¿QUI DIEU QUE SOC JO?

Jesús dona les claus perquè viu la subsidiarietat

Vosaltres, ¿qui dieu que soc jo? (Mt 16, 13-20) se sent avui al proclamar l’evangeli d’aquest diumenge XXI del TO, cicle A. Podria Jesús preguntar d’una altra manera dient ¿Què dieu és el món? ¿Què dieu és l’Església? ¿Què és la Litúrgia?, ja que Ell és a tot arreu de maneres diferentes: als pobres, als altres Crist com son cada batejat, tal com diu Pau, o allà on dos o tres estan reunits en el seu nom, etc. 

Francesc, ajudant a fer vida les indicacions conciliars, en concret, sobre la reforma litúrgica demanada per l’Esperit Sant, a dit (24-VIII-2017) a la «Setmana Litúrgica Nacional», commemorarnt els 70 anys del naixement del «Centro d’Acció Litúrgica», que “la reforma litúrgica es irreversible” i va animar a profunditzar més en ella perquè “encara hi ha treball a fer per redescobrir els motius de les decisions preses respecte a la reforma litúrgica, superant lectures infundades i superficials, recepcions parcials i pràctiques que la desfiguren. No es tracta de repensar la reforma revisant les decisions, sinó de conèixer millor les raons subyacents”. 

L’ignorància litúrgica és enorme tant sobre la Missa o Eucaristia com sobre els sagraments. Al 2022 va escriure la Carta Desiderio desideravi (DD) sobre lo mateix afegint que és cosa de tots dient que “pels ministres i per a tots els batejats, la formació litúrgica, en la seva primera accepció, no és cosa que es pugui conquerir d’un cop per sempre: com que el do del misteri celebrat supera la nostra capacitat de coneixement, aquest compromís deurà certament acompanyar la formació permanent de cadascú, amb la humilitat dels petits, actitud que obre a l’esglai” (DD, 38). 

Un altre punt on cap la pregunta sobre el “¿què penseu?”, el planteja la 1a lectura de la Litúrgia de la Paraula d’avui on Isaïes  conta que “diu el Senyor a Sebnà, majordom de palau: " Posaré la clau del palau de David sobre la seva espatlla. Alló que ell obri, ningú ho tancarà; alló que ell tanqui, ningú l’obrirà” (Is. 22, 19-23). A part de plantejar la responsabilitat que recau sobre David, i que porta el record d’alló que Teresa de Jesús explica perquè li va dir el Senyor un dia pregant: “Teresa, jo vaig voler però els homes no han volgut”, cap raonar que el model de l’Església és Crist i no un David qualsevol i que alló que ell obri no vol dir que no tingui que decidir consultant als seus consellers o als seus cavallers de la taula rodona o quadrada. 

Avui Mateu conta el pasatge de Jesús a Cesarea de Felip on le diu a Pere que li donarà les claus del Regne del cel, que té interpretacions diverses segons interessos, manies o prejudicis ja que és freqüent que alguns creients diguin de Jesús el que diuen les gents i no s'anadonen que no opinen com Déu sinó com els homes (cf Mt 16, 23). Amb aquest “vosaltres, ¿qui dieu que soc jo?” es cau en el compta de que l’ignorància humana també recau sobre què és el primat de Pere que per a la seva reforma no s’ha mogut un dit encara que Joan Pau II va dir que reformar la manera de viure-ho és una tasca urgent. Fa 23 anys que ho va dir clar i alt en el seu pelegrinatge a Terra Santa. A Cesarea de Felip Jesús li repeteix a Pere el que ja abans havia dit a tot el grup: “us asseguro que tot el que lligueu a la Terra quedarà lligat al cel, i tot el que deslligueu a la Terra quedarà deslligat al cel (Mt 18, 18). Ho diu en plural doncs la potestat no és monopoli d’un de sol; Jesús no crea una tirania encara que un govern colegial pot ser perfectament una dictadura de les que hi ha avui per aquests mons de Déu, i no han mancat al llarg de la Història en qualsevol continent o civilització. 

