VÈS I CORREGEIX-LO

Corregiu-li amb esperit de mansuetud

 

“Aixó diu el Senyor: «Si jo dic al malvat: «Malvat, moriràs sense remei», i tu no li parles per advertir al malvat que deixi la seva conducta, ell, el malvat, morirà per culpa seva però de la seva sang jo et demanaré comtes a tu” (Ez 33, 8). Es el que es llegeix avui a la 1ª lectura de la Litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge XXIII del TO, cicle A. 

El passatge evangèlic de Mateu recull que Jesús va dir als seus que “si el teu germà peca contra tu, vès i corregeix-lo tot sol” (Mt 18, 15-20). Benet XVI va comentar que “aquesta forma d’actuar s’anomena correcció fraterna: no és una reacció a una ofensa rebuda, sinó que està animada per l’amor al germá” (Àngelus, 4-IX-2011). Francesc va dedicar una catequesi (Aud Gral 3-XI-2021) a la correcció fraterna comentant el que Pau diu a la seva carta als gàlates “Germans, tot i que algú incorri en alguna falta, vosaltres, que teniu l’Esperit, corregiu-li amb esperit de mansuetud, i cuídat a tu mateix doncs també tu pots ser temptat. Ajudeu-vos mutuament a portar les vostres càrregues» (Gal 6, 1-2). Corregir és el quid de la feina del profeta per la qual està capacitat cada batejat que així reb el ser partícep de la triple missió de Crist, que és sacerdot, profeta i rei. L’època patrística va il.luminar la Teología dels tres munera Christi, las tres funcions que abasten tota l’obra del Redemptor. Diu Joan Pau II que “el Concili Vaticà II, construint des de la mateixa base l’imatge de l’Església com a Poble de Déu —a través de l’indicació de la triple missió del mateix Crist (…) ha posat de relleu també aquesta característica de la vocació cristiana” (RH, 21).

El card Ricard María Carles (+2013 amb 87 anys), un cop tornat del Sínode amb els bisbes europeus de l’altre costat del mur de Berlín, va manifestar que, per l’actitut que va veure als bisbes d’Europa oriental, notava a faltar al Occident els profetes com hi havia al principi del cristianisme amb el anomenat do de profecía (1Cor 12, 10) però amb el pas del temps…

Jesús va plorar perquè Jerusalem mata els profetes (cf Mt 23, 37). Actual veu profètica és el Concili Vaticà II que denuncia errors, oblits, exageracions a corregir. El Catecisme de l?Església recorda que l’Esperit actúa avui a l’Església i al món com ahir al poble d’Israel, a través dels profetes pels quals anuncia la purificació del poble de Déu de totes les seves infidelitats (cf CEC, 64). Francesc diu que “quan falta la profecia a l’Església, manca la vida mateixa de Déu i predomina el clericalisme. El Senyor sempre ha custodiat el seu poble amb els profetes, en els moments difícils” (Hom 16-XII-2013). Carles va dir ¿ara ja no n’hi han? Joan Pau II diu que “proposar als homes la reconciliació i denunciar la malicia del pecat, es la seva missió profètica” (Exh Reconciliació i Penitència, 1984). 

Un altre cosa són les profecies, doncs “el do de profecia de l’Esperit Sant no és per a predir el futur, sinó edificar, exhortar i consolar” (1Cor 14, 3). Les profecies de Malaquies des de 2000 ahn sigut molt comentades. Hi ha una profecía de sant Pau de la creu (†1775 con 81 años), fundador dels/les passionistes que encerta en el retorn d’anglesos al catolicisme com va pasar amb el «Moviment d’Oxford» i el card Newman. També hi ha d’Hildegarda, Brígida de Suècia, el Cura d’Ars i molts altres. 

Recomenava Jesús als seus; Guardeu-vos dels fals profetes, que venen a vosaltres amb vestits d’ovelles… (Mt 7:15-16). Avui hi ha intoxicacions contra Francesc, entre altres cosaes, per dir que “l’imperatiu d’escoltar el clam dels pobres es fa carn en nosaltres (…) aquesta veriyat va penetrar profundament la mentalitat dels Pares de l’Església i va exercir una resistència profètica contracultural davant de l’individualisme hedonista pagà” (EvG, 193).

