TRANSFIGURACIÓ AL TABOR

Sense espectacle

Pujada al Tabor

La transfiguració la fa Jesús, al capdamunt de la montanya perquè no es vegi com espectacle públic, només puja amb 3 dels seus deixebles (Pere, Joan i Jaume) i al baixar del cim els diu que no diguin res de d’aixó fins que no hagi ressuscitat (cf. Mc 9, 2-10). Com sempre, actua sense pompa, sense espectacle, sense les càmares de tele, sense que es noti, mai ho fa com cosa secreta però si amb discreció i sense forçar a ningú. 

A la 2a lectura Pere explica que “haviam sigut testimonis oculars de la seva grandesa (…) aquella veu: «Aquest és el meu Fill estimat, el meu predilecte» (…) la sentim nosaltres estant amb ell a la montanya sagrada” (1Pt 1, 16-19). Que el mateix pugui dir Déu de cada batejat ja que també és fill seu estimat com tots els humanos. A la 1ª lectura, Daniel confirma i explica una mica aixó de la grandesa de Jesús dient que “li van donar poder real i domini; tots els pobles, nacions i llengües li respetaràn. El seu domini és etern i no passa, el seu regne no tindrà fi” (Dan 7, 9-10. 13-14). 

La discreció d’aquests moments “forts” de la vida de Jesús a la Terra és una ensenyança pels seus deixebles, i exigeix no ser com els hipòcrites fariseus que es pengen llargues filacteries per ser aplaudits, resen drets a les plaçes per ser admirats al cridar l’atenció (cf Mt 23, 5-7). Aquest tarannà es tradueix amb la paraula secularitat o laicïtat que topa frontalment contra el clericalisme de manera que a l’Església només tènen capiguda jurídica les institucions de “consagrats” pels vots de pobresa, castedat i obediència als quals Pius XII en 1947 amb la Const. Provida Mater Ecclesiae donava ampliació canònica als/les religiosos/as de vida activa, fora del claustre i de la clausura, doncs es dediquen a anar al món –mentalment són fora del món- per evangelitzar. La laicitat o secularitat és la realitat divina de les criatures racionals posades pel Creador en aquest món i per aquest món. Joan Gualbert (†1073 amb 80 anys), després de ser militar es va fer benedictí i sembla que va inventar els “germans legs”, en idioma eclesiàstic, els “germans laïcs” que no deixen de ser religiosos i no són laics seglars sinó “regulars” per estar sotmesos a una Regla amb els vots simples o solemnes, vivint en comunitat monàstica o conventual, però que no són clergues (sacerdots) perquè no tènen estudis i es dediquen als treballs manuals de neteja, cuina, jardineria, etc. 

Al Vaticà va tenir lloc una Cimera (6-8-III-2008) del llavors anomenat «Consell Pontifici de la Cultura», celebrant la seva Assemblea plenària per analitzar el fenòmen de la secularització (al món, no a l’Església) que freqüentment es transforma en secularisme que sotmet a dura prova la vida cristiana dels fidels. Aquest secularisme, aclara el Consell, nega explícitament la presència de Déu, que és absent, total o parcialment, de la vida i de la conciència humana. 

La secularitat és cosa bona, volguda per Déu i s’espera que en aquest tercer mil.lenni, per indicació de l’Esperit Sant a través del Concili Vaticà II (1963-65), la jerarquia eclesial hagi asumit la conseqüència concreta d’admetre el canvi donat als depositaris del poder civil, els seus títols de legitimitat i la manera d’accedir-hi a ells i no manipulin sotamà per utilitzar als laics o seglars, tinguts per deixebles de segona divisió, a favor dels seus fins temporals i que no són tasca propia ni apropiada. 

Antoni Spadaro, sj, director de La Civiltà Cattolica, analitzava al juliol de 2017 «El fundamentalisme evangèlic i l’integrisme catòlic. Un sorprenent ecumenisme» i deia que “instrumentalitzar la fe per fins polítics no és exclusiu dels islamistes radicals i que aflora al món cristià. És un renovat intent teocràtic, ja present (…) per grups fundamentalistes evangèlics i integristes catòlics que intenten la reconquesta del poder político a través de la fe (…) i encoratjan la convergència religiosa en un terreny impropi, el de la política”. 