Recordaven el papa Lleó “magne” i Agustí d’Hipona que Jesús lliura les claus a Pere perquè no estarà donant el clauer a tots i cadascun del grup. La tasca de Pere com primat, per aixó és qui reb les claus, és com la de Jesús, respectant alló que cadascun pot fer ell sol o en grup, com fa el Creador i el Redemptor amb la humanitat doncs són els homes els que han de treure avant aquest món i no Déu, o treura endavant la aplicació de la redemptció, tasca de l’Església, de tots els batejats, i no d’Ell. Aixó volt dir el fet de donar-los el clauer tan a l’àmbit civil com a l’eclesial. El Catecisme de l’Església porta escrit que “Déu no ha volgut retenir només per ell l’exercici de tots els poders. Lliura a cada criatura les funcions que és capaç de ejercir, segons les capacitats de la seva naturalesa. Aquesta manera de governar ha de ser imitada a la vida social, (tant civil com eclesial, opimo jo). El comportament de Déu en el govern del món, que manifesta tant respecte a la llibertat humana, ha d’ inspirar la saviesa dels que governen les comunitats humanes (tan civils com eclesials, opino jo). Aquests han de comportar-se com ministres de la providència divina” (CEC, 1884). Aquest estil es diu subsidiarietat. 

Déu en fundar l’Església lliura les claus donant a entendre que Ell no mourà un dit perquè es compleixi la seva missió evangelitzadora, tal com va fer a la creació de l’home (baró i muller) que li va donar l’encàrrec de treure aquest món endavant ja que no ho farà Ell que respecta amb exquisidesa absoluta la veritat de les coses i l’essència del èsser humà fet a imatge i semblaça seva, racional i lliure, o sigui resposable. 

La subsidiaritat s’oposa al col.lectivisme i a l’individualisme, i traça els límits de l’harmonia que ha de regnar entre alló individual i alló social o col-lectiu (cf CEC, 1885). Cal recordar la definició que d’ella es dona al Catecisme, citant l’ensenyament de Pius XI a Quadragesimus annus, 48 (cf CEC, 1883) per definir amb exactitud que l’Església es fundada per Déu com sagrament universal de salvació, sagrament, instrument, medi i no fi. 

Les exigències de la veritable subsidiaritat també demana reformar a la societat dels deixebles de Crist aquelles estructures fonamentades en el privilegi i com sempre s’ha somniat i s’ha demanat, començant pel cap; després ja arribarà als membres. La reforma tracta de retornar l’estructura jeràrquica instituida per Crist i posar-la al seu lloc als membres de la comunitat eclesial. Aixó vol dir que la subsidiaritat exigeix també replantejar el paper descentralitzador de la Santa Seu que està fent Francesc ja que ha d’estar al servei de cada església particular i no al revés. A més d’aquestes reformes i d’altres conseqüències a nivell de l’Església universal, n’hi ha que fer lo mateix a cada església particular i a cada unitat diocesana mínima o sigui parròquia. 

La subsidiaritat defensa l’autoritat (civil o religiosa) en el seu vetllar per l’unitat en la pluralitat i l’ajuda a superar la temptació de l’uniformitat que trenca l’harmonia divina que regna entre unitat i pluralitat. Aquest principi demana a l’Estat que s’abstingui d’intervindre allí on els grups o associacions més petites poden ser suficients per si mateixes en els seus respectius àmbits. I per l’Església, Comunionis notio (28-V-1992) parla de aquestes dos realitats harmòniques entre les quals no hi ha cap tensió dialèctica. No admet el pluralisme qui ho considera una realitat tolerable i l’unitat com un desig que, a la pràctica, és no canviar les coses que s’han de canviar o que poden ser canviades, doncs a la vinya del Senyor hi ha de tot.