DEIXEU QUE CREIXIN JUNTS

Com se sap discernir si s’ha de tolerar o no?

L’Evangeli d’avui, diumenge XVI del TO, cicle A, és la paràbola que explica Jesús als seus demanant que “deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega” (Mt 13, 24-30) el blat i la zitzània, que és l’actitud normal i sincera de Déu manifestada en el Fill, Jesucrist. És la virtut de la tolerància que costa molt d’entendre i encara més de viure. Del dit al fet i ha un bon tret. 

La tolerància, com tot, sense excepció, és cosa relativa doncs no s’ha de tolerar absolutament tot ja que n’hi ha coses que no s’han de tolerar i aixó ho recorda la Lectura d’avui del llibre de la Saviesa que demana “doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats” (Sa 12, 13, 16-19). La tolerància porta a deixar fer encara que siguin pecats però no perquè s’afirmi que no són pecats allò tolerat. Hi ha coses que han de ser tolerades ja que el contrari atenta contra el bé comú i la pau social. Les idees causen guerres quan la tolerància es creu que és cosa absoluta i tot el que és dolent s’ha d’eliminar. Però és clar que Déu no vol que arranquem la zitzània i demana que, a imatge seva, sapiguem deixar que creixi juntament amb el blat. 

Francesc recorda que “la paràbola de la zitzània ens fa conèixer la paciència de Déu, obrint el nostre cor a l’esperança. L’intenció dels servents és eliminar de seguida el mal, és a dir a les persones malvades, però l’amo és més savi, veu més lluny i aquests han de saber esperar (…) El mal, per suposat, ha de ser rebutjat però els malvats són persones amb les que hi ha que tenir paciencia” (ángelus 19-VII-2020). A l’àngelus del 2014 repetia l’idea de tenir paciència i al 2017 va demanar que veure la zitzània no té que espantar ni fer perdre la pau. 

La tolerància es la capacitat de permetre i acceptar les idees o comportaments dels altres i aixó tant a l’àmbit civil com eclesial. Al llibre «Jesús de Natzaret» escrit per Ratzinger com a professor i no com el papa Benet, com diu ell mateix, comenta que “la paràbola de la zitzània al camp es refereix a aquest temps de l’Església” i que “la zitzània va crèixer amb el blat i només al final se l’aparta”. Una mostra d’aixó també s’ha donat a la actual estructura eclesial amb l’últim nombrament del nou Prefecte del Dicasteri de la Doctrina de la Fe, l’antic Sant Ofici amb el seu tarannà intolerant. A l’ámbit civil avui  segeix viva l’intolerància que també es propaga als mitjans de comunicació amb motiu de les eleccions generals que aquest 23 de juliol tenen lloc a Espanya. 

L’intolerància es cosa de sempre doncs ja Caín va matar al seu germà Abel per no tolerar que els seus sacrificis a Déu fossin ben fets i millors que els seus. Víctor I (†202) va ser un Papa africà, de caràcter enèrgic que va voler excolmulgar als cristians d’Àsia perquè volien celebrar la Pasqua segons la seva tradició amb la data dels jueus encara que no caigués diumenge. Sant Ireneu va intercedir perquè no fos tan intolerant i radical. 

Decret de Constantí

Cada matinada de tot 23F és l’aniversari del Decret d’intolerància al febrer del 303 amb el qual el pagà emperador romà Dioclecià decretava altra tanda de persecucions als cristians, les últimes i les més cruels. Van ser molts centenars de milers ejecutats, crucificats o llençats als lleons als circs. Cada 27F és també aniversari de l’Edicte al 380, pel qual el cristià emperador Teodosi va decidir acabar amb el paganisme i que el 24F de 391 va dictar la llei que rematava el seu afany per a tot l’Imperi. Pel contrari, anteriorment Galeri el 30 d’abril del 311 va publicar el Decret de tolerància dels cristians, dos anys abans que l’Edicte de Milà proclamat per Constantí al juny del 313. Galeri i Constantí van ser vertaders tolerants perquè van decretar deixar de perseguir als cristians, legalitzant el cristianisme com les altres religions, vivint per tant l’autèntica llibertad religiosa dels homes.