La secularitat o laicïtat s’ha de recuperar totalment destruint el clericalisme actual que és un càncer a l’Església i que s’ha de viure tant en les estructures eclesials (vaticanes, diocesanes, parroquials, etc.) com a la Litúrgia que és la font i l’arrel de la vida cristiana. La Missa i les altres accions sacramentals han de ser ceremònies laïcals la qual cosa exigeix que es respecti la distribució de funcions ja que no es només cosa del capellà. El laïc no està tan sols per oir Missa i dir tres o quatre cops amén i treure endavant l’Església és cosa tan seva com del clergat.

El laïcisme va i ve segle rere segle aquí i allà. Wenceslau o Václav, duc de Bohèmia, màrtir al 938 amb 22 anys, va ser assassinat per ordre de la seva mare i del seu germà Boleslau que van enviar uns sicaris per acabar amb ell. Durant la regència de la seva mare Drahomira, es va instaurar un règim anticristià i laïcista. 

Després de la revolució laïcista masónica a Itàlia, el Vaticà va perdre al 1870 el Quirinale i els històrics “estats pontificis”. Quan al 1903 va ser elegit Pius X, a qui l’integritat de la constitució divina i humana de l’Església va ser l’única seva preocupació, per damunt de qualsevol altra consideració, havia renascut un altre cop la batalla i tant el radical Clemenceau com el socialista Jaurés, campió del laïcisme republicà, van impulsar l’identificació de la defensa de la República amb la lluita contra l’influència de l’Església i especialment de les seves òrdres i congregacions religioses, en part amb tota la raó del món. Pius XI, a la seva 1a Enc. Quas primas (11-XII-1925), una vegada arreglada l’anomenada “qüestió romana” i renunciant a manar a Roma, proclamava que Crist és Rei portant al terreny jurídic el “regnare Christum volumus” de Pius X. El títol de Rei, que metafòricament es venia donant a Crist des de sempre, des d’ara tindrà un sentit nou i estricte sent remei eficacíssim per a la “pesta” del laïcisme i es tractava de condemnar la pública apostasia encara que no era per apartar-se la gent de Déu sinó del “déu a la Terra”, el Papa. 

A Portugal, el govern republicà va desencadenar (5-X-1910) una violenta política antirreligiosa, va trencar relacions amb la Santa Seu i va promulgar la llei de la Separació (20-IV-1911), condemnada per Pius X al mes següent. A Espanya, després de la mort de Franco (XI-1975), es van poder celebrar les primeres eleccions democrátiques després de 40 anys de dictadura amb el corresponent arrest de les llibertats ciutadanes. El partit de centre de recent creació (UCD) va realitzar la mundialment anomenada “transició espanyola” redactant una nova Constitució amb el consens de tots els partits polítics de dretes i d’esquerres que prèviament s’havien legalitzat. Als dos anys, el partit es va trencar per tensions internes, cosa que va fer aparèixer el fantasma involucionista amb un avortat cop d’Estat militar al febrer de 1981. 

Per la seva actitud, el govern de centre sembla que tenia clar el que començava un Estat laïc (no laïcista) i per aixó no seria el poder executiu (encara que tots els seus membres fossin personalment catòlics), qui promogués lleis “religioses” si no ho sol.licitava un clima social. Els membres d’un govern de “dretes” no s’han de ficar a fer de bisbes i “predicar” la Moral católica, i sempre tindràn un exquisit respecte a la llibertad de les consciències que exigeix legislar també els drets-deures de les minories socials. Quan els creients i practicans vagin aconseguint que es visqui amb la veritat pel devant, no s’ha de esperar que s’anuncii perquè Crist ensenya a pasar ocults, sense buscar l’aplaudiment del món.