VA SORTIR A CONTRATAR OBRERS PER LA SEVA VINYA

No fossilitzats o immovilistes

A la 2ª lectura d’avui, diumenge XXV del TO, cicle A, Pau diu que “si continuar vivint en aquest món em permet treballar encara amb fruit, no sabria jo què elegir” (Phil 1, 20-24.27). Aixó és estimar el món a imatge i semblança de Déu però algú es pot plantejar «treballar ¿per què? Prou ting jo amb lo meu». O bé cap raonar també com els personatges de l ‘evangeli d’avui que explica que els de la 1ª i 2ª hora s’enfaden ja que els de l’última reben el mateix sou que ells que han suportat tot el dia i tota la calor (cf. Mt 20, 1-16). El passatge ensenya que Déu compta amb tots i cadascú, siguin de la 1ª hora (joves), siguin del capvespra (ancians, de la tercera edat) però l’aparent injustícia amb el sou és un etern problema encara que potser no hi hagi solució. 

A la 1ª lectura Isaïes demana “que el malvat abandoni el seu camí i el criminal els seus plans; que torni al Senyor” (Is 55, 6-9). No es fàcil donar-se compta de que cal canviar per deixar de fer coses mal fetes o per millorar coses que poden fer-se millor en qualitat o quantitat però sense oblidar que lo millor és enemic del bo. Els actes de l’home al llarg de la seva vida no anul.len la seva llibertat, ni la paraula ni les obres són mai irrevocables, ni per bé ni per mal. Som sempre amos del futur (sense negar la Providéncia), ni podem ser esclaus del pecat passat ja que es pot i es deu corregir, no estar fossilitzats i gloriar-se del passat, com els summes sacerdots i els ancians de l’Evangeli doncs el passat sempre es pot superar. El Papa Bergoglio, per secundar les peticions del Concili Vaticà II (1963-65) no deixa d’insistir en aquesta crida a fugir de l’immovilisme. 

Es tracta en el tercer mil.leni de superar el passat, l’antiga cristiandat, l’antiga evangelització res ben feta per les seves connotacions polítiques i cal posar en marxa la crida a l’anomenada «nova evangelització», tantes vegades proposada ja per Joan Pau II. Deia Pau a la seva carta als de Filip: “deixeu-vos guiar per la humilitat i considereu sempre superiors als altres” (Phil 2, 3-8), una humilitat que té les seves implicacions en alló personal i en alló colectiu. El clericalisme està actualment assenyalat per Francesc ja que és un càncer a l’Església, sent residu de la cristiandat medieval quan el clergat veia al laic només com un ànima que salvar i una peça del poder temporal. Encara que Jesús va ensenyar amb claretat meridiana que el seu regne no és d’aquest món, l’acció política va ser llavors el mitjà per evangelitzar i els polítics feien servir la religió pels seus interessos mundans, per tenir vots a favor. Aquest error de identificar Església i Estat, religió i política, és desgraciadament el pa nostre de cada dia en qualsevol època de la Història i en qualsevol civilització de qualsevol dels cinc continents del planeta. 

El desitg evangèlic actualitzat pel Concili Vaticà II és retornar al laic o seglar alló que és seu i que se li va sostreure per considerar-ho immadur, menor d’edat i que no savia llegir, quan en aquells temps únicament era cosa dels clergues i dels monjos. La realitat vertadera de la comunitat creada per Jesús, o sigui del Poble de Déu, és que tots els membres són iguals als ulls de Déu. 

El problema dels clergues per descontaminar-se del poder temporal és el mateix dels cristians laics o seglars que no saven viure malgrat ser-ho. Pau VI ja va recordar també que no es tracta de que els clergues siguin retirats al desert ja que no són monjos enclaustrats a la sacristía, que ha sigut política interior a l’Església des del segle III. El Concili amb el Decret Presbiterorum ordinis (PO, 1965) nega rotundament que els clergues es desinteressin del món perquè es la voluntat de Déu que els seus deixebles, laics o clerigues, vagin a tot el món; és encàrrec diví per tot batejat (cf. PO, 3) però no dedicats a l’acció política, tasca específica dels laics o seglars. 

Francesc ve recordant que “els laics són simplement l’immensa majoria del Poble de Déu. Al seu servei hi ha la minoria dels ministres ordenats” (EvG, 102) i no al revés. “¡Qué bo que sacerdots, diàques i laics es reuneixin periòdicament per trobar junts els recursos que fan més atractiva la predicació!” (EvG 159). En altre lloc diu que “l’Església tindrà que iniciar als seus germans —sacerdots, religiosos i laics— en aquest «art de l’acompanyament»” (EvG, 169). Tots germans, cap més que els altres.

 

Aplicant la doctrina de la secularitat a l’àmbit familiar i conyugal, el Papa demana “als fidels que estàn vivint situacions complexes, que s’acostin amb confiança a conversar amb els seus pastors o amb laics que viuen entregats al Senyor” (AL, 312). Donar bons consells és una obra de misericòrdia que ha de ser el pa nostre de cada dia per tot batejat; no és monopoli del clergat. 

Joan Pau II recordava que “obviament tot aixó té que realizar-se amb un estil específicament cristià: han de ser sobretot els laics, en virtud de la seva pròpia vocació, qui es facin presents en aquestes tascas” (NMI 52). A la seva darrera Enc. Ecclesia de Eucharistia (EdE, 2003) deixa escrit que “una conseqüència significativa de la tensió escatològica pròpia de l’Eucaristia és que dona impuls al nostre camí históric, posant una llavor d’esperança a la dedicació quotidiana de cadascú a les seves pròpias feines (…) de transformar el món segons l’Evangeli” (EdE, 20). 

El Papa davant l’immediata XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes sobre la sinodalitat eclesial, insta a evitar "les temptacions oposades de l’immovilisme i de l’experimentació improvisada" i subratlla que l’escolta recíproca és indispensable. Aixó de treurer’s de sobra l’immovilisme es una constant en els seus ensenyaments ja que és la proposta de l’Esperit Sant al Concili Vaticà II. 

El Concili exposa a Lumen gentium (LG, 1965) que “la Verge Maria des de tota l’eternitat, fou predestinada com a Mare de Déi (…) fou a la Terra (…) la generosa col.laboradora entre totes les criatures (…) per restaurar la vida sobrenatural” (LG, 61-62) a la materia i a l’esperit, al cos i a l’ànima humana.