 2a Lectura és de la carta de Pau als cristians de Roma que els recorda que “tots els que hem sigut incorporats a Crist Jesús per mitjà del baptisme” (Rom 6, 3-4.8-11), som per aixó altre Crist, però no es tracta de que sigui una frase políticament correcta, de saló com denuncia Francesc en una homilia (29-VI-2017). Pau diu que “no soc jo qui viu sinó que Crist viu en mi (Gal 2, 20) i ho fa sense escarafalls, ni aparatoses manifestacions, doncs es tracta de fer com feia Ell que va viure passant com un de tants, com un home qualsevol. No encaixa amb l’Evangeli la praxi dels que manen fer que es noti. 

Crist no mana fer montatges, manifestacions, posar cartells, pancartes i no donava gat per llebre, no era borratxo ni fartana però estava sovint dinant amb publicans i pecadors, sense miraments ni discriminacions. 

Allò que Crist ensenya no és cap religió nova amb un llistat insoportable de normatives i reglamentacions; no va crear res amb legalització canónica, res per només els purs, els impecables, que no s’embruten tocant les misèries alienes. L’auténtic cristianisme intenta respectar l’harmonia de la fe i de la raó, de alló natural y el sobrenatural, de alló material i l’espiritual. Ser bon cristià no és estar tot el dia resant ja que Crist, Déu viu, està tan realment present als sagraris com en cada home, especialment necessitat doncs Ell mateix va dir que qui us rep, a mi em rep. I en altre ocasió diu que cada cop que ho fèiau amb un dels meus germans més petits, a mi m’ho fèiau. Avui ho recorda el passatge de l’Evangeli proclamat a la Paraula de Déu (cf. Mt 10, 37-42). 

Antonio Rosmini (†1855 amb 58 anys), prevere, fundador de l’Institut de la Caritat i les Germanes de la Providència, les rosminianes, va ser anomenat "el gegant de la cultura" pel cardenal Saraiva (Emèrit de la Causa dels sants, avui té 91 anys) i va ajudar a recuperar l’amistat entre la fe i la raó, entre la religió i el comportament ètic. En el seu temps va ser incomprès, les seves obres van ser ficades al “Index” i 40 proposicions seves condemnades, però va ser reconegut per l’Encíclica Fides et ratio (FR, 1998) de Joan Pau II i una «Nota de la Congregació per la Doctrina de la Fe» (1-VII- 2001), com es deia llavors, signada en aquell temps pel cardenal Joseph Ratzinger, va allunyar tota ombra de dubte sobre la seva presunta culpabilitat. Fou beatificat al 2007 per Benet XVI i va ser citat per Francesc juntament amb Joana d’Arc al 2015 al comentar la Paraula de Déu a sta Marta i posar-los com exemple de sants titllats d’heretges: “Joana cremada viva i Antoni amb tots els seus llibres al Índex, era pecat llegir-los”. 

Fides et ratio lamenta la ruptura de l’harmonia divina a les coses i a la vida humana doncs “la Filosofia moderna té el gran mèrit d’haver concentrat la seva atenció aal home però sembla haver oblidat una veritat que el trascendeix” (FR, 5). Però el contrari s’ha viscut avans provocant aquesta reacció “moderna” perquè només es prestava atenció al resar i anar a Missa sense cura de les obres de misericòrdia o de caritat cristiana. Ja Tomàs d’Aquino denunciava al falsos cristians que, quan es troven pel carrer algun capdaire, la seva caritat és dir-li «que Déu t’empari, germà». 

Pau VI a Ecclesiam suam (ES, 1964) ensenya que “tots saben com l’Església está immersa a la humanitat, forma part d’ella; d’ella en treu els seus membres, d’ella extreu preciosos tresors de cultura, i pateix les seves vicissituds històriques com també contribueix als seus èxits” (ES, 10). Més endavant afageix que “el primer fruit de la conciència profunditzada de l’Església sobre si mateixa és el renovat descobriment de la seva vital relació amb Crist. Cosa conegudissima, però fonamental, indispensable i mai prou sabuda, meditada i exaltada (…) Valgui (…) l’exhortació del nostre (…) predecessor en la (…) Encíclica Mystici Corporis: «cal que ens acostumem a veure a l’Església al mateix Crist (…) Crist és també qui de diverses maneres es manifesta en els seus diversos membres socials»” (ES, 12). 

FR segueix dient que “no s’ha d’oblidar que la Revelació està plena de misteri i (…) nosaltres tenim tan mateix un aspecte fragmentari pel limit del nostre enteniment (…) aquesta veritat oferida a l’home impulsa a la raó a obrir-se i acollir el seu sentit profund. El coneixement de la fe no anul.la el misteri; només ho fa més evident i ho manifesta” (FR, 13). 

Benet XVI va dedicar en la seva 3a Enc. Caritas in veritate (CV, 2009) considerar amb els ulls de Crist el desenvolupament humà i escriu que “s’ha de reconèixer que el mateix desenvolupament econòmic ha estat, i ho està encara, afligit per desviacions i problemes dramàtics, que la crisi actual ha posat encara més de manifest. Aquesta ens posa improrrogablement davant de decisions que afecten cada cop més al destí mateix de l’home. Les forçes tècniques que es mouen, les interrelacions planetàries, els efectes perniciosos sobre la’Economia real d’una activitat financera mal utilitzada i en bona part especulativa, els imponents fluxos migratoris, frecuentment provocats i després no gestionats adecuadament, o l’explotació sense regles dels recursos de la Terra, ens indueix avui a reflexionar sobre les mesures necessàries per solucionar problemes que (…) tenen un efecte decisiu pel bé present i futur de la humanitat” (CV, 21). 

A la seva 2a Enc. Deus caritas est (DCE, 2005) considera l’exercici de l’amor per part de l’Església i recorda que “l’Esperit és també la força que transforma el cor de la comunitat eclesial perquè sigui al món testimoni de l’amor del Pare, que vol fer de la humanitat, en el seu Fill, una sola família” (DCE, 19). “L’Església és la família de Déu al món. En aquesta família no hi ha d’haver ningú que pateixi per manca del necessàri” (DCE, 25). I segeix exposant que “l’Església no pot ni deu empendre pel seu compte l‘empresa política de fer la societat més justa possible. No pot ni ha de substituir a l’Estat. Però tampoc pot ni ha de quedar-se al marge en la lluita per la justícia. S’hi ha d’inserir a través de l’argumentació racional i ha de despertar les forçes espirituals, sense les quals la justícia, que sempre exigeix també renuncies, no es pot afirmar ni prosperar. La societat justa no pot ser obra de l’Església, sinó de la política” (DCE, 28).

 

Francesc a Evangelii gaudium (EvG, 2013) repeteix l’idea dient que “el kerigma demana (…) que no redueixi la predicació a unes poques doctrines, a vegades més filosòfiques que evangèliques” (EvG, 165). “En alguns hi ha una cura ostentosa de la Litúrgia, de la doctrina i del prestigi de l’Església, peró sense preocupar-los que l’Evangeli tingui una real inserció en el Poble fidel de Déu“ (EvG, 95). “Una pastoral en clau missionera no s’obsessiona per la transmissió desarticulada d’una multitud de doctrines que s’intenten imposar a força d’insistència” (EvG, 35). 

Joan Pau II acaba Fides et ratio afirmant que “la Verge fou cridada a oferir tota la seva humanitat i feminitat” i “en el consentiment donat a l’anunci de Gabriel, res no va perdre de la seva veritable humanitat i llibertat” (FR, 92).