QUI TINGUI OÏDES, QUE ESCOLTI

La creació sensera serà alliberada de la corrupció

La Litúrgia de la Paraula d’avui, diumenge 15è del TO, cicle A, ens invita, un cop més, a donar una mirada al compliment de l’encàrreg evangelitzador que els cristians han rebut del mateix Crist. Pau invita a meditar sobre la realitat real de que “la creació (…) va a ser alliberada de l’esclavatge de la corrupció, per compartir la gloriosa llibertat dels fills de Déu. Sabem, en efecte, que la creació sensera gemega fins el present i pateix dolors de part (…) anhelant que es realitzi a plenitud la nostra condició de fills de Déu, la redempció del nostre cos” (Rom 8, 18-23). 

No hi cap una mirada amb els ulls de Crist i que deduexi que tot va bé, res no va malament. Tampoc és per assenyalar l’éxit a l’empresa missionera que porta entre mans l’Església i cadascun dels seus membres batejats. El pasatge evangelic d’avui conta que “un dia va sortir Jesús de la casa on s’allotjava i es va assseure a la vora del llac. Es va reunir al seu voltant tanta gent, que va haver de pujar a una barca, on s’asseguè, mentre la gent estava a la riba. Llavors Jesús els va parlar de moltes coses en paràboles dient-los (…) “Qui tingui orelles que escolti (…) alló sembrat en terra bona representa als qui senten la paraula, l’entenen i donen fruit: uns, el cent per un; altres, el seixanta; i altres, el trenta" (Mt 13, 1-23). Els fruits, molts o pocs, són sempre fruit de l’acció de l’Esperit Sant i de la correspondència humana. Isaïes recorda avui que “aixó diu el Senyor: «Com baixen del cel la pluja i la neu i no tornen allá, sinó després de xopar la terra, de fecundar-la i fer-la germinar, a fi que doni llavor per sembrar i pa per menjar, així serà la paraula que surt de la meva boca: no tornará a mi sense resultat, sinó que fará la meva voluntat i cumplirà la seva missió»" (Is 55, 10-11). 

Amb Joan Pau II, per creuar el llindar del tercer mil.lenni en les degudes condicions, va fer donar un cop d’ull a la História, amb els ulls de Crist, fent una mirada “amb sentit de gratitud i també de responsabilitat quan ha succeït a la História de la humanitat a partir del naixement de Crist, principalment els esdeveniments entre el mil i el dos mil” (TMA, 17). Per començar es pot donar una mirada a l’Europa cristianitzada que des de la Revolució francesa (RF, 1789) presenta amb nous tons la convivència entre el blat i el jull sembrat pel Maligne (cfr Mc 4, 1-20). Era fer una mirada de fe a les llums i a les ombres, a les coses ben fetes i als errors sense deixar d’estar il.lusionats i esperançats en no tornar-los a cometre. 

Aquesta mirada amb els ulls de Crist porta a l’Església, com ensenyava Joan Pau II, a reconèixer “que no només ha donat, sinó que també ha rebut de la História i del desenvolupament del gènere humà” (NMI, 56). Un motiu evident per aixó vé donat al veure que al secle XVIII (i abans) Europa va voler progressar, millorar, tenir creativitat per utilitzar coses noves o velles i oblidades, proposades per homes de fora de l’Església sense oblidar que “a la História de l’Església, «lo vell» i «lo nou» estan sempre profundament relacionats entre si. Lo «nou» brota de lo «vell» i lo «vell» troba en lo «nou» una expressió més plena” (TMA, 18). Al capdavall, la triple proposta francesa de igualtat, llibertat i fraternitat no són res més que valors evangèlics que els cristians senten com a propis. 

Europa es va voler fer-se nova, com s’estava fent al paradis americà, i va voler (no sense raó) aniquilar l‘Antic Règime (AR) que havia regit la vida europea durant segles i que es basava en el privilegi (llei privada) i en una concepció estàtica que proposava tractar desigualment als desiguals. aquest règim estàtic defensava el que cadascun s’havia d’acontentar amb quedar-se on era i s’entenia que els drets humans quedaven retallats. Arribava l’hora d’invertir el plantejament amb una concepció dinàmica que reconèix que cada home o grup és igual als altres i les coses s’han d’organitzar defensant la plena llibertat de cada grup o individu. 

La vida dels homes s’està manejant amb una d’aquestes dues concepcions antagòniques però s’hauria de formular totes dues alhora evitant sobretot el cras error de tot reduccionisme que és una veritat a mitges, la gran mentida i una injustícia doncs no reconèixer que tots els homes som alhora iguals i desiguals, encara que en aspectes diferents. Som tots iguals davan la llei, iguals en dignitat, iguals en moltes coses comuns a l’espècie humana; però som evidentment desiguals en tantes coses: no som tots iguals d’alts, ni de grossos, ni de llestos, ni de rics, etc. La igualdat de gèner no pot deixar de veure que efectivament baró i muller son iguals en quan èssers humans però diferents en el físic, en el psíquic, en “detalls” que només no veuen els “cecs”. 

El Papa Pius VI (1775-79 amb 81 anys) es va enfrontar a aquesta revolució que era el ressó europeu del que va passar a EUA al 1773 on havien aconseguit implantar la llibertat (anomenada a Europa «llibertat americana») i organitzar la separació Església-Estat quan B. Franklin, al 1784, va gestionar en París amb el Nunci la representació vaticana a EUA que no fos amb el dit romà. Mes tard Pius IX amb el seu Decret Syllabus (Dz-Sch. 2901-90) declarava la guerra al món no catòlic i per tant a l’home, cosa que se tancaria cent anys després amb la Declaració Dignitatis humanae (La dignitat humana) del Concili Vaticà II i anomenada antysyllabus doncs tenia la sensibilitat necessària per demostrar que es veuen les coses amb els ulls de Crist que no va venir al món per condemnar-lo sinoó per salvar-lo. 

En aquest moment históric, entre les causes del canvi promogut, cap assenyalar a la burguesia, estrate social de recent creació que necessitava fer-se un lloc a la societat incrustant-se en el teixit social existent, l’antic, el feudal, l’estratificat. En l’AR es vivia estant d’acord que ningú no sortis del seu lloc; que la nobleça i el clergat estaven dispensats dels impostos que només havia de pagar el poble pla, principalment agrícola. Alhora el món científic, amb els nous descobriments i avanços técnics, es proposava substituir la fe per la ciència ja que calia rebutjar els abstractes conceptes metafísics que apuntalaven l’AR per viure d’alló que digui la experimentació. Per tant, la burguesia, els científics i l’Esgleésia (el clergat) estaven enfrontats per no entendre’s: els reis i els experts no comprenien el paper social de l’Església al món ni els eclesiàstics aceptaven lo nou que pretenia alterar l’ordre i canviar “lo de sempre”. 

La pàgina llegida avui de la carta de Pau als cristians de Roma és una crida a la fe i a l’esperança doncs si la correspondència humana és correcta,” la creació (…) va a ser alliberada de l’esclavatge de la corrupció, per compartir la gloriosa llibertat dels fills de Déu” (Rom 8,18-23).