La persecució als cristians de Còrdova es va iniciar per l’intolerància islàmica en temps d’Abd-al-Rahman II (†852 amb 60 anys). Còrdova fou conquerida al 771 i els temps de tolerància s’alternaven amb altres d’intolerància violenta. Al Japó, cap a l’any 1630, no quedava cap sacerdot o missioner cristià i així gairebé uns 250 anys fins al segle XIX que, tolerats pel nou govern japonès, van poder entrar missioners francesos amb garanties de llibertat religiosa. Al 19 de febrer de 1865, l’abbé Petitjean va poder dedicar al turó d’Oura, un temple dedicat als 26 màrtirs haguts a Nagasaki. Isidor (†636 amb 76 anys),  bisbe a Sevilla, va presidir el IV Concili de Toledo (633) que va decretar la tolerància dels jueus. 

La tolerància és el diví tarannà del mateix Crist que en una ocasió, entre d’altres, diu que “jo us dic: estimeu als vostres enemics i pregeu pels qui us persegueixen (Mt 5, 38-44). ¿Com es pot estimar l’enemic si es té l’espasa a la mà, la metralleta calada, els tancs al carrer? L’intolerància malvada no només és cosa dels emperadors romans o xinesos o japonesos o «mandamasos» americans, africans, tan d’ahir com d’avui. 

Sovint el fanatisme ha cobert i segueix cobrint de sang la Terra, causant víctimes fins i tot amb les qüestions més opinables. Locke (+1704 amb 72 anys) va elaborar una de les més famoses i clàssiques defenses de la tolerància, a la Carta sobre la tolerància, escrita al 1685. L’idea de tolerància resulta estretament vinculada al sorgiment del món modern i de fet la va escriure amb el propòsit de fonamentar sobre bases fermes la llibertat religiosa. Hi ha qui identifica la tolerància amb la debilitat i l’intolerància amb la fortaleça i altres la confonen amb el llibertinatge i l’intolerància amb el fanatisme. Hi ha qui uneix la tolerància amb la democràcia i l’intolerància amb el feixisme. 

Provincia sueca de Södermanland

Eskil (†1038), bisbe de Strängnäs, Suècia, va ser un missioner anglès que va evangelitzar Södermanland i va morir màrtir amb el rei Suenón “el sanguinari” que era pagà i llens tolerant i que el va fer apedregar durant unes festes paganes en honor dels déus i a les que el bisbe volia impedir l’assistència dels cristians. Joaquina Vedruna (†1854 amb 81 anys) que va fundar a Vic les «Carmelites de la Caritat» per l’asistència a hospitals i per l’educació rural, ja de petita era devota del Nen Jesús i no tolerava una taca al vestit. Diwali o Deepavali és una antiga festa religiosa que avui dia celebren molts hindús i representa la victòria de la veritat sobre la mentida, la llum sobre les tenebres, la vida sobre la mort, el bé sobre el mal. El President de l’anterior «Consell Pontifici pel diàleg interreligiós» els envia cada any un missatge i al 2017 animava a hindús i a cristians a construir tots junts una autèntica cultura del respecte i anar més enllà de la tolerància. 

No és feina dels homes arrencar la zitzània encara que vingui de gust o es cregui necessàri fer-ho. De vegades és moralment lícit no impedir un mal –podent-ho impedir-, en atenció a un bé superior o per evitar desòrdres més greus. Senzillament és absència de penalització. Del dit al fet n’hi ha un bon tret. Pau va acabar amb l’intransigència dolenta d’aquells jueus conversos que mantenien amb rigorisme les exigències dels centenars de manaments religiosos jueus que havien anat inventant al llarg dels segles alhora que no va tolerar que alguns de Corint no transigissin en menjar carns sacrificades als ídols (1Cor 8, 4-6) i els ensenyava a menjar de tot si no era ocasió d’escàndol o mal exemple. ¿Com se sap discernir si s’ha de tolerar o no? Com diu Pau a la 2a Lectura d’avui als cristians de Roma, encomanem-nos a l’Esperit Sant que “intercedeix per nosaltres per ajudar la nostra debilitat” (Rom 8, 26-27).