EL VENT ERA CONTRARI

Percebre l’amplitud d’horitzons que la fe desvetlla

“Després que la gent es va saciar, Jesús va demanar als seus deixebles que pujessin a la barca i se li avencessin a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. i després (…) va pujar a la muntanya tot sol per pregar (…) Mentrestant, la barca anava ja molt lluny de terra, sacsejada per les ones, perquè el vent era contrari” (Mt 14, 22-24). El vent contrari no és tan sols un fet puntual aquell dia a aquells pescadors de Tiberíades; es cosa constant al llarg del temps i de l’espai pels deixebles de Crist, com ensenya la Història. 

Com explica la primera lectura d’avui, diumenge XIX del TO, cicle A, el vent o brisa que sent Elies a la muntanya Horeb és Jahvè (1Reis 19, 9.11-13b). No es Ell si hi ha un terratremol, un foc o un vent huracanat ja que Déu es presenta a Elies com la brisa, la mateixa que voletejava per damunt de la Terra quan el Creador va fer que existís tota la flora i la fauna. 

Aquest passatge evangèlic de la Litúrgia de la Paraula d’avui, segueix contant que Pere li va demanar a Jesús anar “cap a Tu caminant sobre l’aigua" (…) pero, al sentir la força del vent, li va entrar por, va comançar a enfonsar-se i va cridar: "¡Senyor, salveu’me!" Jesús va extendre la mà, el va agafar i li va dir: "¡Quina poca fe! ¿Per què has dubtat?" (Mt 14, 22-33). La poca fe no és només un problema de Pere i no és aquest l’únic moment que els ho diu. 

Avui cal que hi hagin homes i dones de fe com Noé, Abraham, Sara, etc. (cf Hb 11, 4-8) sabent que creure no és pas no pensar, no tenir dubtes en la comprensió racional, ni és ser cerrils, fonamentalistes, no tenir explicacions, no és “perquè si”, perquè ho diu el Papa, etc. 

A l’inici del seu ministeri petrí Francesc, en una reunió amb els representants de les Esglésies i comunitats eclesials, i d’altres religions (III-2013), va fer un comentari sobre l’«Any de la Fe» convocat per Benet XVI en 2011 i va dir que “amb aquesta iniciativa, que vull continuar, i que espero que impulsi el camí de fe de tots, volia commemorar el 50è aniversari de l’inici del Concili Vaticà II, proposant una mena de peregrinatge a alló que és essencial per a tot cristià”. 

A la Const Veritatis gaudium (VG, 2017) diu que “el Concili Vaticà II, promovent amb vigor i profecia la renovació de la vida de l’Església, en vista d’una missió més incisiva en aquesta nova època de la Història (…) ha revolucionat en certa mesura l’estatut de la Teologia, la manera de fer i del pensar creient” (VG, 1-2). El que el vent era contrari, és cosa que ha passat i segueix passant amb motiu del Concili ja que es segueixen escoltant les veus negatives i per aixó ja Joan Pau II repetia sovint d’una manera o altra el que escriu a la Carta Tertio millennio adveniente (TMA, 1994): “es pensa amb freqüència que el Concili Vaticà II marca una època nova a la vida de l’Església (...) l’enorme riquesa de continguts i el to nou, desconegut abans, de la presentació conciliar dels mateixos constitueixen gairebé un anunci de temps nous” (TMA, 18.20) i els timorats hi tenen por. 

Els cristians segueixen creient malgrat que el vent sigui contrari, malgrat totes les incomprensions i confusions del món que els envolta, remanen ferms en la certesa de que Déu és Pare i ens estima, encara que el seu silenci continuï sent incomprensible per ells. Escriu Benet XVI a Deus caritas est (DCE, 2005) que ”sovint no se’ns dona a conèixer el motiu pel qual Déu frena el seu braç en comptes d’intervenir-hi. D’alta banda, Ell tampoc ens impedeix cridar com Jesús a la creu: «Déu meu, Déu meu, ¿per qué m’ has abandonat?» (…) la nostra protesta no vol desafiar Déu, ni insinuar en Ell cap error, debilitat o indiferència. Per el creient no és possible pensar que Ell sigui impotent, o bé que «potser estigui adormit»” (DCE, 38). 

Joan Pau II va posar la seva il.lusió en celebrar el Gran Jubileu del 2000 “que, (…) ens farà recordar i renovar de manera particular la conciència de la veritat-clau de la fe” (RH, 1). Francesc a Lumen fidei (LF, 2013) explica que “en parlar de la fe com a llum (…) es veia com una llum il.lusòria, que impedia a l’home seguir l’audàcia del saber” (LF, 2). A Scripturae sacrae affectus de 2020 explica que l’expresió de Pau, la «obediència de la fe» (Rm 1, 5 y 16, 26), no és una mera recepció pasiva (…) al contrari, requereix el compromís actiu de la investigació personal. 

Hi ha gent que es queixa de tenir poca fe i erròniament creuen que per ser bon cristià hi ha que tenir-la molt grossa però n’hi ha prou amb que sigui com un gra de mostassa per moure muntanyes, va ensenyar Jesús (cf Lc 17, 6). De vegades fora de l’Església, com ensenya Jesús, hi ha homes i dones amb més fe que els anomenats creients. Un dia va dir Jesús “dona, ¡qué grand és la teva fe!” (Mt 15, 28) i era siri-fenicia i no pas hebrea o jueva. En una altra ocasió, a Cafarnaüm, per la fe del centurió, militar de l’Imperi romá, per tant extranjer, no pas jueu, va exclamar en públic que ni a Israel havia vist tanta fe (cf. Lc 7, 9). Hi ha equivocats que diuen que no creuen si no ho entenen i no volen reconèixer com Pau que la fe és d’alló que no es veu, doncs no s’entén a la primera de canvi. 

Francesc diu que “el Senyor, abans de la seva passió, va dir a Pere: «He pregat per tu, perquè la teva fe no s’apagui» (Lc 22, 32). I després li va demanar que confirmés els seus germans en aquesta mateixa fe. Conscient de la tasca confiada al Successor de Pere, Benet XVI va decidir convocar aquest «Any de la fe», un temps de gràcia que ens està ajudant a sentir la gran alegria de creure, a revifar la percepció de l’amplitud d’horizons que la fe ens desvetlla” (LF, 5).

El Papa afegeix que “la fe no només mira Jesús, sinó que mira des del punt de vista de Jesús, amb els seus ulls: és una participació en la seva manera de veure. En molts àmbits de la vida confiem en altres persones que conèixen les coses millor que nosaltres. Tenim confiança en l’arquitecte que ens construeix la casa, en el farmacèutic que ens dona la medicina per curar-nos, en l’advocat que ens defensa al tribunal. Tenim necessitat també d’algú que sigui fiable i expert en les coses de Déu” (LF, 18). 

També la Verge, durant el seu pas per la Terra va conèixer prous dificultats i proves dures. Peró Ella, conservant sempre viu al seu cor el fiat! que havia pronunciat a Natzaret, va ser fidel a Déu en tot moment. La seva parenta Isabel va dir per sempre, “benaurada tu perquè has cregut que es cumpliràn les coses que Déu t’ha dit” (Lc 1, 45).