“La pau social (…) La dignitat de la persona humana i el bé comú estan per damunt de la tranquil.litat d’alguns que no volen renunciar als seus privilegis. Quan aquests valors es veuen afectats, cal una veu profètica” (EvG, 218). El Catecisme de l’Església anomena dones profètiques: “Sara, Rebeca, Raquel, Miriam, Dèbora, Ana, Judit i Ester; d’elles –afegeix- la figura más pura d’aquesta esperança és Maria (CEC, 64). 

Els profetes, avui com ahir, són enviats per Déu per educar en la fe al seu poble elegit i ajudar a no caure en el ritualisme, en l’intransigència amb els ritus i gestos externs, sense la corresponent actitud interior (cf CEC, 2100 y 2581). Estimaràs al Senyor (…) El segon és semblant a aquest: estimaràs el teu proïsma com a tu mateix. En aquests dos manaments està xifrada tota la Llei i els profetes (Mt 22, 37-40). Amb ells compta Déu. 

Joan XXIII a Mater et magistra diu que “la insensatesa més caracteritzada de la nostra època consisteix en l’intent d’establir un ordre temporal sòlid i profitós sense recolçar-lo en el seu fonament indispensable o, el que és el mateix, prescindint de Déu. Els esdeveniments de la nostra època, però que han tallat en flor les esperances de molts i arrencat llàgrimes a no pocs”. 

A l’Exh Amoris laetitia (AL, 2016) Francesc comenta que “podem comprovar que la Paraula de Déu no es mostra com una seqüència de tesis abstractes, sinó com una companya de viatge també per les famílies que estan en crisi o enmig d’algún dolor, i els mostra la meta del camí, quan Déu «eixugarà les llàgrimes dels seus ulls. Ja no hi haurà mort, ni dol, ni plor, ni dolor» (Ap 21, 4)” (AL, 22). 

Jesús va plorar perquè Jerusalem mata els profetes (cf Mt 23, 37) però la referéncia a Jerusalem no s’esgota amb aquesta ciutat, com ensenya la História. Tito, primer bisbe de Creta va portar la “carta de les llàgrimes” de Pau als de Corint. La «Verge de les llàgrimes» ´és una advocació a Siracusa des de 1953. El rector, uns experts i el doctor Michele Cassola, científic ateu, van quedar esglaiats al veure que les llàgrimes eren humanes. Al 1954, Pius XII va fer una referència i Joan Pablo II al 1994 va consagrar el temple remoçat, al qual acudeix un milió de pelegrins cada any. Al 2016, Francesc va presidir la vigília d’oració “per assecar les llàgrimes” en el marc del Jubileu de la Misericòrdia, ocasió par la qual fou portat el relicari de la «Verge de les llàgrimes» de Siracusa al Vaticà. Al 2018 va repitir la vigília davant el relicari i va dir que “resem a la Verge perquè ens doni a nosaltres i també a la humanitat, porque (…) poguem plorar pels nostres pecats i per tantes calamitats que fan patiir al poble de Déu i als fills de Déu”. 

Hi ha un altra “Verge de les llàgrimes” como la de Siracusa que un 17-III-1697 va plorar sang durant 3 hores a l’església de sant Patrici. La miraculosa pintura está actualment a la Catedral de Gyor a Hongria, a on va ser portada pel bisbe de Clonfert, Mons. Walter Lynch, que es va veure obligat a fugir d’Irlanda per la persecució dels anglesos liderats per Oliver Cromwell. L’advocació original era Consol dels afligits. A més de 30 anys després de la mort de Mons. Lynch, l’imatge, que estava a la Catedral de Gyor, va començar a plorar llàgrimes i sang durant la Missa de les 6 am. Molts van poder veure el miracle, sacerdots i laics, alguns luterans, calvinistes i un rabí d’una sinagoga jueva. Al 1947, en el 250è aniversari, es calcula que van arribar uns 100 mil pelegrins per venerar l’imatge. Joan Pau II la va visitar durant el seu viatge pastoral a Hongria. 

Del santuari marià hongarès de Mariapócs, a Hajdudorog, diòcesi de ritu bizantí, Joan Pau-II (ángelus, 14-VIII-1988) va recordar que la fama del santuari va començar al 1696 quan els ulls de l’imatge van començar a vessar llàgrimes durant una celebració eucarística. L’Emperador Leopoldo es va portar l’imatge a Viena i mai més va retornar a la seva aldea originaria; es va donar una copia però el 1715 els ulls de l’imatge-copia van tornar a vassar llàgrimes i lo mateig el 1905. L’imatgen d’aquesta Mare de Déu fou encarregada a Stephan Pap el 1676 per un cristià que havia pogut escapar de la seva presa pels turcs.